Dones i homes fan arquitectura diferent?

ALACANT. “Volem eixir a trobar edificis que no apareixen a les publicacions, i preguntar-nos per què no ho fan. Tractarem de desvelar quins interessos han decidit què es publica i què no es publica. I no es tracta només d’una qüestió de gènere: si atenem que la majoria de publicacions s’han fet a Madrid i Barcelona, és evident que la perifèria ha rebut un maltractament històric. És el moment de preguntar-se per què”.

Amb esta premissa, l’equip liderat per la professora de la Universitat d’Alacant, Maria Elia Gutiérrez Mozo —junt amb Ana Gilsanz, Jose Parra junt amb altres onze investigadors de Màlaga, Madrid, Oviedo, Saragossa, Barcelona i Sevilla— inicia el projecte Mirades situades: arquitectura de dona a Espanya des de perspectives perifèriques 1978-2008.

“Als mitjans de comunicació es conta l’arquitectura com una heroïcitat, on l’arquitecte imposa el seu criteri deixant per a la posteritat una obra de culte. Este relat és fals, i el que ens proposem és revelar no només l’obra desconeguda de moltes arquitectes, sinó també les circumstàncies en les quals les obres s’han produït. Moltes vegades, la valoració prové de conèixer el rerefons del projecte, les dificultats que s’han hagut de vèncer, les renúncies i els pactes”.

“Partint i assumint estes circumstàncies, probablement estos edificis estan més disponibles que altres per ser apropiats per a les persones. Però això és una hipòtesi que esbrinarem. Ens preguntem si els edificis dissenyats per dones arquitectes negocien més, són més flexibles, més oberts. Potser no carreguen el pes de ser edificis icona”.

Fins a este moment, la majoria d’investigacions sobre arquitectura i gènere han tractat de reivindicar trajectòries individuals de dones. Però per primera vegada, este procés de tres anys mapejarà totes les obres realitzades per dones, per tal de tractar de definir si entre elles comparteixen trets característics propis.

“Les dones tradicionalment han dissimulat les dificultats, sobretots les dones que tenen una certa edat. Consideren que qualsevol discurs de gènere qüestiona la seua vàlua i esforç, no volen ni sentir parlar del tema. Però quan et conten com han treballat, com han viscut la maternitat, com han seguit darrere de la seua parella, com han patit a les obres... Tots estos contextos donen una mirada complementària als discursos que hem tingut fins ara a l’arquitectura”, explica Gutiérrez Mozo.

“Açò va més enllà de les discriminacions al món de la construcció; sabem que és un món dur, però ho és més pels diners que per ser dona, el vector fonamental de les discriminacions és la classe social”. “També ens sembla bàsic abordar altres formats de l’arquitectura, com el paisatgisme, la curadoria d’exposicions o la investigació. Crec que podem ajudar a moltes persones a que ens plantegem que hui, quan parlem de construir, no només construïm edificis. Tenim una obligació moral perquè les joves construïsquen amb bones referències”.

Una anàlisi que pretén eixamplar els estudis sobre l’arquitectura a tota la perifèria d’Espanya, però especialment al territori valencià. “L’obligació de les investigadores és fer-se preguntes i plantejar qüestions des de les quals enriquir noves perspectives”, apunta la professora Elia Gutiérrez Mozo. “No volem reescriure res, sinó fer més diversa la història de l’arquitectura. I també menys ingènua. Els nostres estudiants han de comprendre que tot el que s’escriu obeeix a uns interessos”.