Carme Miquel: “Negar-nos a la nostra llengua és negar-nos a moltes de les singularitats que tenim”

VALÈNCIA. De vegades, Carme riu. Entre reflexió i reflexió, en clau didàctica, parlant lentament, explicant. Potser quede alguna cosa d’aquella professora ja retirada que tant va lluitar per a defendre la llengua pròpia a l’escola. Vora trenta-nou anys, que es diu prompte. Carme Miquel (1945, La Nucia, La Marina Baixa) acaba de ser guardonada amb el reconeixement de la Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2019, una ocasió que aprofitem per conversar amb ella i que servix per a reflexionar, precisament, sobre esta qüestió. Sobre esta i sobre unes altres.

“És molt important rebre este guardó perquè dóna visibilitat a la importància de llegir i ens recorda a tota la gent, en general, que hem de fomentar-la, cadascú des de l’àmbit on estiga. És com un toc d’atenció”, opina l’escriptora, i primera i única dona en presidir Escola Valenciana. De fet, va ser la seua ambició (i la d’altres mestres) perquè la  xicalla llegira en valencià el que va propiciar que començara a escriure per a altri. “Jo vaig arribar a l’escriptura, o a publicar, a causa de l’ensenyament. Quan vaig començar a treballar de mestra, no hi havia valencià a l’escola de manera oficial. Ans al contrari. Alguns volíem introduir-lo, però el que passava és que no hi havia suficients materials en la nostra llengua. I vàrem decidir que nosaltres els crearíem a través de contes populars o d’altres lectures que vàrem inventar”, conta.

Atresora una trajectòria prou llarga, i en la qual ha tocat tots els gèneres: “Literatura infantil, juvenil; contes; per a adults; novel·les; assaig...”, enumera. Amb Aigua en cistella va rebre el premi de Novel·la ciutat d’Alzira en 1997, i també ha firmat alguns de les lectures referents entre els estudiants de Batxillerat com A cau d’orella (Cartes a Roser) i Murmuris i crits (Cartes a Mireia). Encara hui continua utilitzant la paraula per provocar reflexió i donar arguments, objectius fonamentals en les seus obres. Ho fa en una columna quinzenal en un mitjà de comunicació on aborda tot tipus de temes, alguns que li generen cert malestar. “El problema del medi ambient em preocupa molt. No estem prenent les mesures que cal”, opina.

El pensament predomina en la manera d’enfrontar-se al món de Carme Miquel. Apel·la contínuament a la necessitat de detindre’s i preguntar-se el perquè de les coses. I tot i que és una ferma defensora de la cultura popular, també fa autocrítica. “No tota per sí mateixa és vàlida. Cal revisitar determinats aspectes i, aquells que no responen hui en dia a una ètica determinada, llevar-los”, mostra. Perquè dóna consells i se’ls aplica. Perquè parla i posa en valor la reflexió, i ella és el perfecte exemple de com fer-ho. Sí, potser quede alguna cosa d’aquella professora. Potser que, quan n’hi ha vocació i passió, mai se’n vaja.  

-Sempre es parla de la importància de fomentar la lectura. En quin moment està ara? 
-El nivell de lectura és molt baix a tot l’Estat Espanyol, i dins del País Valencià, més baix encara. De fet, la lectura en valencià no arriba al 2% de valencians. Caldria fomentar-la. La lectura ens ajuda en la formació dels menuts, per suposat, però també, al llarg de tota la vida a ser una miqueta més lliures: a ser una miqueta millors. 

-Per què la lectura en valencià està tan limitada?
-Pense que és un tema que ve de lluny. Tot i que s’ha fomentat molt des de centres d’ensenyament i editorials, és la societat també la que ha de marcar pautes. Si estem en una societat que no valora molt la cultura, doncs lògicament això té unes repercussions. No s’ha afavorit la lectura, malgrat que des de diferents àmbits sí que s’ha promocionat i se n’ha fet els possibles per fer-la pròxima.

Hi ha un altre factor hui dia: les pantalles. Les pantalletes són molt atractives. I, evidentment, enganxen molt més que la lectura a la majoria de persones, per tant, fan decaure els lectors també.

-Però també estan els e-books, per exemple, que són una manera d’accedir a la lectura mitjançant una pantalla... O potser no siga suficient?
-No és suficient. Les xarxes socials podrien aprofitar també per fomentar la lectura a través d’e-books o d’altres mitjans o aplicacions. Però no ho fan. Els e-books són poca cosa comparats amb els vídeos de Youtube. I són molt desconeguts també, encara que pense que és una bona iniciativa.

-Un recent estudi assenyalava que, als 15 anys, de 70,4% de lectors es passa a 44,7%; i s’atribuïa este descens al canvi de cicle de vida, i al fet que les preocupacions vitals i l’atmosfera escolar canvia. Com ho valores?
-Açò ha sigut sempre més o menys així. L’adolescència canvia les prioritats i els interessos d’alguna manera. Però també és molt possible que els adolescents necessiten uns llibres molt especials i potser l’estil que reclamen hui en dia no estiga molt difós. Veig que, per exemple, lligen moltes coses tipus manga, d’estil japonès, i les històries que conten perquè tenen molta acció. Potser caldria estudiar què atrau més a la gent jove. I aleshores adaptar-se un poc també a eixos interessos. 

