Contra rellotge

VALÈNCIA. Tenim tants estris a l’abast de la mà que fàcilment deixem oblidats  amb el pas del temps els més primaris i més significatius. Tic-tac, tic-tac... Què em dieu del rellotge, d’aquest primitiu artefacte que primer només mirava el sol i que ens controla els instants? Un enginy que domina la humanitat per més que innovacions desvergonyides ens sorprenguen a tota hora. No menysprearé ni en somnis la seua importància, aquesta necessitat innata de quantificar el pas del temps. La cosa té substància, no és un impuls sense trellat. Pensat i mesurat. Un instrument capaç de supeditar-nos nit i dia de valent, poca broma amb l’artefacte. Les esferes, les busques i tota mena de versions que han brollat als darrers segles marquen el nostre trajecte, allà on som, enllà on marxem, les vint-i-quatre hores. Les franges horàries del món sota control permanent, comptant els dies.

Els rellotges han mecanitzat els moments. Des d’aquells que només buscaven l’astre estrella fins als que jugaven amb precisió amb l’arena o amb l’aigua. N’hi ha de mecànics, de butxaca, d’elèctrics, d’atòmics, de polsera, siderals... Impressionen uns de rodes gegants i ben dentades, engranatges que ballen sota la direcció del pèndol, un moviment  circular amb coreografia inamovible i amb exactitud. Galileu, disculpa que et tutege, tu vas descobrir les possibilitats d’aquest cos suspès que oscil·la amb l’ajut de la gravetat i de la inèrcia. Quina revolució més sonada. Els rellotges de pèndola,  de soneria, de pesos inquietaven a tota hora, almenys a mi. Tabarra domèstica a moltes llars en imposar-se com a part del decorat. Mesurant el temps, els nostres segons. Cronòmetre de la vida, de les hores, de les mitges, dels quarts, de les fraccions dels dies... Quina por i quin desassossec si damunt sonaven. Quin martiri cada campanada. Alguns, fins i tot, repetien la matraca pocs minuts després. Com m’espantaven a les nits en sentir els del veïnat amb rellotge de paret.  Mai no s’espatllaven. Tenien corda per estona. Els rellotges de cucut també em queien torts. El mateix em passava amb el so de les campanes de les esglésies de l’Eixample. Les de l’Àngel Custodi, a la vora, mai no m’han apaivagat quan sonaven els tocs. Feien mal a les meues orelles. I mira que m’agrada la música! Les tonades dels carillons dels rellotges, el hit és el de Westminster, no fan comboi amb la meua oïda. La intranquil·litat penjada o plantada. Inquietud mig oblidada afortunadament amb els nous ginys silenciosos o amb només la companyia de la veu de Siri o de qualsevol mecanisme.

Aquestes festes he pogut reviure, Nadal i el déjà-vu fan parella, la inquietud de la infantesa que tant m’atemoria. El cervell processa i de vegades mai no oblida. Algunes sensacions mai no es perden. Cada cosa té el seu temps! I tant! Els sorolls domèstics formem part de la família, cada casa té el seu soundtrack. Acompanya les emocions i les imatges quotidianes. Tots som capaços de reconèixer el nostre frigorífic, d’atendre com sona i s’esforça la rentadora centrifugant a tota màquina. La BSO de la llar passa sovint desapercebuda, pobra. Quants estris s’engeguen al dia? Si tot és so, soroll de veus, de màquines, d’animals, de portes que s’obren i es tanquen amb els anys. Enguany Nadal ha estat alterat i prou refredat. Han reviscolat els malsons gèlids i inquietants. He tornat a sentir l’eco de les hores i els quarts. Com quan era petita, em trauen de polleguera. Quin veí, amb tendència vintage o herència de nissaga, ha recuperat la tabarra del rellotge que brama? A hores d’ara, encara no he pogut esbrinar on s’ubica la relíquia sonora. 

