VALÈNCIA. Festivals urbans. A hores d’ara, en sorgeixen a la nostra ciutat com pebrassos per tot arreu pràcticament en qualsevol època de l’any. En general, poc tenen a veure amb les ganes de sol, sexe, platja, festa i, ja de pas, música dels grans macrofestivals estiuencs. En algunes ocasions, aquests esdeveniments urbans serveixen per a llevar el mono fins que arribe la calor, i amb ells, l’èxode massiu cap als grans festivals. En altres, per tal de gaudir a prop de casa de propostes que no troben el seu espai a les cites estivals.
Tot just en girar la cantonada, o a unes poques parades d’autobús, tenim festivals per a tots els gustos i colors, des de febrer fins a novembre. Els tenim inoculats al subconscient i ja formen part del nostre paisatge quotidià fins a tal punt que pensem que sempre han estat presents. Però, no sempre ha sigut així.
“N’hi havia alguns, no tants com ara. Estaven el Surforama, i el Wachina Wachina, que crec que va començar al mateix temps que nosaltres. Encara que com el nostre, d’un estil rock-indie, no n’hi havia cap”. Ens ho diu Quique Medina, codirector del Deleste Festival, el qual celebrarà la seua vuitena edició la setmana que ve al Palau de la Música de València. “No era gens habitual, i molt menys a la tardor. De fet, va ser una de les causes per les quals ens vam animar a dur endavant un festival on podies anar i tornar en taxi, i dormir en ta casa. Era molt arriscat, perquè no sabíem com reaccionaria la gent però, al final, el temps ens ha donat la raó.”
Quan Medina parla en plural es refereix també al seu soci en aquesta aventura, Jesús de Santos, cantant i guitarrista de la desapareguda banda de slow-core Polar. “Jo ja organitzava concerts als inicis de la promotora Tranquilo Música, quan encara s’anomenava Tranquilo Niebla”, clarifica Jesús, “així que és una cosa a la qual ja estava habituat. Diguem-ne que ja era una activitat paral·lela que desenvolupava quan encara estava en Polar.”
Entre els dos van posar en marxa un festival que va nàixer a l’Espai Rambleta, la seu al llarg de sis temporades. D’aquesta antiga etapa de sis anys queden bons records. “Recorde amb molta emoció quan Polar ens vam reunir per tal d’actuar a l’edició de 2016 després d’uns anys separats”, explica Jesús. “També l’actuació de McEnroe el primer any (2011), on no eren una banda desconeguda, però encara no eren el que són hui en dia. Vam flipar amb ells. I, per descomptat, l’auditori estava de gom a gom i en peu amb l’actuació de La Habitación Roja (2015), per dir-te només alguns exemples. Com a anècdota, als cinc minuts de començar el seu concert, no trobàvem Josh T. Pearson (també a la primera edició) i li vam telefonar per veure on estava. El bon home va contestar dient que estava prenent canyes a la Malva-rosa, i nosaltres dels nervis! (rialles) Li vam enviar un taxi i va arribar una miqueta tard, però després va oferir un concert meravellós.”
Edició darrere edició, el Deleste va anar creixent en aforament fins que l’any passat es va traslladar al Palau de la Música de València. Una nova aposta que no només permetia una major afluència de públic, sinó que també difuminava, d’alguna manera, les barreres entre música pop i música considerada tradicionalment com més culta. “Sí, totalment”, confirma Quique. “Entrava dins de la política d’obrir el Palau a altres estils que van iniciar el seu director, Vicent Ros, i la regidora Gloria Tello. Els vam proposar que res hi havia més obert que clavar un festival d’indie dins del Palau, i allí estem. A més, ens vam trobar amb una situació en la qual el huitanta per cent de la gent que va vindre l’any passat, per un motiu o per un altre, no havia entrat mai en el Palau. Algunes d’elles potser perquè ho veien un lloc un poc inaccessible a la música popular. Va ser tot un èxit.”
