València, quina paciència

D’Orient a València: parada i fonda

7/01/2018 - 

VALÈNCIA. El 6 de gener és el primer dia de l’any d’obertura extra. D’obrir regals matiners al desdejuni, a l’esmorzar i en acabar el tortell. Desempaquetats ja són. El Pare Noel pega a fugir només pot, no és un torracollons. Ell té el rècord de càrrega d’obsequis el 24 de desembre. Nosaltres el de desembolicar paquets a punt d’acabar el calendari i també quan l’encetem. Els Reis van amb pas lent, en camell. Busquen un espai per a la il·lusió. Fan conxorxa i caixa amb Amazon, amb els centres comercials, amb les botigues... Dies de papers decorats, d’escampar cintes i llaços de color a tot arreu i de guardar els tiquets regal. Santa, els Reis, la Befana... duen regals amb innocència i amb costum, amb emoció i amb compromís. L’endemà, les cues segueixen. Ben segur aprofitem diumenge per fer devolucions i buscar gangues. Ara assalten les rebaixes, ataquen els caps dels addictes als saldos. Quin destrellat!

Curiosament la història col·loca els homes com a repartidors de regals. La vida! Les dones no reials són les que més fan de “controladores”, de cercadores d’obsequis a les botigues i grans magatzems. Els tres barons que arriben d’Orient distribueixen material per aquestes contrades. Nicolau fent lliurament al nord. Christkind, un nen Jesús, també aporta entre els protestants. Ded Moroz, l’avi entranyable dels països nevats a mansalva. Aquest iaio recorre Rússia, Sèrvia, Bulgària acompanyat de la seua néta Snegúrochka, Снегурочка, la donzelleta de la neu, fent repartiment. No oblidem l’Olentzero, el carboner basc que viu a les muntanyes. Un xicotàs del nord, ancestral, que baixa dels boscos. Una bona persona, diuen, una mica borratxet. Ell, a tort i a dret, escampa regals. I com no, el Tió de Nadal. Un tronc català, gènere masculí, que s’encén la nit de Nadal. Abans caga bona cosa de regalets. Un Tió “engreixat” pels nens i grans a força de dacsa, garrofes i altres delícies. A bastonades i cantussejant, “tió, caga torró, d’avellana i de pinyó”. La nit de Nadal ja ha dispersat presents i tradició. Feina feta.

Itàlia avantatja amb això de la igualtat. Allí brilla, com una súper bruixa, la Befana. Una mena de Bewitched, “Embruixada”. És com l’Elizabeth Montgomery de l’epifania, la Samantha de la sèrie sense Darrin ni Endora. Regals amb hores de vol. La bruixota italiana plana, amb tota la faramalla, amb una veloç granera per entrar a les cases italianes. Omple els mitjons de dolços i aboca regals. Aquesta Signora Befana, tan generosa, sembla que va fer la punyeta als Reis Mags perquè no va voler fer-los companyia en el llarg camí a Betlem, i això que una exageradíssima estrella els guiava. No fem massa cas, enveges i xafarderies. Penedida va voler anar a buscar-los carregada de llaminadures però no els va trobar. Per compensar va decidir escampar llepolies als nens i nenes que trobava pel camí. Caram amb l’única dona protagonista absoluta del combo nadalenc. Geni i figura.

Aquests dies de comitives gens republicanes, la monarquia, amb més disfressa encara de l’habitual, ha cavalcat pels carrers de viles i ciutats. Deixant a banda el criteri artístic, els Reis d’Orient apareixen per terra, mar o aire. Munten en tractors, camells, carrosses o el que calga. Coentor folklòrica a so de bombo i platerets, com insultant el criteri estètic infantil. Jugant de mala manera amb la innocència dels petits mortals. Manipulant el gust, condicionant-lo. Competint amb el segle XXI circula aquesta historieta. Quina manera de narrar la pel·lícula. Sorprèn que la tintura negra encara servisca per tapar la cara blanca del Baltasar de torn. Ja no associe el rei negre sense betum. Ni sense les barbes postisses de Gaspar i Melcior, malgrat que som a l’època hipster. I mira que n’hi ha de barbuts. On seleccionen aquesta monarquia? Patges carregats com a burros, pencant de valent, marcats per la jerarquia.

