GRUPO PLAZA

'EN PRIMERA PERSONA'

Carles Cano: l'escriptor que viu del conte

Després de 60 títols infantils i juvenils, l’autor valencià publica Fem una paella, un relat il·lustrat que acosta als xiquets els secrets del nostre plat per excel·lència

18/07/2016 - 

VALÈNCIA. Fa ara nou anys que Carles Cano (València, 1957) viu, literalment, del conte. Filòleg i professor d’institut durant dos dècades, va decidir abandonar les classes per poder dedicar-se en exclusiva a escriure i contar històries. Escriptor i contacontes, ha fet de la seua passió un ofici que li porta llibres, lectors, reedicions, premis i actuacions. Amb un somriure permanent, Carles parla de la seua aventura literària: va fer una versió gamberra de Caputxeta abans que Shrek li pegara la volta als clàssics infantils, l’han traduït fins i tot al coreà, té una exitosa obra de teatre que es representa a col·legis de molts països i ha contat contes per tot Espanya, Mèxic, Anglaterra o el Marroc... Escoltar-lo explicar una història sempre és interessant.

Seixanta llibres després, s’ha atrevit a convertir en conte infantil el plat valencià que és més que un menjar. Per presentar-nos Fem una paella (Editorial La Galera, 2016), res millor que posar-lo en pràctica. Per això ens convida al restaurant Castillo de Godella, on el xef Eduardo Frechina ha preparat un menú de bacallar per acompanyar el plat protagonista, del qual s’encarrega el mestre paeller Juan Carlos Galbis. Així que Carles Cano té poca faena a la cuina i podem dedicar-nos a l’aperitiu de l’entrevista.

- Escriptor o contacontes?
- Les dos coses. No vull triar! Escriure és més pesat, estàs sol, has de corregir... Contar et dona immediatesa i la resposta directa, és com una xicoteta performance. La resposta del lector és a llarg termini però també pot ser fantàstica. L’altre dia uns xiquets de Pedreguer van escriure a l’editorial Bromera per felicitar-me, havien fet un rànquing de lectures i el llibre que més els havia agradat del curs era meu, La festa monstruosa. Em van enviar la felicitació i un diploma! Això no té preu.

- Viure del conte, i en valencià, no ha de ser senzill.
- Vaig tindre un punt de sort. Quan l’editorial Anaya em va encomanar els llibres de text de lectures de primer a sisé de Primària en castellà, valencià i mallorquí, em vaig dir: és ara o mai. Era una bogeria compaginar-ho amb l’institut i em vaig decidir. Jo ja havia estat quatre anys d’excedència treballant com a guionista en Ràdio 9 i Canal 9, en El trencanous i A la babalà. Va ser una experiència genial! No havia fet mai ràdio ni televisió però el mitjà s’aprén. El que m’agrada és contar històries i a això em dedique.

- Els xiquets d’ara ja no tenen dibuixos animats en valencià, però tenen més llibres en la nostra llengua.
- Fan falta tele i ràdio en valencià, han d’obrir. Els dibuixos animats de Canal 9 els veien en Múrcia els xiquets i els entenien! Amb el valencià a l’escola s’ha aconseguit que tots els nanos puguen llegir i escriure bàsicament en la nostra llengua. I tenim una mínima indústria d’editorials ací, que publiquen autors valencians i en valencià, que sobreviuen i tenen més moral que l’Alcoyano.

- I què no s’ha aconseguit?
- Ens falta una mica de risc en la literatura infantil en valencià. Hauriem d’atrevir-nos més, arriscar-nos. No hem aconseguit en general fer el bot a altres llengües, sobretot al castellà. Hi ha molt bons autors ací que encara no poden traspassar eixa frontera, però crec que la travessarem.

- A tu sí t’editen en castellà i tens traduccions fins i tot exòtiques, al turc o el coreà.
- Això és un xicotet miracle. Espanya compra moltíssima literatura infantil estrangera i en venem molt poca, no sé per què. Ací hi ha autors molt bons i de tant en tant tens la sort que alguna editorial ven el teu llibre... Però eixa és l’excepció, no la norma.

- Quin és el teu llibre supervendes?
- Contes per a tot l’any, que porta 27 edicions en castellà i 14 en valencià; en total uns 150.000 exemplars. Ara acaben de fer una edició de més de 50.000 a la República Dominicana i és el llibre amb el meu conte favorit: “El xiquet que va apagar la lluna”, inspirat pel meu fill gran quan era molt xicotet. Hi havia un eclipsi total de lluna i ell, en vore-la, va bufar. Si ets escriptor i amb eixe gest no escrius un conte, millor dedica’t a una altra cosa.

La paella va cuinant-se gràcies a la dedicació del mestre Galbis, que tampoc no para de contar-li històries divertides a Eduard, alumne de 13 anys amb aspiracions culinàries: “Encara no t’has cremat?... Els cuiners són com Rocky, saps qui és? No hay dolor, si t’esguita l’oli tu fas un ball per dissimular i continues com si tal cosa...” Entre bromes i secrets de cuiner, pren cos una paella com Déu mana i almenys per a la foto, li deixen a Carles demostrar que té bona mà tirant l’arròs.