Enguany, en lloc d’ocupar l’espai interior, el festival es trasllada als Jardins del Palau, al llit de l’antic riu Túria. Una edició on podrem trobar propostes tan dispars com el català Ferran Palau, qui amb el seu nou disc Kevin (2019) ha evolucionat des del seu primigeni folk d’autor fins a textures més electròniques. També l’indie-rock més canònic, ballable i políticament incorrecte d’Alavedra, a més dels inclassificables Pony Bravo, que amb el seu nou disc Gurú (2019) van des de l’afro-funk al kraut-rock. O els valencians Mueveloreina amb, com elles mateixes ho anomenen, el seu particular electritràpical, és a dir, una barreja entre música electrònica, trap i música tropical, plasmada al seu nou disc Carne.
No obstant això, el festival sempre ha seguit una línia prou definida emmarcada dins de l’indie (encara que com el mateix Medina ens recorda: “Eixa etiqueta és prou relativa”). Però, sí que hi ha hagut espai per a apropar-se a altres estils, tractant així d’assolir un caràcter una miqueta més heterodox. “En les últimes edicions l’electrònica ha estat molt present”, remarca Medina. “A més, recorde quan vam portar Toundra (2013), que ara han derivat molt cap a l’indie, però en aquells moments eren una banda de postrock molt potent. I, per descomptat, Pep Gimeno “El Botifarra” (2019) qui també va ser un experiment perquè no sabíem com reaccionaria el públic, i la veritat és que la gent va quedar encantada”.
Però, si per una cosa s’ha caracteritzat el Deleste en els últims temps és per tractar d’oferir algunes delicatessen poc habituals a la resta de festivals al nostre estat, o que directament només es poden presenciar al seu escenari. “Sí, és molt important per a nosaltres sempre tractar de diferenciar-nos d’alguna manera de la resta dels festivals del nostre estil”, explica Quique. “L’any passat ja vam tindre Los Planetas interpretant en directe el seu disc Una semana en el motor de un autobús amb motiu del vint aniversari de la publicació. Dins de la seua gira no van fer això en cap altre festival.”
Enguany, els seus responsables destaquen tres plats forts. “Per una banda tenim Manel”, continua Medina, “han reservat per al Deleste l’estrena en directe del seu nou disc Per la bona gent (2019) i també la gira de presentació, després d’alguns anys sense pujar a un escenari. És una cosa molt emocionant.”
“Després, tenim l’espectacle de The New Raemon i la il·lustradora valenciana Paula Bonet, als qui estan cridant de molts festivals encara que ells volen fer molts pocs concerts, perquè no deixa de ser un experiment entre dos amics. Han volgut que un d’eixos pocs concerts tinga lloc al Deleste”. Quique es refereix a un espectacle que fusiona música i il·lustració en directe i està basat en el cançoner il·lustrat Quema la memoria que el català i la valenciana van publicar l’any 2017.
I, com a cirereta del pastís, una actuació molt especial. La dels murcians Second, una de les bandes punteres de l’indie a l’Estat espanyol en l’actualitat. On, per cert, des de fa més d’un any milita com a guitarrista per als directes el valencià David Lozano, cantant i guitarrista de Supermosca. Second oferiran un concert acompanyats per més de cinquanta músics de l’Oquestra de València, basat principalment en el seu últim disc, Anillos y raices (2018).
No és la primera vegada que els membres de Second s’embarquen en una aventura d’aquestes característiques. Ja van concloure la gira del seu anterior disc Viaje Iniciático (2015) tocant al Teatre Circo de Múrcia, juntament amb l’Orquestra Simfònica de Múrcia.
“Vam pensar que aquella seria una ocasió irrepetible, però ja veus”, ens aclareix Nando Robles, baixista de Second. “Fins ara, els arranjaments estaven fets amb cançons del disc anterior, però també ens abellia passar les noves cançons del filtre simfònic”.
Respecte a quines seran les principals diferències entre ambdues ocasions, Robles ho té clar: “La diferència fonamental és que ara l’actuació tindrà lloc dins del marc d’un festival. L’anterior vegada l’actuació estava enfocada cap als seguidors del grup, ara és un format molt més obert a qualsevol espectador del festival. Tal vegada per això ara la responsabilitat és major.”
