VALÈNCIA. Si alguna vegada has vist a un grup ballar hip-hop hauràs sentit que tenen articulacions que la resta del món no tenim i que els permeten moure el cos a la velocitat del llamp. I si no els has vist, potser el proper cap de setmana tingues una bona oportunitat. El proper diumenge 10 de juny tindrà lloc a València la sèptima edició de l’Urban Beat, un campionat de dansa urbana que en els últims quatre anys s’ha multiplicat per 10. Literalment.
En la tercera edició hi havia vora 200 participants. “Enguany són 2.000 ballarins i ballarines inscrits i hem venut 5000 entrades de públic”, conta Verònica Mejía, organitzadora de la competició. Fins la quarta edició, el campionat tenia lloc en La Rambleta, on cabien 800 persones. La quinta edició hagueren de traslladar-la al Palau de Congressos. “I en la sexta i la sèptima edició ens hem hagut de vindre al pavelló 5 de Fira València perquè és un dels pocs espais on tenim 15.000 metres quadrats per ballar”, detalla Mejía. “Enguany és el primer any en què hem hagut de tancar les inscripcions un mes i mig abans per poder organitzar-ho tot. Hi ha hagut vora 100 grups que s’han quedat fóra i no han pogut inscriure’s, això són centenars de ballarins”, es lamenta la directora de la competició.
En l’actualitat, el campionat està entre les tres millors competicions d’Espanya i no és casual. Les cultures urbanes van en augment. “Un creixement així s’explica també pel bon treball. Cuidar al ballarí i els detalls. En altres campionats la gent se’n va a un pavelló i els amollen a tots allí. Cadires pel mig, el so és regular... Nosaltres generem una atmosfera obscura a l’escenari per a que el ballarí senta que està ballant en un teatre”, explica la seua filosofia.
Coordinació, musicalitat i creativitat
Si alguna vegada has escoltat parlar de ‘perreo’, del ‘trap’ o de ‘reggaetón’ has de saber que estaven parlant de dansa urbana. Però també si has sentit parlar de street jazz, de kuduro o d’afrohouse. La cultura hip-hop és inabastable i es pot barrejar amb quasi tot. “Inclou la música, el grafitti, el skate... i dins d’esta cultura també està la dansa urbana que té milers d’estils: el hip-hop normal, el new style, el popping, el locking, el trap, el House, el bogging, el comercial, el reggaetón que ara està de moda...”, enumera un rastre de noms indesxifrables.
En una competició com l’Urban Beat, com més estils es ballen, millor. Els 2000 ballarins d’esta edició es repartixen en 10 categories on cap tot el món: des dels xiquets i xiquetes de 4 anys que ballen hip-hop en la categoria ‘baby’, passant pels adolescents, les parelles, els grups de ball professionals o les ‘mega crew’, on poden arribar a ballar en escena fins a 40 persones sincronitzades. I és que sobre l’escenari de l’Urban Beat el més important és ser una màquina unida que funcione milimètricament.
La sincronia en el grup, la varietat d’estils que incloga la música, la tècnica, la imatge i indumentària, com empren l’espai... La competició establix fins a 10 criteris per valorar els equips que millor espectacle de dansa generen. I, per fer açò, la competició compta enguany amb Shirlene Amber Quigley, ballarina de Nova York que ha treballat per als Grammy, per al show de Oprah o per al Saturday Night Live; Willy Noir ballarí i coreògraf d’afrohouse i de kuduro; Jerky Jessy, coreògraf de street jazz i hip-hop comercial i Nicolas Huchard, coreògraf francés que ha treballat per a Djani o Ne-yo. “Shirlene és una màquina, ha ballat amb Rihana, amb Beyoncé, amb Chris Brown. I els altres han sigut jurat del World of Dance, no cal que en diga més”, remarca Verónica Mejía.
Una dansa amb valors
Pels corredors de l’Urban Beat, és habitual vore famílies que apuren els minuts per pentinar els xiquets, cosir els imprevists d’última hora o dur aigua als seus equips. En eixir a l’escenari, comença el paroxisme: els ballarins amollen quantitats bestials d’energia i el públic els la torna en forma de palmes, crits, xiulits i sons de botzines d’aire comprimit. La dansa urbana mou a la gent i enganxa.
