X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Documentar la ciutat per fer-la eterna

Productores, artistes i videocreadors estan emprant l’eina del vídeo per documentar la vida recent de la ciutat de València i evitar que la història s’acabe quan moren els habitants. Els documentalistes posen en valor històries i connecten persones en un procés de memòria col·lectiva que ja ha arribat a quasi tota la ciutat

18/06/2018 - 

VALÈNCIA. Si alguna vegada has viatjat per un àlbum de fotos familiar hauràs descobert que la majoria de persones que apareixen en aquelles fotos són perfectes desconegudes. Persones que foren crucials per a la vida dels teus iaios o fins i tot la dels teus pares, ara són només figures de paper que sobreviuen groguenques en antigues fotos. Però tots els detalls tenen valor, també estes fotos, perquè les persones i els escenaris de les imàtgens varen construir una peça de la història que, de vegades, desconeixem tot i tindre-la a la porta de casa. 

Per no perdre esta important memòria col·lectiva i posar en valor un passat recent que ha anat aïllant la ciutadania en xicotetes parcel·les inconnexes de la història, nombroses productores, artistes i creadors audiovisuals realitzen una tasca important: quasi cada barri de la ciutat té un xicotet documental que recupera part de la seua vida recent. Parlem amb alguns d’estos creadors i creadores per conéixer el procés de recuperació de la memòria col·lectiva de València dels segles XX i XXI.

Història construïda entre totes

Orriols, Benimaclet, Velluters, Malva-Rosa, Nou Moles, El Carme, Natzaret... són nombrosos els barris i pobles que la productora valenciana La Cosecha ha documentat mitjançant processos participatius de documentació que desenvolupen des que es va crear, en 2009. “Un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotos”, cita Carlos Daniel Gomero, membre de La Cosecha, al documentalista xilé Patricio Guzmán.

Foto: 'Recordant el barri'  

Nosaltres treballem establint xarxes amb els col·lectius dels barris que són els que duen temps treballant, tenen contacte directe amb les persones i pensem que esta és la millor manera de treballar. A Orriols, amb València Acull i Orriols Conviu així com amb l’associació veïnal del barri. A Velluters, amb Amaltea. Al Cabanyal, amb l’associació Brúfol...”, relata Alba Pascual, membre de la productora.

 

Els processos participatius són importants perquè, si en prescindim, el documental es convertix en què ve algú a contar la teua vida. El procés que s’ha creat per donar lloc al documental ja és important en si mateix perquè es generen pautes de consens, de debat, de treball en equip... i al final això també és el que volem generar, un apoderament”, explica. 

“Utilitzem el documental com a eina de desenvolupament a través de components educatius, culturals i artístics. Creiem que mitjançant el treball audiovisual, podem generar espais de discussió i reflexió de memòria col·lectiva, de rescat de la identitat individual i grupal, d'expressió personal en diverses formes. El documental és un element propulsor de canvi social”, precisa. “A més, el documental és una eina molt interessant i potent que possibilita la presa de consciència i la veu de protesta, d'exigència i de canvi cap a una societat més justa i sostenible”, explica Alba Pascual.

Foto: 'Recordant el barri'  

És un treball que humanitza. “El treball al barri d’Orriols en el documental ‘Orriols persianes de vida’ pretenia canviar la visió estereotipada que es té del barri i ser conscients de la riquesa de la diversitat. El documental conta la història del barri a través de 4 comerços on es venen productes molt diversos amb venedors de nacionalitats molt diverses. En presentar el documental, els venedors ens deien que molta gent els havia cridat perquè volien anar al barri a comprar a estes tendes. I generar estes visions, trencant la visió estereotipada, és el que a nosaltres ens sembla important”, explica Alba Pascual. 

Un altre dels seus projectes és el documental sobre el barri de Natzaret. “Quan acabava el documental la gent se’ns acostava dient que no sabien la quantitat de coses que havien passat a València i que estaven molt agraïts a la pròpia associació pels anys que havien dedicat a la lluita”, conta Alba.

El valor de la vida quotidiana

Una fotoperiodista, Eva Máñez i un guionista i periodista, Sergi Pitarch, han començat el projecte documental Recordant el barri, un treball de llarg recorregut que ja està en marxa als seus dos barris, Benimaclet i Benicalap, per a conéixer la història del veïnat. El producte del seu treball naix en forma de vídeo documental en què veïnes i veïns de diverses edats narren l’evolució del barri a partir de fotografies, vídeos o, fins i tot, de bitllets de l’extint trenet. Detalls de la vida quotidiana que donen idea de com érem i d’on venim els habitants actuals.

