X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

GIRA AMB EL SEU NOU DISC, ‘PANORAMA’

Chlöe's Clue s'enlaira: "Estic preparada per a les coses bones de la música, no per al fracàs"

26/05/2018 - 

VALÈNCIA. Al seu últim videoclip li van trobar influències del cinema de David Lynch. “No veig cine ni televisió”, s’anticipa Raquel Adalid (València, 1996), és a dir, Chlöe’s Clue. Ni el roig furiós del teatre Olympia on van rodar el film ni les referències oníriques, res va ser inspirat per Mulholland Drive. Riu quan admet que només li passava videoclips als productors, els quals li van recomanar que vera almenys una pel·lícula: La piscine, d’Alain Delon. Al videoclip apareix una piscina.

Adalid confessa que és massa nerviosa per romandre asseguda al cinema durant els més de cent minuts d’un llargmetratge. Al mateix temps prefereix assistir als concerts acomodada en una cadira. La contradicció s’explica, tal volta, per la passió que li desperta el seu ofici.

Foto: KIKE TABERNER

Chlöe’s Clue és una música que ha arribat als 22 anys amb dos referències a la seua discografia i una llista de concerts (compta uns 60 només del primer treball, Hidden Rythms, publicat a 2014) on només recorda una taca: “Una nit vaig eixir a l’escenari i hi havia vint persones de públic; la banda m’havia avisat que això passaria alguna vegada”. Al seu debut a Electropura, en canvi, va omplir la sala. “Estava molt tensa”, rememora l’artista. Tenia 18 anys i portava el pes d’una banda de músics experts.“Mon pare va gravar un vídeo i mai l’he volgut vore. Però sé que vaig pensar ‘quin gustet fa tocar en directe!’”, comenta.

Té sentit el que diu, això que no aguanta massa temps quieta. Gesticula amb energia quan parla, bambollejant alegrement com una aspirina, adornant cada resposta amb una coreografia. Fa uns dies va actuar al programa Fama, acompanyada pels concursants, qui ballaven al ritme de Café-Bar 2000, tema del seu últim disc, Panorama (2017). Ahir presentà l’àlbum a l’Fnac de València, hui forma part del cartell del festival Tomavistas, en Madrid.

D’una manera suau, sense violència, sembla que tot s’està enlairant per a Chlöe’s Clue.

Foto: KIKE TABERNER

Un xicotet miracle, pel fet que fa quatre anys Adalid només havia fet concerts per als mobles de la seua habitació. Escoltava Jero Romero i Nacho Vegas, també The Kooks i Arctic Monkeys. Componia cançons quasi sempre en anglés i algunes les mostrava a les amigues, res massa seriós. Quan en va complir 18, els pares li van regalar la gravació d’un disc. “Jo el veia tot com un hobby. Vaig fer un concert per a la família i els amics i em va agradar; després, quan em van començar a cridar per a fer més actuacions, deia que sí a la primera”. De seguida va arribar l’acompanyament d’una banda amb quatre músics, aquell primer sold out i la resta de la història.

Així és com d’un aniversari li va sorgir a Adalid una professió. “Quan va acabar la gira del primer disc i abans de començar amb el segon ja em vaig adonar que açò és un ofici, que requereix inversió de recursos i d’energia si vols gravar alguna cosa de qualitat i que després et contracten”, comenta la música, qui va entendre a la primera que tot havia agafat una nova magnitud: “Quan componia per al primer disc ho feia sense cura; ara treballe molt més les lletres, sense intentar fer una cosa artificial, però cuidant més el procés”.

Amb eixa dedicació ha anat modelant Panorama, col·lecció de cançons que suren per un mar de pop en calma. Respecte al seu primer treball els nous temes naveguen aigües inhòspites, mentre aquell “era més de platja, de revetla, més naïf”, apunta l’artista. “El vaig compondre amb 16 i 17 anys”, recorda Adalid, qui veu escenificar-se els nous temes en “un gran teatre”, com l’escenari del seu videoclip.

