VALÈNCIA. Tot i que la primavera d’hivern (també tardor, autumne…) cada volta pareix més un concepte obsolet, l’altra nit feia fred i humitat, com s’espera d’un novembre que es pree de dir-se així. La gelor, internet i la tele fa que un dia entre setmana a les onze de la nit no trobes pel carrer més que gossos i als que els passegen i poc més. I està tot ben tancat amb pany i forrellat. En passar enfront de la casa de mon germà, un tercer, vaig pegar un xiulit i ipso facto va obrir el balcó i es va aguaitar a saludar. Els qui m’acompanyaven es quedaren bocadats.
Xiular és una forma de comunicació habitual: ho fan galfins i balenes, tan humans; ho fan els pastors, amb gossos i ovelles; i existixen els llenguatges xiulats, arreu del món, en tots els continents, especialment en tribus primitives. També es xiula en els vaixells, on el contramaestre dóna les órdens a colp de chifle (dit xiulet). Alguns mariners del Cabanyal imitaven aquells xiulits nàutics en la boca i per a identificar la pròpia barca, entre la boira o en una tempesta. I així és com nosaltres xiulem. És una tradició pràctica: per exemple, en 2010, en l’últim ascens del Llevant sense comptar el que ha de vindre enguany, després de la invasió del camp, mos germans, mon fill i jo ens xiulàrem per a trobar-nos. Xiular té altres possibilitats col·lectives, com esbroncar un àrbitre, un orador o un polític. I més artístiques, com la composició musical.
En el Cabanyal dels 70 i dels primers 80, que era el de meua infància, xiquets i xiquetes passaven la vida en el carrer, on perdien la noció del temps, i les mares els cridaven des dels balcons i les portes de les cases, a crit pelat, quan havien d’anar a comprar tabac al bar. Tenien radiografiats els carrers. No hi havien deures –al contrari que hui– i no tenien altra obligació que descobrir-ho, conéixer-ho i saber-ho tot. Des de ben menuts. No és precís insistir en que les blaüres, els bonegons i els genolls xorrant sang estaven a l’orde del dia.
La primera volta que ma mare em va donar permís per a baixar al carrer a soles va ser en la primavera del 73. Jo tenia encara 3 anys i em va posar com a condició que no em moguera del “banquilet” de la porta del pati, que donava a la travessia peatonal del Teatre de la Marina. I que pujara a casa volant en quan em cridara pel balcó. També em va advertir que no prenguera res que em pogueren oferir ni que me n’anara en ningú, per res del món. Ma mare no xiulava. Cap mare ho feia. Senzillament, amb menor o major èxit polifònic, cridaven pel nom. També recorde quan em va permetre creuar carrers, poc després. Va ser un pas decisiu. Poc abans d’això ja em deixava anar a l’ultramarins del senyor Juan sense abaixar de la vorera. En el taulell darrere del qual atenia hi havia un repeu de marbre blanc i els xiquets ens repujàvem per a que aquell senyor de barba canosa ens fera cas.
Quan l’any 2003 s’estrenà El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà vaig tornar a posar-li el rostre que ja havia perdut en la memòria al senyor Juan. Sempre em va fascinar el nom ultramarí. Si només venien coses que eren ultra, super marines, ¿per què tenien sacs de fesols i llentilles? Mon pare m’explicà que no, que era per què venien coses de més enllà de les mars, però la meua lògica infantil era implacable: els capellans, les musoles i els polps que penjaven del sostre, dalt de la barra, eren els mateixos que secaven cara a llevant en moltes cases del poble, sobre bastidors recolzats en les fronteres. En aquell temps hi havia un ultramarins cada tres carrers però l’aplegada dels supermercats els va fer minvar. Molts tancaren, quan els vells Omar Shariff de cada cantó arribaren a la jubilació sense relleu. Hui, els supervivents estan especialitzats en productes de qualitat, aposten per la proximitat i el tracte personalitzat i tornen a tindre cert esplendor.
Mon iaio Felipo morí el 9 de maig del 74, a penes dos mesos abans que jo complira els 5 anys. Ell fon l’explorador de la mà del qual vaig conéixer molts racons del poble, especialment els que estaven de cara a la mar i per on discorrien trens. Diuen les males llengües que jo era prou llandoset, que sempre volia anar a vore passar trens, que coneixia els horaris i tot. Quan encara no has fet cinc anys no entens la mort. Com vas a entendre-la! Però sí sents l’absència, el buit, el canvi i tens una vaga sensació de que les coses ja mai van a tornar a ser iguals. Així vaig encaixar, com poguí, el falliment de l’home que cada matí m’arreplegava de casa per a portar-me a rodar món, abans de començar l’escola i el que venia a per mi, després. El Cabanyal –és a dir tot el món conegut al que es podia accedir sense trenet, cotxe ni autobús– era encara un univers enorme per descobrir, però jo ja tenia algunes coordenades gràcies al iaio que s’havia esvait, amb tots els meus afectes intactes: estacions de tren i trenet, platja i port, jardí de J. J. Dòmine me’l portarien a la memòria durant dècades, encara hui i mentres visca.