Foto: 'Recordant el barri'  

Este barri, probablement ha canviat més en els últims 50 anys que en els cinc segles anteriors. I el veïnat és el testimoni d’este canvi. Necessitem saber com ha sigut el passat recent per entendre el present i planificar el futur. I per això, a nosaltres ens va semblar tan interessant parlar amb la gent”, contava Sergi Pitarch, dimecres passat en la presentació del documental del barri de Benicalap. Un dels processos més complicats ha sigut fer comprendre al veïnat que elles i ells són la pròpia història. 

“Tot el món pensava que les seues fotos no tenien valor perquè no tenien fotos de monuments o fotos d’un moment històric. El ‘clec’ mental ocorre quan la gent comprén que les fotos de la seua boda o les fotos d’un guateque o les fotos d’un carrer són súper importants per entendre una època i un moment. Perquè la gent vist d’una altra manera, hi ha uns altres costums i perquè les xicotetes històries quotidianes, normals són les que construïxen la història. Més que els moments i monuments històrics”, explica el procés Eva Máñez, fotoperiodista i membre de l’equip del projecte. 

Costava molt que la gent comprenguera per a què volíem les seues fotos familiars. Hi havia qui deia: “jo no tinc fotos, però conec a una persona que sí que en té”. O et duien fotos tretes d’Internet i no comprenien que el que volíem eren les fotos d’ells mateixos al barri, els seus records. La gent ha entés el projecte ara que ha vist la primera projecció”, reconeix. Remoure la memòria i els sentiments, de vegades no és senzill.

Foto: 'Recordant el barri'  

Hi ha gent que s’ha emocionat molt quan ens mostrava les fotos i ens parlava de llocs o persones o costums que ja no estan i que formen part de la memòria de sa vida. És molt bonic i, a més, connecta també amb la raó per la qual molta gent ens fem documentalistes: perquè som molt dotors. I estos treballs et permeten estar en connexió amb la intimitat d’estes persones que et mostren l'àlbum de records i t’obrin sa casa”, narra Máñez. 

Fent açò t'adones que hi ha una història secreta, no coneguda, dels barris. Sobretot a Benicalap. Que hi haja hagut al barri una connexió tan forta amb l’horta, amb els moviments obrers de la transició i en els anys 90 amb l’efervescència del heavy metal són coses que no es coneixen. I això passa perquè les històries es perden amb la gent i fa goig haver fet este esforç”, explica.

Memòria i reivindicació

En l’enorme transformació que la ciutat ha patit des del final de la dictadura, hi ha hagut barris que directament han desaparegut. Històries senceres que s’han esvaït i que ja només podem recordar a través dels documentals que existixen d’aquells moments. 

Un dels documentals més importants per entendre esta desaparició és el conegut llargmetratge ‘A Tornallom’ en què Enric Peris i Miguel Castro documenten els últims anys de la vida d’un barri agrícola costaner que hui en dia només és formigó sobre el qual reposen contenidors del port de València. 

En les imàtgens, que formen ja part indispensable de la memòria de la ciutat, es mostra enèrgica la lluita veïnal per salvar les seues cases, les seues hortes en actiu i la seua forma de vida. “El documental com a eina per conscienciar i poder evitar un problema que hi havia no es va poder aconseguir. Quan vàrem fer el documental, La Punta ja havia sigut arrasada”, conta Enric Peris, codirector de Tornallom, documental titulat amb una expressió que definix el sistema d’intercanvi de treballs que fan els llauradors sense emprar els diners.

“Tant Miguel Castro com jo vàrem enregistrar imàtgens d’aquells dies i vàrem fer un procés de carambola ajuntant materials dels dos. L’edició de tot aquell metratge va durar un temps. I clar, La Punta en 2002 ja havia estat arrasada i el documental el vàrem presentar en 2005”, lamenta Peris. Per als documentalistes, açò no va suposar un fre a la difusió de la pel·lícula, sinó tot el contrari. 

“Com que encara quedava horta, cultura i paisatge a la ciutat de València, el documental sí que va servir com a alerta perquè allò no tornara a passar. I no només ací a València. Vàrem fer una gira de presentació molt gran i quan anàrem a Turquia a presentar-lo, allí la gent es veia molt reflectida en molts elements de la pel·lícula. Era molt curiós i molt interessant vore com ells se sentien identificats amb La Punta pel procés d’especulació en el territori que també estaven patint allí i pel clima mediterrani que compartien”, recorda. 

“Al final, el documental va servir com a memòria però també com a denúncia del que havia passat. I encara que, com a eina de lluita per intentar salvar el territori va arribar massa tard, s’ha projectat molt en instituts i universitats per a obrir reflexions i això és molt interessant per no repetir tot allò”, conclou.

Foto: 'Recordant el barri'

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email