Tornar a casa per Nadal suposa reconèixer allò de sempre. Revisat, costumitzat, que deien. Però també rememora els silencis, els sons i olors del districte. Aguditza la nadala que reverbera, arrossegant-se, al carrer amb un so elèctric, veus que no passen els anys pel paio que et demana uns calerons amb un platet i que no duu cabra. Les palmeres, semblants a les que plantàvem de menuts als pessebres, segueixen dretes. Les obres amenacen la històrica avinguda Regne de València, 14 d’Abril en temps de la República. Els ciutadans del districte les suporten i pateixen des de fa mesos. Por em fa el disseny que han organitzat. Ja van fer prou destrossa en una antiga reforma sense gens de gràcia ni trellat. No sé quina sensació té el veïnat, no ho he  valorat. Es queixa, això sí. El centre de la ciutat, a pocs minuts, també és caòtic. L’Eixample està prou deixat de banda. Diuen que més brut que mai. No vull pensar uns altres districtes perifèrics. No he tafanejat les enquestes on alguns analitzadors de capçalera del govern valencià avaluen el grau de confiança que atorga el barri. Quin passeig ha ideat l’àrea de Mobilitat Sostenible? Embús i carril bici, previsible! Això ben segur! Ideologia i gust? Coentor de disseny? No ho sé, o sí!

El rellotge marca les hores i els dies de Nadal corren pels carrers. La brutícia ha anat a més i els gossos continuen fent de caganers vivents i caminen sense lligar. Les bicicletes i patinets marxen plàcidament per les voreres entre el veïnat octogenari o a punt d’aconseguir el carnet de jubilat o una entrada ràpida per envestida en Urgències. Els nens, aquestes setmanes, campen per lliure sense els uniformes dels  col·legis de la vora o dels que fan servir cada dia quan el bus de l’escola els recull per anar-hi. Enguany  també han sonat les campanes del barri davant de la pastisseria francesa. Aquest Nadal el nou veí, encara sense identificar, té un rellotge que toca els quarts i les hores.

A casa nostra, al nostre País, no tenim un Big Ben icònic com el de Londres, la torre Elizabeth, amb una campana de tones de pes. La monarquia espanyola encara no té cap “torre emblema” projectada, temps al temps. De moment no sona res i que dure eternament  el silenci. Els suïssos que en saben molt de rellotges tenen un ben floral al Jardí Anglès de Ginebra, al costat del llac Leman. Si nosaltres som “la terra de les flors”, com diu la cançó, igual algú plagia la idea i incorpora València al mapa dels rellotges notables d’Europa. També podríem prendre com a model el que hi ha a l’Alexanderplatz de Berlín. Un rellotge que marque els instants, amb totes les franges horàries del món, des del Mediterrani. Podria ubicar-se a la Marina, si encara cap. 

Nadal sempre incorpora melodies i flaires nostàlgiques. A les trobades, als dinars familiars i amb els amics es desperta i alimenta la sensibilitat en forma de marisc, de brou, de dolços, d’afecte infinit i de música deliciosa. Reviscolen els sentits més exquisits. Un bon brut acompanyant la veu de Jimmy Scott amb Day By Day no amoïna. Protegeix i abriga, que a l’hivern es refreda l’ànima. Conforta l’enyorança encara que siguen i sonen les quatre, les cinc o les deu de la nit als rellotges. Glops de rumba catalana amb Moncho, Levántate. Balls de torrons amb Bill Haley & His Comets, Rock Around The Clock. Tast de neules i més glops de cava amb The Byrds, Turn! Turn! Turn! Cançons que paguen la pena i els deutes de tristesa. I és que allò que destaca del dinar del dia dels Reis d’Orient, com a cloenda de Nadal i amb un tortell farcit de crema, és el sentiment d’estima que ondula i respira, que ens tatua, any rere any, des de casa amb tinta invisible. Sabem que la veritat és filla del temps. Doncs que sonen els moments i les hores d’optimisme el 2019, que no n’hi ha mal que dure 100 anys. Com els rellotges tot vol temps i paciència, com València.