Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Cosmopolites

15/11/2020 - 

VALÈNCIA. Contemplar els dies, regalar-nos temps i absorbir-lo és necessari en moments espectacularment sorprenents com els que ens emboliquen els darrers mesos. Estem immersos en situacions difícils de resoldre que plouen sobre mullat encara que a València ni gota ni gota o tot d’una. Anem mal de dades, la cosa es complica i s’allarga sense treva. Són dies que no donen joc i que enguany no han facilitat gens fer l’agost ni el setembre ni l’octubre ni el novembre... Els ulls, ingenus o espavilats, no estan per contemplacions. Els individus acostumem a veure la realitat des d’un entarimat amb molts punts de fuga. Tenim múltiples tendències a l’hora d’escodrinyar la rutina, n'hi ha tantes forces d'atracció com persones! Reaccionem a ple, passem olímpicament, posem la panxa al sol, agafem el rave per les fulles, exagerem implacablement a matadegolla, observem en soledat... Són les mil i una maneres de recórrer una perillosa autopista vital desbordant de peatges impossibles.

La història d’aquesta època que exalta i horroritza s’ha escrit des de fa mesos, ja l’han narrada de moltes maneres i, si filem prim, fa segles que sobrevola a tota hora el neguit. La humanitat ara piula, copia, enganxa... no sap resistir als instints tant si són bons com perillosos. Escampem missatges directes, indirectes, subtils, grollers, audaços, avorrits, tediosos... Transiten en color i en blanc i negre. Només els més agosarats canten les veritats. Mentrestant aboquem missives capricioses incessantment, d'un costat a l'altre, sense sentir ni pena ni glòria, no escoltant raons. Hi ha tant camp per córrer! Ens aponem a un món descontrolat i temerari que comercia, que obre persianes, amb venedors de continguts d’imprudència sabent que tots els camins van a Roma, si no es tanquen les fronteres. La Terra es trenca a pams. 

La nostra conducció, el quilometratge, està plena de revoltes i canvis de rasant. Topem amb punts d’intersecció ascendents i descendents als personals trams de carretera. Vies de solana i llunes rovellades contemplem el perill d’avançar i ens desafien la ruta. Reprendre el curs del camí potser és una utopia. Prosseguir el traçat en un carril aclaparat de peripècies mentre busquem el reflex de la claror, la nostra i la dels altres, és essencial. Hem d’afermar-nos, estabilitzar-nos, amb un autodomini exprés a les alteracions pronunciades, a les que imposa la velocitat dels dies perquè sabem que el temps mai no s’atura. 

I és que entendre el present és cada cop més difícil entre foteses que ens amarguen enllà on parem l’orella, on deixem caure els ulls. Surem endinsats en universos privats o fem falses demostracions d’estar aclimatats al món. Convivim a una mena de microcosmos i “petxinisme”, apartats d’aquell llunyà megacosmos que diuen que és tan “universal”. Estem aïllats i disseminats entre unes quantes espècies, còmplices segons el moment. Subsistim “tancats” a una llar-laboratori amb desinfecció ininterrompuda, on la intensitat de la neura domina sempre la situació, passa comptes sense factures i albarans. Encara que un to “volterià”, gràcies al pensarós francès, condimenta de sarcasme el cau. Ens autoenganyem a base d’incredulitat, amagant, qui sap on, la tristesa. 

Malgrat tot, l’urbs on visc està que “peta Pepeta”. Bateja places amb pegats interins que, de tan lletjos, ben segur es quedaran afermats. En plena crisi vírica, la ciutat es presentava al món amb flaire de socarrat. Humans valencians, gastant aires cosmopolites, pretenen destacar, en plena pandèmia, com a capital del disseny. A so de tabals un actor-regidor ha lluitat en play black, sense intenció de buscar brega (look for trouble), per aconseguir que el “cap i casal” fos la city de la innovació. Un altre cop serà. Mentrestant hi ha una població empixonada que fumeja i bufa empipada com una mona del Bioparc. I de reüll mirem l’estat mundial, malalt i desigual, on sembla que la tolerància espanta des d’un compromís local i prou “cosmopallús” a cop de karaoke, aïllats en una bombolla folklòrica mal entesa, visceral, coenta i kitsch.

En grec κοσμοπολίτης vol dir ciutadà del món. Ah, caram! No hi ha com l’etimologia per fer passar les hores confinat a casa. Kόσμος (món) i πολίτης (ciutadà). Ho som els valencians? Cosmopolita és un adjectiu prou maltractat, probablement suat en moltes llengües, això és evident. La nostra no se salva de la crema, fallera o no. Som cosmopolites en general o en particular? Viuríem adaptats a qualsevol racó del planeta? Respectaríem qualsevol ciutadà del món, acceptant si arriben de Venus? Ací, en aquesta geografia peninsular, ibèrica i de via augusta, no sembla feina fàcil. No s’és cosmopolita pel fet de cruspir-se un rotllet vietnamita, uns tacos amb guacamole o una polenta mitonà en qualsevol franquícia a la plaça més cèntrica i anodina acabada d’empastrar. No veig molta gentada amb aquest tarannà tan fàcil d’identificar a qualsevol altra ciutat d’Europa. Ètnies i fonètiques diverses poblen el meu entorn però amb moltes diferències, amb molts senyals no inclusius, perillosos i intolerants que difícilment interactuen plegats. Ací, d’humans cosmopolites, no n’hi ha molts, si no vaig errada de comptes. Ací sembla que l’espècie Lupinus albus, que pertany a la família de les lleguminoses, s’imposa. Ací, si de cas, cosmotramussos i avant!

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email