De la Torre de Babel a les Torres de Serrans

VALÈNCIA. És tan apassionant descobrir a ull nu, deixar-se seduir amb allò que ens sembla diferent. Aprendre a mirar, a ensumar, a furetejar, a captar les particularitats excita. És en aquests moments d’estrenes a noves aventures quan ens adonem de com és de gran el món i que no sabem ni un borrall  de la història, de la nostra, de la dels veïns, no del replà, de la dels territoris del planeta. A tall d’exemple, algú sap què passa a “61° 58′ 12″ N, 6° 50′ 40″ O” o al voltant? Igual algun lector agosarat pot pensar, “ni falta que fa!”. Doncs poca broma, que la ignorància és molt atrevida; no siga que ens passe com aquella pobra addicta a les drogues que, en ser preguntada en un programa de TVE, “Y tú por qué te drogas?”, va respondre: “Mayormente por falta de ignorancia”. Anar peix sota un mar d’ignorància supina no paga la pena, no.

Vaig al gra: us diuen alguna cosa aquestes coordenades? Són les d’un arxipèlag danès, amb 22 illetes que suren a l’Atlàntic Nord. Els 50.000 habitants que les poblen parlen, enraonen, pensen, senten, escridassen, riuen en una llengua vulnerable, de les menys parlades a Europa, i no volen deixar-la perdre ni esborrar-la del mapa. És el seu idioma: el feroès. Aquesta llengua escandinava és l’única que es fa servir a l’ensenyament, al marge de les llengües estrangeres que també s’estudien. Té primacia respecte al danès, que hi és cooficial, perquè el feroès cal protegir-lo i ho saben fer. Efectivament, m’he enlairat cap al nord i aterre a l’aeroport de Vágar. Un túnel, amb peatge, el de Vágatunnilin, possibilita l’arribada l’illa de Strømø. L’entrada en vaixell des d’Islàndia i Dinamarca apropa la fonètica illenca, la de les paraules en feroès, llengua que deriva  directament del vell nòrdic, que sobreviu i flota a l’oceà sobre terres volcàniques. La ciutat de Tórshavn és la capital de les illes Fèroe. Els feroesos declinen en feroès i alerten, d’alguna manera, a la resta de comunitats lingüístiques que hi ha llengües en perill, que moltes estan amenaçades.

Avui, a tres dies d’haver-se celebrat el Dia Europeu de les Llengües, vull acostar-me a la desprotecció que sovint sofreixen alguns idiomes i les persones que els parlen. Repense situacions abusives i fonètiques sense anar tan lluny. Sé la sort de tenir i poder gaudir de mots genuïns i gairebé oblidats. Valore i respecte la capacitat dels individus per a dir verbalment allò que senten, per expressar-se amb la naturalitat del seu paisatge lingüístic. El contacte entre les poblacions sempre és bo, sobretot perquè ha fet possible que el món parle ben diferent segons on aterrem, que la història haja estimulat fronteres lingüístiques, amb riquesa verbal, modificant fonemes i paraules. Amb les llengües et menges el món, mossegues diversitat a mansalva. Els viatges també són plurilingües, conviden a no menysprear cap cultura, encara que siga la que dominen quatre gats. Les llengües són boniques o són lletges? La resposta és ben senzilla i clara: depèn de qui les parle.

Europa, en matèria d’idiomes, és  suggeridora, està ben assortida. I tot, segons expliquen els experts, gràcies a un avantpassat en comú: l’indoeuropeu. Ara una gran família de llengües riuen i ballen escampades per un Vell Continent accidentat. Poblacions que suen i ploren, que darrerament ploren molt. Àrees geogràfiques i parles que  estimen i odien des de l’Atlàntic als Urals. Els últims temps no han estat bons per a algunes minories lingüístiques. Vinc cap al sud d’aquesta Europa que no respecta gran cosa, la que no acaba d’entendre com és de gratificant poder expressar allò que sent sense imposició idiomàtica. La que posa el boç, el morrió, a la boca de les persones, la que vulnera sense fre, la que pateix d’una endogàmia lingüística volent imposar una única llengua, la que maltracta i ignora la riquesa filològica dels pobles. Darrerament al País Valencià, la nostra llengua ha estat governada i redissenyada massa temps sota la protecció d’uns pocs sabuts i molts amateurs; amb filòlegs de víscera i historiadors no erudits que mostren el fetge per aplaudir la ignorància. La ignorància és molt atrevida, sí.