També han canviat els temes que l’interessen. De “l’amor i l’amistat” que absorbien les lletres d’una adolescent –i “amb dolor però sense drama”, subratlla–, a preguntes vitals que ocupen este segon disc, una mena de divan on l’artista ha obert l’aixeta per on vessen les tribulacions de la primera maduresa i certa fixació per la decadència: “No vull parlar d’un abisme negre, però sí de certa decadència que he pogut experimentar jo. Sembla que hi ha coses de què està prohibit parlar segons l’edat que tingues”.

Foto: KIKE TABERNER

Durant estos anys, Raquel Adalid s’ha preguntat com funciona una banda: anar al local, prendre unes birres, crear en conjunt. Hi ha coses que no ha pogut tastar amb la seua genètica de cantautora, forjada en la soledat de l’habitació, tot i que apunta que l’ajuden a esprémer el seu imaginari els músics Xema Fuertes (guitarra), Cayo Bellvesser (baix),  Alfonso Luna (bateria) i David Borras (teclats i mandolina), qui formen amb ella als concerts.

“Només puc semblar-me a dones?”

Encara que Adalid es considera senzillament una música pop, des de l’inici li van situar en el territori de l’indie folk, gènere del qual assegura no haver trobat petjades en cap cançó del seu disc. Hi ha altra etiqueta que li persegueix com una gran ombra: la comparació amb Russian Red: “Encara m’ho diuen. Sembla que a Espanya només hi ha una dóna que toca la guitarra i canta en anglés, i en realitat n’hi ha vint mil. Però si ho fas, ja ets Russian Red. Crec que la meua música s’identifica més amb la d’altres grups. Només em puc comparar amb músiques dones?”, qüestiona.

Altre tic masclista, el de condensar a totes les músiques en una, la més coneguda, com si ser dona fora un gènere o un estereotip. Més greu que un tic és que encara hi haja grans festivals amb no més d’un 15% de representació femenina. “Entenc que açò està canviant a poc a poc”, suggereix Adalid, qui apunta que, sense haver-se trobat en cap situació violenta, si s’adona que alguns programadors i tècnics l’han tractada “menys seriosament” pel fet de ser dona.

Foto: KIKE TABERNER

Ha de semblar-los estrany, als tipos que exhibeixen ridícula condescendència, que una jove vint anyera capitanege tota una banda d’homes madurs. Ho porta fent Adalid des d’aquell primer concert on no cabia una ànima. El revers d’un camí que no ha experimentat un període de davallada és que la mateixa música no ho contempla: “Estic preparada per a les coses bones de la música, no per al fracàs. Veig este camí com un camí llarg. Tampoc em marque grans metes, com ser una gegant de la música, encara que si ocorre, serà genial. Només vull fer coses amb qualitat i arribar a més oïdes”.

Tampoc contempla, de moment, canviar de llengua, tot i que percep com grans bandes espanyoles que començaren expressant-se en anglés han anat acomodant els seus versos a la llengua mare. “Quan faig alguna cançó en castellà la guarde, em fa palo mostrar-la”, assegura la música, admetent que cantar en anglés funciona per a ella com “un escut” amb el qual se sent còmoda, com si dipositara els seus pensaments més íntims en una altra persona d’una altra latitud.

Com si fóra eixa persona la que canta davant un públic que ompli una sala i que es balanceja lleugerament, mentre en realitat Raquel Adalid continua escrivint cançons en la seua habitació, on l’escolten atentament les prestatgeries.


Noticias relacionadas

LAS NUEVAS GENERACIONES HACEN POP  

Quiénes son ‘las Futuras Licenciadas’ que escriben el presente de la música valenciana

Por  - 

Con un lema que dice “el pop no es cosa menor” se presenta este sello creado por tres jóvenes a medio camino entre València, Barcelona y Murcia. Una de sus integrantes, Carlota Díaz, es también la primera artista de la que editan un EP. Su canción Tobillos es una contraseña cultural que denota si estás dentro o fuera: si la entiendes, eres de la generación Z; si no, sigue leyendo

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email