- Ja vas portar els teus personatges Tonet i Roseta a les Falles i ara t’atreveixes amb la paella. Impossible trobar temes més valencians...
- Resulta que no hi havia res escrit per a xiquets sobre el tema. Quan vaig publicar el conte de les Falles no hi havia ni un! Va ser un poc per atzar. L’editor de La Galera em va comentar a Barcelona que havien fet una sèrie sobre festes catalanes, anaven a fer-ho també en Andalusia i em va dir: tu podries fer un conte sobre Falles... Després se n’han escrit més, i està bé, però sorprenentment no hi havia res.

- La paella és un tema delicat... La recepta és la canònica?
- Sí, clar, he ficat la recepta del concurs internacional de Sueca, però també he deixat escrit que en diferents llocs gasten uns altres ingredients i també són bones paelles... Tots els valencians fem la millor paella del món o coneixem a qui la fa.

-Per a xiquets lectors o per a aspirants a Masterchef junior?
- No, no... És cert que està molt de moda la cuina per a xiquets . Però he volgut fer sobretot un conte, no un relat descriptiu, sinò una història amb un gir final. En este cas, el secret perquè agrade moltíssim una paella, que és fer-la una mica tardet, per a que els comensals tinguen fam i la troben més bona.

Prometem no desvetllar a ningú el truc, que esta vegada no cal, perquè la paella de Juan Carlos Galbis arriba a temps, perfecta d’aspecte, aroma i sabor. Carles felicita els cuiners i fa un brindis gamberro marca de la casa, un que comença per “olas del mar imperial” i acaba rimant amb “hola la figa ta tia” com només sap fer-ho l’humor valencià. Això per començar. I per acompanyar la sobretaula, l’escriptor ens llig Fem una paella al temps que mostra les il·lustracions de Rosanna Crespo en una espècie de teatret, amb la tècnica japonesa anomenada kamishibai. El contacontes domina l’escena, el ritme i les pauses, fa les diferents veus i només les rialles i un aplaudiment final trenquen el silenci. Porta anys fent de narrador per tot Espanya i l’estranger, diu que sense recórrer al màrqueting, però aprofitant invitacions com autor per explotar això que tan l’interessa: l’oralitat.

- La literatura infantil és fons, però també domines les formes.
- Clar, és bàsica una bona història que enganxe els xiquets, però la forma també és fonamental quan contes o en un llibre. He treballat amb molt bons il·lustradors, alguns dels millors i, sempre que puc, trie o almenys propose noms a l’editorial. Ara amb Rosanna Crespo, amb Miguel Calatayud, amb premis nacionals, amb Paco Giménez, que és amic meu des de fa 35 anys, que el primer llibre que va il·lustrar era també el primer meu.

- Es pot competir amb la tecnologia que envolta als menuts?
- La tecnologia l’hem de convertir en una aliada inevitable. Crec que es llig més que abans, però en molts suports. Els apocalíptics que vaticinaven la mort del paper s’han equivocat, però sí me n’he adonat que ara els xiquets tenen una atenció més curta, més dispersa, costa més esforç mantindre el seu interés només amb la narració. Reclamen un plus visual o d’acció. Ara he comprovat que les cançons funcionen molt bé i faig que els xiquets canten i interactuen perquè entren dins del conte.

- La correcció política s’aplica als xiquets?
- Sí i em molesta molt, perquè jo tinc molt de respecte als nanos com a públic i no se’ls pot fer nyonyeries. Al primer que he de convéncer que una història és interessant o divertida és a mi mateix. Jo vaig escriure un Shrek anys abans de la pel·lícula, això era T’he agafat, Caputxeta!, una obra de teatre molt gamberra de 1993. Agafant un personatge clàssic li pegava la volta i va ser un gran èxit. És la meua obra més premiada i s’ha representat a molts països. Però ací, moltes vegades, tens la censura de l’editor i t’has de barallar per determinades històries o temes. Em queixe perquè s’admet que Roald Dahl, que m’agrada moltíssim, siga transgressor en les seues històries per a xiquets, o els Simpson, per exemple. Però si això mateix ho fa Carles Cano no es mira igual... Els editors massa vegades se l’agafen en paper de fumar.

- Per acabar, parlem d’educació i lectura. Què podríem fer per millorar l’equació?
- En les facultats de Magisteri hauria d’haver una assignatura forta de literatura infantil i una altra de literatura oral. No em canse de demanar-los als mestres que han de contar històries. Eixa és la porta a la literatura... Quan em trobe alumnes meus recorden que els contava contes, no que els vaig suspendre o els vaig expulsar de classe. Això és el que queda. L’ensenyament literari no s’aconseguix dient-los que es posen a llegir. T’has d’arremangar cada dia, dedicar temps a la lectura, a ensenyar-los a llegir, a fer-los llegir, a contar... D’això es tracta.

En açò, com en tot, Carles Cano és optimista. Hem acabat la conversa i el dinar, que ha sigut una celebració amistosa al voltant d’una paella, com ha de ser. Hi ha hagut temps per a contes, contaralles, bromes i acudits. És l’hora de dir-nos adéu i el narrador, l’escriptor, se’n va amb eixe somriure permanent de qui es passa la vida buscant històries i finals feliços.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email