Com és València a la tardor?

VALÈNCIA. De sobte tot canvia, comença a ploure com si s'acabara el món, "a caure la mundial", a la nit refresca bona cosa, els cabells cauen més de l'habitual i el sol es gita cada dia més prompte. Els arbres s'afanyen a taponar el clavegueram amb les seues fulles per fer-li la competència a les tovalloles higièniques, i les bresquilles i les taronges substituïxen les cireres i les maduixes. És temporada d'anar a per rovellons a la muntanya, de fer torraes i paelles els caps de setmana a la caseta amb els amics, de tornar a escola i de començar els col·leccionables de Planeta d'Agostini que mai acabarem.

També és època de tornar a la ciutat per a aquells que tenen la sort de passar l'estiu a la fresca a la platja o a la muntanya. Temps de començar projectes, arrancar temporades i de tornar a la rutina d'oficines i de menús del dia a 9.95 € amb pa i una beguda. I són moments en els quals molta gent aprofita per reflexionar, per apuntar-se al gimnàs després dels excessos estiuencs (i moltes vegades no desapuntar-se als dos mesos) i per deixar de fumar.

També és època de matrimonis i de divorcis, de tornar a facturar els autònoms després d'un més d'agost que per a molts sembla inhàbil, i de deixar el gaspatxo andalús pel gaspatxo manxec o, el que és el mateix, començar a menjar putxeros, bollits i plats de cullera. Eixa olor del putxero que fa ta mare i que sents metres abans d'entrar en casa no es paga amb diners.

Culturalment és època d'ebullició, les galeries d'art inauguren exposicions, musicalment tenim els festivals de tardor com el She’s the Fest o el Deleste. En teatre, després de Russafa Escènica, tenim estrenes de primer nivell als principals teatres de la ciutat, i els cines s'omplin de pel·lícules que lluitaran pels Òscars al febrer. Inclús els joves canvien la seua rutina nocturna i passen d'acudir al xiringuitos de reggaeton de la platja, a abarrotar els garitos russaferos i carmeleros més rockers.

És l'inici del curs escolar, del curs universitari, del curs faller amb la tria de la fallera major de València, i del curs gastronòmic amb restaurants que renoven cartes i propostes. Tornem a patir o gaudir amb el futbol, depenent de quin siga el club dels teus amors. Els amics que a l’estiu fan marxa apareixen de nou a poqueta nit per a fer-se una cervesa, això que ara anomenen alguns "tardeo" o "afterwork" i que tota la vida s'ha anomenat "ens en fem una i a sopar a casa". Els dissabtes torna a ser impossible trobar taula a Russafa i aparcar prop de casa a la primera torna a ser motiu de celebració. A més, toca fer el canvi d'armaris, eixe maldecap de maletes i caixes amunt i avall que acaba amb alguna bossa de roba al contenidor de Cáritas.

I mentre caiem un any més en la rutina i ens deixem atrapar pel dia a dia, ens oblidem moltes vegades d'alçar la vista, i és així que no ens adonem de la bellesa contagiosa de la nostra ciutat a la tardor. Ens oblidem que la platja està tot l'any al nostre abast i no només a l’estiu, i desaprofitem l'oportunitat d'anar a practicar esports aquàtics, de passejar per l'arena o d'empinar el catxirulo. Ja no busquem les terrasses com si foren requisit imprescindible per a seure a un bar, i deixem escapar l'oportunitat de poder disfrutar a l'hora de sopar de la temperatura amable que ens regala la senyora Mediterrània, perquè ací la mar és dona.

Jo trobe que quan els grisos dels vestits d'oficina i dels uniformes escolars s'apropien dels carrers, és quan més ressalta el color ocre de la nostra ciutat. La llum de la tardor és una benedicció per als murs de la Llotja, les Torres de Quart o el Palau del Marqués de Dos Aigües. Quan la terra està mullada és quan el color de la pedra dels edificis més importants de la nostra ciutat més lluïx. De fet, si Calatrava haguera tingut un poc d'estima per la seua terra, en compte del blanc, haguera utilitzat el color pedra tradicional dels ponts i dels edificis més representatius de València.

Sempre he pensat que la tardor era una època trista en la qual la felicitat que dóna el sol, la mar, les festes i les vacances es tornava en apatia rutinària. Però uns estrangers d'eixos que flipen quan arriben en novembre i veuen que el termòmetre marca 20 graus dia darrere dia em va fer obrir els ulls per apreciar la nostra ciutat amb una altra mirada.

Els parcs que a l’estiu estan plens de mosquits i de suor, ara són llocs de tranquil·litat i de colors de mort i vida que es barregen amb sintonia natural. Els carrers polsegosos han rebut la pluja purificadora que tanta falta els feia per a tornar a lluir amb els seus colors originals sense tanta brutea. El transport públic torna a funcionar com un rellotge, amb algun endarreriment i alguna massificació a hora d'entrar a treballar, però sense els problemes que ocasionen els horaris d'estiu. L'olor de garroferes i el sabor de les taronges acabadetes de collir ens fan sentir-nos de nou animals rurals. I durant unes setmanes podem evitar encendre l'aire condicionat, sense haver de buscar encara les estufes amagades des de fa mesos.

És un moment per a disfrutar de coses senzilles com poder gitar-te amb un peu fora i un peu dins dels llençols, o barrejar els cigrons del putxero amb l'arròs que ta mare ha fet amb el caldo. De poder eixir a córrer pel riu sense patir calor ni fred. D'escoltar els teus fills o els teus nebots contar-te emocionats tot el que han aprés a la classe de coneixement del medi, el que a l'EGB era la classe de socials. I de tornar a sentir la sensació de tindre un poquet de fred o humitat i pegar-te una bona dutxa d'aigua calenta. Sembla este últim un luxe menor, però la gent que viu als Emirats i no patix mai fred, troba a faltar moltíssim eixa sensació única de l'aigua calenta que et lleva la fredor de colp.

Encara que molts patixen ressaca postvacacional, que els caps capritxosos tornen a donar per sac als empleats, que has de patir els embussos de trànsit en tornar a casa de treballar, i toca gastar una fortuna en material escolar. La tardor també et convida a menjar castanyes, cuinar galetes, passar el diumenge amb el pijama posat o fotografiar els meravellosos colors vespertins de la ciutat de València. Perquè València, la ciutat de la llum, quan arriba la tardor, també és una ciutat meravellosa. Aprofitem-nos-en!!!