Cuinar música electrònica en una paella amb 1001 sons

VALÈNCIA. Un dia de paella no podia començar pitjor: tot a punt i començà a ploure. Podia haver sigut al Palmar, o a la Malva-Rosa, però la cita, divendres passat, era a Bombas Gens. I podia passar de tot (musicalment) perquè qui l’organitzava era el festival Ensems, i amb 40 anys de trajectòria difonent la música experimental, l’ingredient principal no anava a ser l’arròs, sinó els micròfons. Així que per fer esta paella, la pluja tenia igual. “Si l’aigua fa molt de soroll sobre el sostre, apujarem el volum i au”, deia tranquil un dels cuiners musicals, el percussionista Miquel Bernat, engreixant una enorme paella de dos metres de diàmetre penjada del sostre amb cordes. Anàvem a alimentar-nos, però per l’oïda. 

La recepta, clar, tampoc anava a ser l’habitual. “Era una idea que tenia al cap feia molt de temps. Ja havíem tocat esta obra, Mikrophonie I, de Karlheinz Stockhausen, més d’una vegada però sempre havia sigut amb un tam-tam, el seu context habitual”, conta el valencià Bernat, director del Drumming, grupo de Percussão de Porto a Portugal. “Stockausen és un compositor molt minuciós i molt sever en les seues peces i no m’atrevia a substituïr el tam-tam per una paella. A més, ell encara estava viu i jo pensava: ‘Si s’entera em mata’. Però un dia vaig trobar un vídeo en què deia que en esta peça, el que és important, no és la font sonora sinó el micròfon i la transformació que el micro fa del so. Així que em vaig decidir a fer-ho”, relata.  

Dibuixar amb sons 

Fer sonar una paella pot ser molt senzill. Si et poses a pegar-li tamborinades viscerals ja ho tens. Però, quants sons diferents podrien generar-se? Ordenats milimètricament en dos taules, una a cada costat de la paella, desenes d’objectes donen a entendre que els sons de la paella són infinits. Un timbre de cuina, una llima d’ungles, pilotetes de goma de les que boten fins al sostre, trompetes de plàstic de les que posen als cotillons de cap d’any, un motle de flan, copes de vidre, monocordes, raspalls, baquetes, llandes de conserva... 

“Duem un arsenal d’objectes per fer-los interferir amb la paella. La paella és la font que s’incita per a generar sons que es multipliquen amb el micro, l’instrument clau de l’obra. La persona l’acosta, li pega voltes, el posa dins de coses còncaves per fer efecte d’eco... I la immensitat de sons és enorme perquè si no, la peça no podria durar 45 minuts. Totes les coses tenen so, fins i tot el caminar d’una formiga. De vegades no podem escoltar-los i necessitem amplificar-los. Imagina’t, cada granera de casa, per exemple, sona diferent. O si en lloc de colpejar així [percudix la taula amb el puny tancat], ho fas així [percudix només amb les ungles d’un dit], generes sons diferents”, explica Bernat. 

“La paella sona a fàbrica i esta obra mai és igual, perquè permet sempre la innovació, està sempre en creació. Jo pense en esta peça com dibuixar amb sons. I tocar en este museu, que era una fàbrica, és molt interessant”, explica Paulo Oliveira, un dels músics microfonistes. L’obra, composta en 1965 per a quatre músics i dos tècnics de so que modifiquen i amplifiquen les intensitats sonores, fon el germen de l’electrònica actual. 

“El concepte de música electrònica en viu nasqué amb esta obra. Actualment té molta importància perquè ara estan de moda els concerts amb transformació de so en temps real, i esta peça és la primera que va fer açò però d’una manera molt rudimentària. Hui en dia la transformació la fan els ordinadors”, descriu el director. 

