Contra l’odi cal practicar més cultura

VALÈNCIA. És cèlebre la frase que s’atribuïx, potser de manera incorrecta, a Unamuno, que diu que “el feixisme es cura llegint i el racisme viatjant”, una frase molt utilitzada ara que està radicalitzant-se la societat espanyola. Una recepta, la de llegir i viatjar, que molts recomanen ara que estem vivint un fenomen que pensàvem que era propi d’altres temps: la violència entre con ciutadans. Un enfrontament latent, mai superat, que ha tornat als carrers i que provoca que molta gent tinga por. Independentment que la frase fóra o no d’Unamuno, té prou acceptació entre una societat que pensa que l’educació i la cultura ens convertixen en persones amb més capacitat crítica, menys fàcilment influenciables i més tolerants. 

La frase que sí que es va dir segur és la de “el carlisme es cura llegint i el nacionalisme, viatjant” pronunciada per Pio Baroja. El carlisme representava la tradició, l’Església, el camp i la lluita a favor dels furs contra el centralisme, mentre que els isabelins eren més liberals, centralistes, favorables a la separació església-estat,la industrialització i majoritàriament residents ales ciutats. Això s’estudiava en història d’Espanya, com també s’estudiaven altres guerres fratricides com la civil espanyola, o l’americana. 

Si extrapolem el moment actual a les guerres carlistes, no queda gens clar qui serien els carlistes i qui els isabelins en esta lluita caïnita que hem viscut inclús ací, a València, ja que els dos bàndols representen el passat. Unes guerres civils, com la carlista de la qual parlava Baroja, que deixar en milers de morts en Espanya, no fa tant de temps, i que caldria recordar per a no tornar a caure en l’errada. L’errada de vore's en mig d’una disputa entre dos reis que volen el poder i apel·len asentiments, a tradicions, i a drets heretats sense importar-los les conseqüències que les seues guerres tinguen per a la població. 

Llegir és importanti viatjar també. Com també ho són la música, les arts plàstiques,el cinema i estudiar la nostra història. Per això igual ara és moment de practicar la cultura, que espot convertir en bombona d’oxigen vital que ens salve d’ofegar-nos entre tant d’odi. 

-Podríem llegir El Món de Sofia, perquè la filosofia ens ajuda molt a conéixer millor qui som i d’on venim i reflexionar sobre la vida i l’ésser humà. En un moment en què qualsevol té una opinió feta de dades errònies, i en què la “postveritat” i les notícies falses són part de la nostra quotidianitat, mirar el món des del punt de vista de les grans ments que ha donat el pensament filosòfic és molt convenient. 

-També podem llegir un poc d’història sobre la nostra guerra civil. El llibre de Paul Preston, un dels hispanistes més coneguts en l’actualitat, sobre el conflicte armat que visquérem fa 80 anys, és molt recomanable. Principalment perquè de vegades és millor que les coses te les conten des de fora, amb una mirada distinta de la que tenen els que s’involucraren en el conflicte d’alguna manera. I si preferiu la ficció, La Abuela Civil Espanyola, de Andrea Stefanoni també és una bona alternativa. 

-No cal que tot siga llegir, també podem viatjar, descobrir i raonar. Ara que hi ha menys turisme i cap perill, és un bon moment per a visitar Tarragona, i el seu patrimoni romà. També per a conéixer Figueres i Cadaqués, i endinsar-se en l’univers de Dalí. O perquè no fer una escapada a Barcelona i passejar per eixes rambles que quedaren marcades per la tragèdia en agost, i demostrar que no tenim por al fanatisme.

-La música també és capaç de canviar el nostre estat anímic, ens ajuda a descobrir altres realitats i ens emociona quan la fem nostra. És el que va passar quan Raimon o Serrat conqueriren amb les seus cançons en valencià als madrilenys, o el que passa ara en Manel, un grup català que habitualment alié a les polèmiques: “nosaltres només en dediquem a tocar cançonetes” diuen quan arranquen els seus concerts, aconseguixen que la seua música en català s’escolte en tota Espanya. Escolteu a Maria Arnal, qui entona els versos d’Estellés com si estigueren escrits per a ella; a Silvia Pérez Cruz cantar en 5 llengües diferents i fer-ho sempre com els àngels; i als Manel parlant d’aquell bumerang que llançàvem de menuts i que mai aconseguirenque tornara. 

-El cine també és molt recomanable i, si no heu vist La Haine, l’Odi,ara és el moment de visitar esta cinta francesa. Ací els rivals són la policia i els jóvens dels suburbis de París, i inclús els més moderats acaben sucumbint a l’odi que domina la seua realitat, i els fa vore enemics on en realitat només hi ha persones. 

-El Documental Las Cloacas delInterior, que va ser un èxit en Catalunya, també és una alternativa molt vàlida. Un exercici periodístic que tracta de demostrar com la divisió de poders en Espanya no existix, i com vivim en un sistema corrupte on el govern i els empresaris utilitzen les institucions i la policia en el seu benefici. 

-I, com no, també és convenient llegir a Blasco Ibáñez i les seues novel·les social: La Catedral, La Horda, El Intruso i La Bodega. Textos actuals on el Blasco més polític carrega contra les desigualtats socials, l’explotació laboral, els nacionalismes mal entesos d’uns i altres o l’Església. Si Blasco alçarà el cap i tinguera Twitter, segurament hi hauria demandes de conservadors que exigirien la retirada del seu nom de qualsevol dels molts carrers dels pobles que l’han honrat. 

I la llista podria seguir i seguir, i no s’acabaria mai. Un viatge a Irlanda del Nord, on encara se senten les ferides del conflicte independentista; o una escapada a Canàries per descobrir la diversitat de la qual fa gala (o hauria de fer) Espanya. Visionar Hotel Ruanda, o inclús l’actual Mother de Aronofsky, ens pot obrir els ulls davant de les coses importants i de les accessòries. I sense eixir de casa, podem recórrer magnífiques exposicions com la de Anzo en el IVAM i reflexionar sobre la individualitat i la soledat, o la de Bleda i Rosa en Bombas Gens per sentir el pas del temps en forma de precioses instantànies. Vés a concerts, a teatres, a galeries d’art, al cine o a la llibreria,perquè cada estímul cultural que rebem, és una poderosa nova arma contra l’odi que ens envolta cada dia de manera més concreta. Perquè mai ve malament estar ben armat contra aquells que intenten aprofitar-se de la bona voluntat i de la ignorància.