De què estem orgullosos els valencians?

VALÈNCIA. Cadascú viu el dia dels valencians d'una manera. Alguns des de l'amor, ja que també se celebra el nostre dia dels enamorats, Sant Donís. Altres fent comboi amb amics o família i quedant a dinar o sopar tots junts. També hi ha qui aprofita per participar en els actes programats, visitar palaus per viure una jornada cultural o acudir a la "picaeta" de la Generalitat que s’ha recuperat enguany per gent que opinava que era un dispendi absurd. És el nostre dia, el dels valencians, i molta gent es pregunta estos dies què significa ser valencians. Intenta trobar punts en comú entre els habitants d'esta terra que escapen de polèmiques. Situacions, vivències, maneres de ser i de viure que ens definisquen com a poble. Algunes coses les tinc clares, com per exemple que els valencians per regla general som prou tradicionals. La qual cosa implica que som molt familiars, i poc amics dels canvis. També podem afirmar amb rotunditat que som festius, gent de carrer, parlem molt alt i obrim ràpidament les nostres cases a l'amic o al conegut... però generalitzar és sempre complicat i "hi ha gent pa tot".

Precisament a la recerca d'estes característiques l'altre dia vaig assistir a una conversa de València Vibrant, on diversos estrangers opinaven al voltant de com veien ells els valencians. I una cosa em va cridar l'atenció, consideraven que els valencians no estem massa orgullosos de ser valencians. Com demostra el gran historiador Vicent Baydal, els valencians érem valencians abans de ser espanyols, però tot i això en la nostra consciència col·lectiva continua existint un gran forat sobre què significa ser valencià i com vivim cadascú de nosaltres eixe sentiment.

Després del 9 d'Octubre volia reflexionar sobre la nostra identitat valenciana, i sobre eixe orgull que segons la gent de fora ens manca als valencians.

Als Estats Units i Austràlia tenen autèntica devoció per la seua bandera. Nosaltres tenim una bandera amb honors reials que també té els seus detractors.

A Jamaica senten orgull de la seua música. Som la regió amb més músics per habitant d'Europa, i tenim censades la mitat de totes les bandes de música del territori nacional.

Els islandesos, de la seua llengua pròpia. A casa nostra la llengua s'utilitza per a dividir-nos, moltes vegades per gent que no la parla.

Els italians i els francesos defensen a peu i a cavall la seua gastronomia. Nosaltres tenim productes únics com torrons, taronges, orxata, mel, licors, arrossos... que són l'enveja de molts i, en canvi, trobar allipebre o putxero als restaurants és molt complicat.

Els japonesos, per la seua ètica laboral i les seues tradicions. Ací tradicions centenàries com el Tribunal de les Aigües o el Corpus són desconegudes per molts.

Els noruecs estan orgullosos de la seua economia. Nosaltres permetem que ens menyspreen any rere any als pressuposts de l'Estat.

Els grecs poden fardar durant hores de la seua història. Els valencians ignorem per regla general molta part de la nostra història.

Els brasilers senten orgull per la seua festa de carnestoltes. Nosaltres tenim festes meravelloses que en molts casos dividixen amants i detractors i creen bàndols.

Els britànics estan orgullosos de la seua reina, de la música, del seu humor... (i de moltes coses més). Però amb quatre cerveses se'ls passa. I els nord-coreans no tenen més remei que estar orgullosos del seu líder suprem, d'això depén la seua vida.

Però quan arriba el torn dels espanyols, és difícil nomenar-ne només una i que siga conjunta a tots. Segurament els esportistes d'elit, la llengua de Cervantes i la gastronomia estan entre les coses que més orgull generen. Fardar dels èxits de Nadal, de ser la llengua materna més parlada del món (segons la majoria dels estudis) i de la truita de creïlles, el pernil i el gaspatxo és molt comú a qualsevol veí de Segòvia, Ferrol o Matalascañas.

I els valencians, de què estem orgullosos?

Sí que hi ha una cosa que ens unix i ens fa sentir orgull. No crec que hi haja un consens sobre la bandera, la música, la llengua, les festes, les tradicions, la història... però sí que hi ha una cosa que ens fa sentir vertader orgull com a poble. I eixa cosa no és una altra que la paella. La nostra recepta més internacional és sens dubte el punt d'unió de tots els valencians. Perquè encara que no sàpigues cuinar-la, tot i que no siga el teu plat favorit, i encara que a la teua família no hi haja tradició de cuinar paella els diumenges, arribarà un moment en la vida de tot valencià que dirà "Això no és paella" davant de qualsevol "paellicidi" com el que va protagonitzar recentment el xef més famós d'Anglaterra, Jamie Oliver.

I això, senyores i senyors, s'anomena orgull. Podem estar orgullosos de moltes coses més: de les nostres festes, el nostre clima, la nostra tradició pirotècnica, la nostra capacitat d'improvisació, els grans personatges valencians de la història, les nostres ciutats, el patrimoni, de les joies de la nostra gastronomia o dels nostres camps, per nomenar-ne unes quantes. Però la paella és la base del sentiment de valencianitat, i el socarrat el seu ambaixador.

D'altres coses segurament no podem estar tan orgullosos, i molts valencians senten vergonya dels polítics corruptes, de l'atac constant que patix el valencià, del menfotisme davant l'infrafinançament, de l'atur, de l'abandonament d'alguns barris, de no disposar d'una radiotelevisió pública en valencià (ja fa 34 mesos), del fet que es gastaren centenars de milions en obres faraòniques mentre els nostres fills estudiaven en barracons... Però sobre tot açò tampoc hi ha consens, i les coses que ens avergonyixen tampoc estan del tot clares.

A Déu gràcies, sembla que els valencians estem eixint de l'armari, estem reivindicant cada dia més la nostra terra en el que podem anomenar "el despertar de l'orgull". Motius en sobren, ara falta que, a poc a poc, deixem de banda les nostres diferències per buscar els punts en comú que ens unixen. I deixar de banda a aquells que busquen la crispació i la desunió, perquè units, els valencians, són capaços de qualsevol cosa.