L’espectacle serà dirigit per Daniel Abad Casanova, director titular de l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana. El mateix director ens explica la gènesi del projecte: “Jo tinc amistat amb Quique Medina perquè els nostres fills anaven a la mateixa guarderia. Un dia li vaig comentar que seria fantàstic combinar en el Delsete dos estils tan diferents com el simfònic i l’indie-rock. Vam tindre la sort que Second, que venien enguany, ja ho havien fet amb l’Orquestra Simfònica de Múrcia fa un parell d’anys. Els vam fer la proposta tant a la gent del Palau com a Second, i totes i tots encantats.”
No és la primera vegada que Casanova tracta de fusionar la música simfònica amb altres estils. “A mi m’agrada tot tipus de música, i fa dons anys ja vaig dirigir fer una cosa semblant amb Sole Giménez, un projecte anomenat Clásicas que va combinar el pop, el rock i els boleros de la cançons de Sole amb el caràcter simfònic de l’Orquestra de València”.
Sobre la qüestió de si arribar a acords amb un grup indie ha sigut un repte, Casanova es mostra taxatiu: “Ha sigut un repte apassionant. Second són fantàstics, tenen molt bones melodies, ritmes i harmonies, i des que vam posar en marxa el projecte tot ha transcorregut d’una manera molt fluïda. El públic no es trobarà amb dos estils diferents damunt de l’escenari, sinó que gaudirà d’un sol estil que es fusionarà fantàsticament.”
Indie amb orquestra simfònica. Indie, trap, electrònica dins del Palau de la Música. Una fita que fa anys haguera sigut impensable. Com ho hagueren sigut altres propostes com el cicle d’Emergents al Palau o el Palau Electrònic. Cal preguntar si l’actitud de l’actual administració cap a l’apertura d’espais públics per a la celebració d’esdeveniments musicals ha suposat la consolidació d’un festival que celebra la seua cloenda al Palau, però que organitza una jornada prèvia, de caràcter gratuïta, al Centre del Carme de València. Una jornada que es va celebrar el passat 19 d’octubre i on enguany van actuar grups com Senior i el Cor Brutal, Mishima o 121DB.
“L’actitud de l’administració ha canviat molt, i per a millor”, reflexiona Quique. “Ara almenys t’escolten, coneixen el teu projecte quan vas a parlar-ne i, fins i tot, et diria que en alguns casos coneixen la música que proposes dins del cartell. Mostren més interés per la cultura, en aquest cas musical. Hi ha hagut molt més aperturisme. En tot cas, els espais públics tenen un cost econòmic, i també te l’has de jugar tu.”
Tal com ha fet el seu soci al principi d’aquest article, queda saber amb quins moments es queda Quique Medina de tots els viscuts fins ara a la història del festival. “A nivell personal, l’any 2016 em van amputar la cama, i dos setmanes més tard estava en el festival. Prenia molts medicaments pel dolor, i ho vaig viure com una espècie de situació onírica. Polar, que se reunien per a l’ocasió, em van dedicar el seu concert, va ser molt especial. Pel que fa l’aspecte musical, em quede amb el concert de Los Planetas de l’any passat. Com a fan d’ells que soc, no t’exagere si et dic que em vaig passar quasi tot el concert plorant.”
Ja per acabar, queda Deleste per a molta estona? La pregunta la respon Jesús, tal vegada molt més pragmàtic que el seu soci: “En estes setmanes prèvies, de tant d’esforç i tant de treball, et preguntes si de veritat paga la pena tot açò. Si em fas la mateixa pregunta després del festival et diré que sí, sense cap dubte.”
I, així, probablement d’ací dos anys ens trobem amb el desé aniversari d’un festival que no té lloc baix del sol, en estiu, a primera línia de platja, i que no estarà farcit de guiris borratxos que busquen sexe ràpid amb una banda sonora ballable, però que contribuirà a fer de València una ciutat més musical, que al cap i a la fi és el que compta. Un festival del que es pot gaudir a només unes poques parades d’autobús per després anar a dormir a casa.