Tinguí que fer amics, quin remei!, no tan sabis com mon iaio però grans companys d’aventures. En la travessia, en l’escola, pels carrers. Hi havia jocs tradicionals per a matar les hores mortes. De sobte algú ho suggeria i tots els xiquets jugaven a xurro va!; a la goma; al telefonet; al sambori; a la taba; al mocadoret; a pareteta, amb una pilota (inclús feta del paper d’argent dels almorzars), com si fóra frontó a mà; i sobretot al futbol, a tothora i en totes bandes. Amb una porteria pintada en la paret; amb dos, que demarcaven la part inferior d’uns bancs, o unes pedres o les motxilles en terra, en un carrer poc transitat, el de l’Alegria, del Canyamelar, per exemple, o qualsevol dels Blocs, en un solar, en els campots, en la platgeta, resseguint la tradició d’aquell espai que va allumenar la fundació del futbol en la ciutat, en el parc de les pedretes, amb el monolit al gravador Ernest Furió o, si es tractava d’alguna cosa més formal, botant al col·legi Terrassa (hui anomenat Les Arenes) o sobre la platja més dura que es formava entre la paret de la piscina del balneari i la coberta de formigó de la séquia d’en Gasch, com aquell dissabte pel matí de 1983, quan en mig del partit començà a nevar sobre els nostres caps i, enverinats per l’emoció, jugàrem com a dimonis.
"Tenía un balcón con albahaca / y un ejército de botones / y un tren con vagones de lata / roto entre dos estaciones" (Mi niñez, Serrat).
Molts xiquets jugaven a botons, de forma malaltusa, sobretot en hivern. Sobre un camp pintat damunt d’una xapa de fusta (o sobre una taula de menjador amb ratlles imaginàries) féiem desfilar els onze botons, customitzats i bisellats de forma cassolana per a que foren capaços de fer una vaselina o pegar una canonada des de 40 metres; per a ser un fi volant o un temut central. Es jugava en les cases, en terra, entre els amics de la contornada, no molt més enllà dels límits que teníem assignats en casa, encara que de tant en tant féiem fugina i muntàvem partits internacionals entre els millors. Hui existixen tres col·lectius valencians, en Oriola, en Burjassot i en el cap i casal, on l’Associació Valenciana de Fútbol de Botons organitza lligues i campionats des de 1996 en la seua seu del Cabanyal, precisament. En uns altres llocs de la ciutat es jugava a les xapes, pintant amb clarió els camps sobre les voreres, i no a botons. Com en el carrer Alboraia, on vivia la meua iaia materna. La globalització ens ha permés conéixer ara que el futbol de botons és un fenòmen de masses en llocs com Hungria o Brasil, amb més d’un milió de llicències federatives. De la mateixa manera que uns xiquets enfollien triant els botons de la caixa de la iaia i buscant-ne per les paqueteries, també succeïa, amb idèntica passió, en altres punts del planeta.
Els jocs que demanaven aire lliure, lògicament, s’inclinaven a l’estiu i la primavera. I sempre ens preguntàvem qui, des d’algun lloc fosc i sòrdid, planificava i aconseguia que tots els xiquets jugaren just en els mateixos moments de l’any a les telles, i quan ja anaven perfectes les telles eixe algú decidia que s’havia acabat la temporada. I començava la de trompa, de pi o de carrasca, amb punta de bola, més fàcil de ballar, o assassina, esmolada en els rastrells per a quicar i partir la d’un altre que, indefugiblement, tornava a casa amb els ulls en terra i fent aguaitar alguna llàgrima, amb els trossos de fusta, la punta i la corda en les mans, que era tant com dur-les buides, de tornada a casa. Un dia l’entusiasme era absolut amb la trompa i al sendemà anava a parar als calaixos de casa i tocava traure llustre a les boletes i buscar superfícies rústiques on jugar al gua. O vestir-se de paramilitar, fer-se un tirador amb l’embocadura d’una botella de llet i una bufa i anar a la guerra a la bodega abandonada i en ruïnes de Cherubino Valsangiacomo, l’històric importador de vi del Grau. Encara està en peu la finca de les oficines –en venda per cert–, junt al solar on jugàvem a traure’ns un ull, tot al costat de les Drassanes.
Quan apretava la calor de l’estiu, tot convidava a allargar-se al solàrium de les Arenes, protegit amb una alta tanca metàl·lica en la qual sempre aconseguíem trobar o fer algun clavill. Aquell era el paradís on les dones de pell torrefacta –moltes d’elles estrangeres– prenien el sol en topless, una autèntica delícia per als jóvens voyeurs que començàvem a ser, mentres ens tocàvem impúdicament. Podíem passar hores allí, ans d’entrar al moll i anar a les barques d’esplai i pesca deportiva atracades entre el Varadero i la base de l’Alinghi. Fugint de la mirada dels guardiacivils, ens tiràvem de cap des de les cabines.
Havíem crescut i ja no estàvem en el radi d’acció dels xiulits dels pares, que reconeixíem de seguida perque cada família en tenia un, com els fars, que cadascú té la seua freqüència de llums única. Eixamplàvem els horitzons, molt més enllà de les coordenades heretades del iaio Felipo, pel pur anhel d’aventures. Llegíem les primeres novel·les i flirtejàvem amb la ginebra i el rom. Teníem dotze anys. El carrer ens havia fet créixer ràpid. Com al jove protagoniste d’El bar de les grans esperances (The tender bar, 2005) de J. R. Moerhringer, que em té absort estos dies i m’ha reviscolat tots estos moments de la infància. Llavors teníem ànsia per créixer, però a tots ens aplega un punt en el qual ens deixem envair per la nostàlgia de la felicitat ingènua de quan érem xiquets. Hi ha qui diu, fins i tot, que passem la vida adulta amb l’anhel de revifar aquells moments i aquelles sensacions. Potser només som majors amb la vaga esperança, passejada per bars i nits, de tornar a ser xiquets.