Una política tèrbola i sense massa rotunditat ha regalat titulacions, ha acreditat certificats d’aptitud sense saber fer ni la o amb un canut, ha contribuït a no dignificar la llengua. Gestions polítiques que han permès errades a tort i a dret, amb intencions prou sospitoses. En quin lloc del món passa que un titolet s’obtinga fent un curs intensiu d’un mes, ràpid i de mala manera? Totes les llengües, independentment del nombre de parlants, tenen un valor intrínsec, uns signes orals i un codi escrit que ens comunica amb uns altres parlants. Al pack, tot tenint en compte  Saussure i Chomsky, hi ha una  gramàtica que pesa i aclareix. La llengua és tot un engranatge complicat, carregat d’usos i formes genuïnes, amb locucions autòctones, amb lèxic variat, allunyats de calcs dominants i molt més enllà. I també, en bona hora, amb literatura oral i escrita. Escriptors, somiadors, assagistes, poetes, narradors, guionistes, que regalen amb l’idioma la seua aventura creativa i personal.

Respectar és un verb que cal saber interpretar i conjugar per deferència als parlants, als interlocutors amb drets a l’hora d’enrotllar-se com una persiana, de fer córrer la llengua. És necessari abstenir-se de destruir, de danyar la tria personal de poder dir: “aigua o terra”. Oficialitat també és respecte. Cap llengua es mereix que la traïsquen. Totes són exclusives, tenen varietat de nivells i usos que les fan úniques i diferents en l’inventari incomplet de llengües del món, les gairebé 3.500 que es xarren pel planeta. Diuen, que els estudiants valencians van endarrerits amb això dels idiomes estrangers, que van a la cua de l’Estat, els penúltims, si parlem de Primària (on més s’aprèn una nova llengua). Així ho afirma el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació. La pregunta també podria estar: “I de la nostra què, com van, quant en sabem?” La consideren com a pròpia, la dominen?

Som producte d’un inconscient univers “para-lingüístic”? Pensem que fer servir una tonadeta i quatre paraulotes farcides de barbarismes és tenir do de llengües? Un idioma és parlar-lo i escriure’l correctament o és aprovar una assignatura? Aquesta tendència ha estat i està alimentada pels mitjans audiovisuals? N’han tret profit els fills televisius de Bola de Drac o de les Tortugues Ninja? El panorama del comboi amb el qual vivim agreuja o beneficia l’ambient lingüístic, afavoreix la normalització? Com aturar aquestes discriminacions constants? Què fem davant aquesta burla indefinida cap a una comunitat catalanoparlant, valencianoparlant? Plataformes per la llengua denuncien diàriament discriminació lingüística; la fatxenderia insultant, als hospitals, a les finestretes oficials, als supermercats, als bars, a les aules, en funcionaris, en metges, en professors universitaris sense requisit lingüístic. Els drets de milions de parlants arreu de la nostra Mediterrània vulnerats per intolerants illetrats, per polítics febles. Situacions en bucle que fan renunciar, canviar, constantment de registre, d’idioma. Sempre a favor de “una, grande y libre”.

Els sociolingüistes hauran de valorar aquesta nova predisposició a dir “bon dia”! L’eufòria i el comboi han revifat un interès cap a la llengua, en moltes ocasions només per conveniència, per apropar-se al poder i obtenir un rendiment econòmic. Caldrà una anàlisi senzilla d’aquesta gent que durant dècades ha ignorat el nostre idioma, n’ha fet escarni, que no s’ha molestat a aprendre ni la rosa dels vents. Ben mirat, és una manera com una altra  de no respectar una cultura, de ser xenòfobs idiomàtics, racistes fonètics, de dominar i imposar una dictadura lingüística. Ara fan el paperot amb una suposada ideologia folklòrica, amb una actitud de defensa filològica interessada d’euros. “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios...” que cantava Rubén Blades i Willie Colón en espanyol.  

La sensibilització vers la llengua és una manera d’entendre el diversificat paisatge lingüístic, de respectar el mestissatge d’un segle multicultural i en efervescència. El XXI imposa un idioma dominant sobre unes llengües sotmeses. En aquesta dècada que ja s’acaba,  només respectarem i estimarem els parlants del món si som capaços de reconèixer els nostres propis mots, els primers sons, les primeres paraules que articulem en la vida: ma-mà, pa-pà. Perquè, al capdavall, tot el planeta balbuceja igual.