X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA IS THE NEW BLACK 

Del Neolític al tercer mil.leni. L'espardenya: La gran supervivent de la moda

26/05/2016 - 

VALENCIA. Probablement qualificar-les de vintage siga un atreviment conceptual punible amb ser titlat  d’incorrecció. O directament d’heretgia. Però la temptació d’adscriure les espardenyes neolítiques exposades en el Museu Arqueològic de Granada a tan popular tendència és gran. Deixant de banda el seu enorme valor arqueològic (que sí, és molt deixar de banda), qualsevol moderna podria matar per elles en un mercadet de segona mà perquè, tot i tindre més de 4.000 anys, són completament posables. 

Les de Granada són una versió molt primitiva de les espardenyes de hui en dia, però el fet que hagen sobreviscut durant mil·lennis les fan mereixedores del títol del complement probablement més atemporal del nostre armari.

La primera constància escrita que tenim d’elles està estampada en el Llibre del Mostassaf de València, en un document de 1311. L’escrit medieval parla ja d’“espardenyes”, emparentant fins a dia de hui el seu nom amb l’espart, la matèria principal de què estan fetes. Un material força abundant al territori de la Corona d’Aragó i Múrcia que, no només s’acabaria generalitzant entre la classe obrera de tota la península Ibèrica, sinó que emigraria també cap a Llatinoamèrica en el segle XIX, substituint, per exemple, a les botes de poltre dels treballadors de la zona del Riu de la Plata. Potser sense saber-ho, el calcer animal friendly per excel·lència s’estava apuntant el seu primer tant.

En Amèrica del Nord, però, ja les tenien des de feia segles: s’han trobat al sud dels Estats Units espardenyes pertanyents a tribus índies mil·lenàries. I estèticament presenten ben poques diferències amb les que utilitzaven els romans o els cartaginesos a la península Ibèrica. La prova està exposada en el Museu Arqueològic de Cartagena. Vet ací la màgia de la transversalitat cultural d’este calcer, probablement basada en l’eficàcia del seu disseny: lleuger, transpirable, resistent, i pensat per a xafar còmodament la terra. 

A aquelles primeres protoespardenyes d’espart se li anirien afegint elements. S’incorporarien lones, vetes, i inclús soles de goma de pneumàtics vells. I les espardenyes anirien acomodant-se als nous temps i a les noves modes. I llavors, en 1960, va arribar Yves Saint Laurent i va demanar a un fabricant català que li fera el que mai no s’havia vist (ni probablement tampoc imaginat): unes espardenyes amb tacó. Des d’aleshores eixes humils sabates es van deslligar definitivament de la classe treballadora a la qual estaven subscrites des de la seua primitiva invenció. La Costa Blava francesa ben passejada que està per senyores estiuejants calçades amb aquella nova creació.

Calçat nacional Valencià

A banda de ser un tipus de magdalenes, les “valencianes” també són unes espardenyes. Estes dos probablement siguen les glòries màximes de la substantivació del nostre gentilici. I guanyat amb la suor de molts fronts, almenys en este segon cas. I és que l’espardenya no pot estar més íntimament lligada a la nostra terra, mai millor dit. Epítom de la rusticitat valenciana, als pobles del nostre país mai no n’han faltat, en tant que mai tampoc ha mancat espart. Un material que es treballava a les cases de camp i alqueries, i que derivava en moltíssims productes d’autoconsum entre els quals es trobaven les espardenyes, que no calia anar a comprar-les enlloc perquè ja te les feies tu a casa. Va ser una espècie de gran DIY de l’època fins que aparegué l’ofici d’espardenyer, sempre de caràcter molt popular.

Durant el segle XVIII este símbol del camp va haver de xafar un altre de ben diferent: el de batalla. Les tropes voluntàries de la Guerra de Successió, conegudes com Miquelets, lluitarien contra Felip V de Borbó calçades amb elles. Molt més tard, fins i tot la Renaixença batejaria amb el seu nom un dels seus corrents literaris, precisament el més popular: els “poetes d’espardenya” en contraposició als “poetes de guant”, pertanyents a les classes altes.

És una sabata que busquen molt els turistes perquè és un producte autòcton, que ens caracteritza, i està molt associat a València. La meua botiga del centre apareix en moltes guies internacionals, i tots vénen ja amb la lliçó apresa, sabent el que volen”, apunta Mª Dolores Boronat, d’Aïnna Munt L’Espardenyeria.

L'espardenya today

Tot i que l’espardenya ha evolucionat de la mà de les tendències, les clàssiques continuen fabricant-se, sobretot per a abastir el mercat de la indumentària tradicional. Palometa, pinxo, creuada, de milicià i així fins a una quinzena de models  diferents. A la Mata de Morella, Iata Espardenyesles elabora des de 1961 amb les mateixes tècniques artesanals de finals del segle XVII. “És un negoci familiar que ha evolucionat amb els anys, perquè ara també fabriquem moda, però no ho ha fet en l’elaboració. Continuem cosint-ho tot a mà i emprant materials naturals. Ací no utilitzem ni plàstics ni coles”, explica Inma Mestre des de Iata.

Si Yves Saint Laurent va ser l’encarregat el segle passat de convertir en moda una peça absolutament tradicional, en la reinvenció de l’espardenya del segle XXI compartixen autoria diferents marques que han modernitzat el model del seu territori adaptant-lo als gustos i necessitats actuals. Ací a casa els líders són Caretes. Van vore en la tradició una oportunitat competitiva, i un disseny impecable va fer la resta. “Cada territori té la seua pròpia espardenya. Nosaltres el que hem fet ha sigut recuperar l’espardenya valenciana de sempre, la de careta i taló, i jugar amb diferents elements: estampats, vetes, falques... És el que va passar fa molts anys amb les menorquines, per exemple. Eren les sabates que gastava la gent a l’horta, i ara han pres el carrer totalment”, afirma Janna Montés, creadora de la firma. Un pas del bancal a l’asfalt que ha requerit diversos ajustos: “volíem que fóra una espardenya urbana, i per a això havíem de resoldre, per exemple, la qüestió de la resistència a l’aigua. L’espart l’aguanta molt malament. Nosaltres li vam acoblar una sola de cautxú que ens cus un artesà de tota la vida de Benigànim. En eixe aspecte no hem volgut modernitzar-nos; el procediment és el mateix de sempre”, aclarix Montés.

Un nou èxit de l’espardenya i de la seua atàvica capacitat d’adaptació, que l’ha portada al llarg dels segles a xafar amb la mateixa solvència una passarel·la que un cavalló. En moda, la immortalitat és açò. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email