X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ELEMENTS DE LA CIUTAT

De Campanar a la sabana africana: simular la vida salvatge a la ciutat

L'adaptació dels parcs zoològics a la consciència animalista obri la porta a replantejar el seu futur

7/05/2019 - 

VALÈNCIA. Uns crancs es retorcen entre el gel a un mostrador del Mercat Central. “Els peixos, els crustacis, tots els animals de la mar que no són mamífers, no emeten sons audibles per a nosaltres, no criden de dolor… Els hem atribuït unes capacitats cognitives inferiors, ens ha anat bé fer-ho”, assevera Àgueda Vitòria, estudiosa de les relacions entre animals humans i animals no humans. 

“Amb els cetacis sí que establim una mena de barrera per a evitar menjar-nos-els. Per proximitat evolutiva, ens recorden massa a nosaltres, com ocorre amb altres animals”. Les relacions entre humans i no humans s’estenen per tota la ciutat. A València, el Jardí Zoològic de Vivers va seguir durant quaranta anys l’estela les ciutats occidentals, on l’exhibició d’animals exòtics era una mostra del poder de la metròpolis front les colònies. 

Fa només uns segles també ocorria amb humans, com el voluptuós cos de la sud-africana Sara Baartman exhibit al Museu Nacional d'Història Natural de França. La peça estrella de la col·lecció als 80 va poder ser repatriat al seu país natal. Des de la Casa de les Feres del Versalles del segle XVII, els zoològics exhibien la vida simulada de centenars d’animals en captiveri.  

Segons els treballs de la historiadora Ana Maria Adroer i Tasis, “l’afició a reunir una col·lecció zoològica ja era corrent entre els monarques de la baixa Edat Mitjana”. Això sí, “només es podien permetre les poblacions en les quals el barri jueu havia adquirit una certa importància” -com Barcelona, València o Saragossa- perquè “les despeses de manutenció de les feres eren subvencionades a través d'un impost que gravitava sobre l’aljama”, el barri dels jueus. 

“El Zoològic de València el vaig conèixer quan anava de xicotet, el concepte ara és diferent”, explica Luis Ángel Martínez, director del Bioparc. “Hem passat d’una exhibició d’animals tancats en una gàbia a la recreació de l’hàbitat natural per on l’animal es mou. Ara també hi ha més coneixement sobre les necessitats dels animals, l’hàbitat, el desenvolupament, la vinculació social... Abans amb tindre un hipopòtam amb aigua era suficient”. 

Barreres transparents entre humans i no humans

“Els zoos han eliminat els barrots, el que ha sigut clau perquè la percepció del públic cap a ells haja millorat, siga ara més positiva. Recorde moltes veus contra l’antic zoo de Vivers durant els anys noranta i fins al seu tancament; trobe que van ser anys importants en la presa de consciència cap al benestar dels animals captius a estos llocs i de rebuig cap a ells”, conta Àgueda Victòria. “Les millores en instal·lacions d’aquest tipus durant els últims vint anys, els canvis en el seu disseny, no només tenen a vore amb el benestar animal, sinó que també ho són per una qüestió estètica i la intenció de transmetre’ls al públic com llocs agradables per a qui viu en ells. Ara no hi ha barrots i els cercats es dissimulen al màxim, els barrots fan la sensació de presó”. 

“Els veterinaris treballen mà a mà amb els arquitectes per evitar les barreres al Bioparc”, explica Luis Ángel Martínez. “El lèmur és complicat perquè salta, trepa... però només ho fa amb una distància de cinc metres i a més li fa por l’aigua. Per això, entre lèmurs i visitants la separació és un riu d’aigua i les parets són rugoses i amb contrapendent perquè no escale fins al cim”. 

“Els més intel·ligents són els ximpanzés, no la hiena i el lleó que són fàcilment controlables perquè tenen un vidre i un mur de cinc metres. Els ximpanzés estan constantment investigant amb bastonets, amb rames... L’element per a dissuadir-los és també l’aigua perquè no naden. Es queden paralitzats enfront del riu, que té un ample de cinc metres però poca profunditat”. 

“Sempre preval la seguretat del visitant per davant de la de l’animal, però tampoc volem que el ximpanzé caiga a l’aigua. En cas que accedisca a l’aigua pot eixir: tenim xarxes, pendents suaus...”. “El guepard sí té una malla d’acer inoxidable trenada, perquè corre, nada, grimpa i salta. Això sí, la malla està envoltant el seu espai i oculta per al visitant amb vegetació”. 