-Llegir per obligació no pareix la millor forma enganxar els jóvens a llegir...
-Sí, no és la millor manera. Allò que es fa per obligació sol excusar-se. Però de vegades també he de dir que la única lectura que fan algunes persones és aquella que se’ls ha obligat a fer. Allò important és fomentar-la i fer-la atractiva sense necessitat d’obligar. Hi ha iniciatives en adults, actualment, com els clubs de lectura col·lectiva, on es reunixen, i que es fan sobretot a través de les biblioteques municipals, en alguns casos dels ajuntaments, o grups associatius. I així es promou la lectura. Gent que quasi no havia llegit llibres comença a llegir-ne més per comentar-los amb els companys.

De cara als xiquets i als jovenets també valen. Hi ha centres que fan lectures voluntàries, en grup; això atrau. Hi ha mecanismes, però s’han de posar en comú des de les famílies, els centres d’ensenyament, els ajuntaments i la societat.  

-L’any passat s’aprovà la Llei del Plurilingüisme en el sistema educatiu valencià però, així i tot, sembla que les llengües cooficials van sempre un pas per darrere de tot... Quina lectura fas de la situació actual?
-Són molts anys d’ignorar, minoritzat i prohibir la llengua. Tot això té unes repercussions que fa que la tasca siga més dura. De tota manera, tindríem un nivell més alt d’introducció i utilització del valencià si determinants grups no utilitzaren el tema de la llengua per dividir els valencians i crear conflicte. Esperen treure rèdit electoral d’això. Posar entrebancs. I, quan hi ha uns decrets que compten amb els vistiplaus pedagògics i lingüístics dels majors experts, els porten als tribunals; i estos no tenen en compte la pedagogia (mai) i es fixen en qualsevol cosa per donar la raó a aquells que s’oposen a la normalització de la llengua... és dur. Però si els tribunals de justícia foren capaços d’adonar-se que estan jutjant qüestions pedagògiques, de formació, i no polítiques, tindrien uns altres criteris. 

Una llengua és un mitja d’expressió, una eina de pensament, un material per a la pròpia formació i enriquiment personal i col·lectiu. No s’ha de mirar com un element polític de confrontament. La llengua fa créixer a nivell individual, culturalment i personalment, i també a nivell col·lectiu. Com més llengües coneixes, òbviament més facilitats tens per desenvolupar-te en la vida. I has de començar amb la pròpia llengua. La base és necessària per anar adquirint-ne unes altres. O les dos que tens més pròximes, en el nostre cas: valencià i castellà. Els xiquets i les xiquetes les tenen a l’abast, poden sentir-les i utilitzar-les a qualsevol lloc. El que s’ha de fer és aprofundir. Amb eixe bagatge, després és més fàcil aprendre unes altres llengües perquè els mecanismes d’unes i altres són pareguts.

La llengua pròpia, a banda d’això, ens dóna uns referents culturals propis i expressa d’alguna manera la forma de sentir i viure del poble valencià. Este ha creat paraules per designar coses que són estrictament valencianes de la mateixa manera que fan uns altres pobles. Diuen que els esquimals tenen deu noms per designar la neu; nosaltres, no. Perquè la veiem i no notem la diferència. En canvi, tenim diferents paraules per designar les taronges: satsuma, clementina... Cada poble crea un llengua que s’adapta a les seues necessitats i vivències. Negar-nos a la nostra llengua és negar-nos a moltes de les singularitats que tenim.

-En 2017 es va prohibir en els instituts de Canadà la sèrie de Netflix Por 13 razones perquè abordava el suïcidi d’una jove. Es pot tractar qualsevol tema en este àmbit educatiu?
-Es pot tocar tot d’una manera adequada, encara que jo he vist qüestions les que no m’ha agradat com s’han plantejat. El tema del suïcidi, per exemple, és molt delicat. Sembla que de vegades té una repercussió mimètica: es naturalitza d’una forma que pot ser perillosa. Cal plantejar el tema, però cal fer-ho molt bé i perquè servisca de reflexió, no d’atracció. Però sí: tots els temes han d’estar presents perquè estan en la vida. I, si estan en la vida, no podem negar-los. Però n’hi ha maneres i maneres... sempre que es vol parlar d’estes temes amb els adolescents s’ha de fer des de la reflexió, amb arguments variats, amb una intenció d’educar la sensibilitat; això en qualsevol tema. 

També sobre la sexualitat, per exemple, que sembla que està molt clar, però no és així. Quan jo era joveneta el que hi havia era la repressió: tot estava prohibit. En estos moments no, però moltes vegades no hi ha coneixement ni reflexió sobre el tema. Hi ha mancances entre la gent jove respecte a la informació sexual i, sobretot, en com cal tractar i valorar la sexualitat. Perquè una cosa és la lliberta sexual, que ha de ser-hi, i una altra, la pressió i la sexualització fictícia i falsa que hi ha a la publicitat, en determinats programes, en molts videojocs; i no parlem ja de la pornografia. Distorsiona molt el propi tema.