València ara també té tres Reines. Ah no, reines no. Només són Magues, diuen. Arriben a l’endemà o a l’altre, un cop escampen la boira els Monarques. Després d’un tomb pel centre urbà faran l’aparició estel·lar a les portes de l’Ajuntament. Magues com disfressades, amb vestits no massa afavoridors, planten cara als seus detractors i als que no ho són. Les pobres han de bregar contra el costum i la tradició arrelada. No són ni les més populars ni les més sol·licitades de la festa, de moment. Competir amb els segles és dur. Elles podran superar els entrebancs amb l’ajut municipal i amb els seguidors incondicionals. Hi ha gent per a tot. Llibertat, Igualtat i Fraternitat, així es diuen les Magues de Gener. Vosaltres, reines, tranquil·les, aneu fent. Sembla que volen recuperar l’esperit d’aquell gener de 1937. La Guerra civil ja havia esclatat. El govern de la República organitzava la desfilada per distraure els nens de l’horror de la batalla. En l’actualitat les Magues fan remember de la “Festa de la Infantesa”.

Els nens i els grans esperen dels clàssics, dels tres de sempre, un carregament d’entusiasme que arriba a València pel mediterrani. Containers d’emocions de bon matí. L’estima en paquets i bosses? És la generositat sense recompensa allò que fa alegria? La que mai no provoca rebuig, ni frustració? Regals embolicats amb poca traça, sense rancúnia. Fugim del materialisme camuflat i de l’enveja renovable. Tristesa també dels que no poden compartir, dels que no s’ho poden permetre, dels que no... dels tòpics reals i amargs.

Regalar és un magnífic verb que cal conjugar i posar en pràctica. Un do dels que són generosos. Una pena els que no tenen aquesta qualitat arrelada, educada. Ser un garrepa ha de ser ben trist. Mesquins i mesquines fan molta pena. No saben allò que es perden, el plaer de complaure, d’implicar-se, de donar. Quina bona dinàmica. Una mena d’altruisme biològic caps als que estimem. Sense afany de lucre.

Obsequis, regals com record deixant presència. Pensats, espigolant botigues, calfant-se el cap. Cadascú té, mai millor dit, un rei en el ventre. De gustos n’hi ha tants com persones. Condicionats per les situacions viscudes, ens marquen com un tattoo dibuixat sense aprensió. Lectures, mites, tendències familiars, universos personals a força de calendaris, de viure, determinen allò que ens agrada. Paquets regal com expressions d’afecte als que estimem, barrejats amb els dels compromisos inevitables. Fàcil no encertar, difícil assolir l’èxit. Quin goig quan ho aconseguim. Regals que fan mantenir la memòria, que et transporten, encara que de reüll, a situacions i a persones. Sort si els que no importen massa fan presents horrorosos. Això sí, la intenció cal valorar-la sempre. Cal ser agraït, encara que també podríem obrir un museu del kitsch, en un no res, a cada districte si férem recollida d’andròmines allunyades del bon gust.

Ofrenes en forma de regal que miren a la cara, descarades. Paquets de bon desitjos enmig de la sala. Artefactes de vegades perillosos i sensibles per tothom. Expressions de sorpresa, d’excitació, d’alegria... Emocions alterades al matí de Reis. Tortells farcits d’estima i crema per endolcir la fava o el regal sorpresa a glop de cafè.

Provem, des d’avui, a fer una carta  als Mags ben pensada, que surta a compte. Tenim tot un any per fer esborranys. El futur al davant igual ajuda a dictar subordinades. Per on començar, què sol·licitem  a Ses Majestats llunyanes? Republicans sense prejudicis, animeu-vos. Monàrquics empedreïts, aprofiteu-vos com a súbdits. A tall d’exemple: “Estimats Reis: Enguany desitjaríem, si us ve de gust: salut, educació, no més retallades de milions d’euros, 353, per part del govern espanyol. També voldríem: llibertat, amnistia i, ja posats, més estatut d’autonomia... Demanem això? Melcior, Gaspar i Baltasar tenen dotze mesos a la vista per rumiar-ho. Els farem perdre la son? Igual la comanda està pels núvols.


Noticias relacionadas