“Al recorregut dels visitants, passes per dins d’un tronc perquè el visitant que està observant els lèmurs no vega els cabets, motxilles i gorres del grup de davant”, explica Martínez. És el que al Bioparc anomenen ‘zooinmersió’, un model de zoo en el que “atenem el disseny de les vistes, què veu el visitant ens preocupa: volem una visita sense tanques i sense vore altres visitants”. 

Visitants observen girafes des d’una taula. Foto: Bioparc

Enriquir la vida quotidiana dels animals

“Si en lloc d’un barrot tens un vidre, la percepció de cara al públic canviarà a millor, però si eixa instal·lació continua tenint mancances d’enriquiment ambiental per als animals, poc haurà importat, en realitat, l’eliminació del barrot”, explica Àgueda Victòria. “Deixant de costat qüestions fisiològiques com la temperatura, es important que l’animal puga desenvolupar el seu comportament amb els elements que ho faria en un estat natural”, afegeix Victòria. 

“Al disseny de les instal·lacions no és tan important la reproducció fidedigna dels hàbitats idíl·lics dels animals que mostrem; eixa estètica és inútil si els elements que la conformen no són realment funcionals i enriquidors”. Segons l’antropòloga, “eixe és el criteri que hauria d’estar per damunt de qualsevol altre en el disseny d’instal·lacions... i no sempre passa”. 

Al cas del Bioparc, “l’enriquiment ambiental el centrem a l’alimentació”, explica Luis Ángel Martínez. “Per exemple, els ximpanzés parteixen margallons que hem plantat, els porten a uns termiters artificials –anomenats iogurteres- que hem posat als troncs i van menjant larves, iogurt, mel... És un enriquiment social perquè van amb les cries, aprenen a agafar bastonets i comparteixen els instruments”. 

Una ximpanzé juga amb un tronc natural. Foto: Bioparc

“Amb la resta d’animals, posem excrements de preses perquè no tinguen eixa monotonia on cada dia és igual. I als elefants els posem fulles de bambú, troncs i fem turonets perquè es giten”, assegura Martínez. En cap cas, els zoològics poden oferir preses vives als animals: “la normativa que impedeix l’aportació de preses vives afecta negativament al benestar mental dels depredadors, en eixos casos als professionals els cal buscar enriquiments alternatius, tot i que difícilment substituiran la realitat. Trobe que és un gran error no permetre eixa aportació de preses vives”, pensa Àgueda Victòria.

“Recreem tot el que podem de l’hàbitat natural. Els troncs són una estructura d’acer corrugat recobert d’un morter texturitzat que li dóna caràcter de fusta, mentres que les lianes són cordes”. Segons Luis Ángel Martínez, “últimament estem tendint a prendre elements naturals per evitar la tematització, com roques, troncs naturals o lianes de cànem i cautxú”. 

Per què no sabem com pensen els animals?

A l’any 55 a.C., es va inaugurar el primer teatre de pedra de Roma caçant una vintena d’elefants africans al circ. Segons conta l’arqueòloga Maria Engracia a Animals en Harena, els elefants s’espantaren per l’eufòria del públic i van intentar eixir en estampida. Incapaços de fugir, van començar a emetre un so de súplica que va commoure a tots els espectadors i Pompeu els va perdonar la vida. 

“Als programes d’educació ambiental de zoos i aquaris se sol parlar de la velocitat que pot assolir un guepard durant la persecució, de la profunditat a la qual bussegen els dofins, de la destrucció dels seus hàbitats... però no hi ha gens d’interès en eixe tipus de programes en la divulgació del com i què pensen, de les relacions socials que poden establir, de la seua intel·ligència”, explica Àgueda Victòria. 

“Són qüestions que realment –per pura empatia, per facilitat en identificar-nos amb ells, sempre sota criteris científics i sense caure en una antropomorfització de pel·lícula Disney-  contribuirien a fer prendre consciència al públic en general i als escolars que visiten estos llocs. Això suposaria acostar-nos al moll d’un os que obligaria a reconèixer que, sabent tot el que ja sabem i imaginant el que ens queda per saber encara, no hi ha justificació possible al manteniment de determinats animals en captivitat”.

Poden servir els zoològics per a sensibilitzar a la població sobre la natura? “L’etòleg que va portar a Floquet de Neu al Zoo de Barcelona, Jordi Sabater Pi, assegurava en 2008 a una entrevista amb Ramon Pellicer: “el zoo pot servir perquè vegues que aquell animal aquí dins està restringit com a la presó”. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email