“Tot el que envolta a la cultura hip-hop enganxa. Tinc ací fins i tot persones de 50 anys que continuen competint i ballant. Crec que això passa perquè, a més de la música, és un estil de ball que té tocs agressius i de superació. Quan fas un pas amb la música i el claves, dius “fuah!”. Et sents súper ‘pro’ i a la gent això li mola”, explica la directora de la competició. “A més és un tipus de dansa que quan es fa un ‘freestyle’, permet una improvisació molt més àmplia que en una altres estils musicals com els balls de saló que tenen passos més marcats. Ací pots ballar com tu vullgues”, remarca.
El treball en equip, la cultura de l’esforç, la resilència i el control de la frustració, empoderen. “Dóna uns valors als xics i xiques que competixen que se semblen als de l’esport. El companyonia, la superació, la responsabilitat de no faltar als assaigs, intentar comportar-te, ajudar el company, tindre més empatia, saber que quan es guanya un premi no el guanyes tu sol, és un premi d’equip... Al final el premi és un guany repartit i això té valor”, detalla la professora de dansa.
Ballar per ser qui es vol ser
Els organitzadors de la competició asseguren que lluny dels estereotips que marquen el hip-hop com un ball masculí i de vegades masclista, el hip-hop és per a tots. “Al final la dansa urbana és universal i no entén de rols d’home i dona. En grups de dansa urbana igual hi ha moments on es posen un poc burros a ballar amb un toc masculí però un minut després canvien al costat femení. Jo ho entenc com que tot el món pot desenvolupar la seua part masculina i també la seua part femenina perquè al final estàs interpretant”, argumenta Verónica Mejía, propietària d’una acadèmia de dansa urbana a València.
Un dels estils que està arribant a Espanya amb força és el ‘Heels: ballar dansa urbana amb tacons. “Ballem hip-hop sexy style amb tacons d’agulla de 17 centímetres. Igual ho balla gent que no se’ls posa pel carrer perquè no pot però ací se’ls posa ací per caminar, botar, alçar la cama... Al·lucinaries. I això sí que t’empodera: damunt del tacó tu eres qui vulgues ser. Té igual que sigues més alta, més baixa, més grossa, més bonica... Mira, ara, de deu a onze de la nit tinc una classe i tinc allí a 30 persones damunt dels seus tacons. Amb els peus rebentats després de tot el dia. Però els té igual!”, somriu.
Ballant s’és lliure: “potser el break dance sí és un estil més masculí però fins i tot el ballen xiques i també les xiques més masculines. I ací a la meua classe de Heels tinc a 5 xics. Un d’ells especialment, oculta a sos pares que balla amb tacons, però arriba ací, es posa el seu top, es maquilla, es puja als stilettos i dius “ole!”, defén Mejía.
La cultura urbana va en augment
La competició ha crescut al caliu de les noves tendències musicals i els organitzadors asseguren que per a l’any que ve tenen ja previst ampliar el festival a dos dies. “Però per organitzar açò fa falta una inversió molt gran i encara estic esperant que alguna institució ens dóne una subvenció o recolzament”, critica l’organitzadora del concurs. “Amb els pocs diners dels patrocinadors d’enguany hem pogut posar publicitat en mitjans de comunicació però este festival exigeix molt d’esforç”, afegeix.
“Quan vaig obrir l’escola fa huit anys hi havia gent que em deia que estava boja per especialitzar-me només en dansa urbana perquè deien que això només es ballava en les pel·lícules. Les xarxes socials avancen, la moda avança i la música avança i cada vegada està més apegada al carrer. I el carrer és el hip-hop. És una forma d’expressar les coses que passen en la vida quotidiana d’una manera moderna i que arriba a tots els públics, especialment a la gent jove. I és la gent jove la que mou el món, així que estem en creixement”, explica la directora de l’Urban Beat.
URBAN BEAT