Una paella que rauca, que lladra o que rugix

Amb la sala plena de gent famolenca d’experiències, com passa en les bones convocatòries de paella, comença el concert. Només hi ha uns pocs bancs i ben lluny de l’escena, per escoltar el so a través dels altaveus i no el so acústic de la manipulació dels objectes. Silenci sepulcral. Els quatre músics, dos vestits de negre i dos vestits de blanc, junt als dos tècnics de so entren en escena. Saluden als aplaudiments i prenen posicions. I la paella comença a sonar. Amb els ulls oberts, la imatge mostra quatre homes colpejant, friccionant, pegant i despegant cinta americana, gravant i fins i tot cantant ‘a cau de paella’, suspesa en l’aire. Amb els ulls tancats, la paella croa d’una banda i sona a autopista en hora punta per l’altra.

“La composició és molt minuciosa, però Stockhausen al mateix temps dóna molta llibertat creativa perquè no et diu: “toca amb una vareta metàl·lica”. El que et diu és: “imita el so d’un rugit. Ara un crit, ara irrita”. La partitura té un llistat de vora 50 adjectius sonors orgànics en anglés i alemany que nosaltres hem traduït per fer que els sons se semblen al que demana la composició”, diu Miquel Bernat mostrant les indicacions de la partitura. “Tot això després, amb els dos tècnics es multipliquen les possibilitats sonores”, afegix Oliveira. 

En l’escena, res queda obert a la improvisació. La recepta d’esta meticulosa paella musical se seguix al peu de la lletra amb quatre faristols on els músics, fregant els objectes més insospitats, mesuren els tempos i es donen pas uns als altres per sincronitzar els efectes sonors. Quan la paella lladra, el públic, bocabadat, emet una rialla. 

“La partitura té tots els paràmetres sonors, mira. En esta partitura, les indicacions gràfiques estarien dient que este és un so greu que es fa agut i apuja el volum”, explica Bernat assenyalant amb el dit una críptica partitura composta només per patrons geomètrics sense una sola nota musical ni pentagrama de cap tipus. “Este dibuix així seria una fricció, açò seria un colp... Tiii-tu ti... Tu...”, solfeja un increïble estampat gràfic. 

Fer música és un acte de comunicació i de creativitat, però si l’emisor i el receptor no s’entenen, la comunicació és molt més difícil. Per a molta gent la proposta dels “1001 sons de la paella” sonarà a ‘Made in Mars’. “El sistema sociocultural està organitzat de manera que de vegades frena la creativitat i filtra les propostes artístiques que pensa que no interessaran al públic. I decidix per ells què és el que els ha d’interessar. I això a poc a poc  també se’ls queda gravat als artistes a qui no han deixat fer allò que els agrada”, critica Miquel Bernat. “És difícil viure de la música experimental i no és per falta de creativitat perquè jo veig gent amb molt de talent. Cauen llavors al camp social però no germinen. Està àrid. I fins i tot, sent una planta rara o morta, la planta sempre torna el que li han donat i es descomposa en hummus per enriquir la terra per emprar-la més tard en altres coses”, explica metafòricament el director de la interpretació. 

“Si jo estiguera entre el públic com oient, buscaria sons orgànics quotidians fruiria de les possibilitats creatives de la paella”, recomana Oliveira. “Esta és una obra sensorial, per banyar-se amb el so. No s’ha de vindre amb preconceptes sinfònics. Amb esta obra nosaltres volem que la gent comprenga que les coses i els símbols tenen una altra dimensió. Esta és la cara oculta de la paella, la que no s’explora. I això podria ser una metàfora d’altres coses de la vida. Acabem sent molt dogmàtics i no sabem eixir-nos dels motles i deixar lliure la imaginació”, recomana el director. 

Després de bollir 45 minuts a foc ‘allegro’, ‘adagio’ i ‘andante’, el final d’esta paella arribà suau, amb un tímid silenci que s’allargà fins que començaren els aplaudiments. Just el moment en què, com sempre passa en les bones convocatòries, el públic s’acostà per envoltar l’enorme paella i aprendre una recepta construïda amb els sentits.