El dolçainer d’Hamelin canta en valencià

VALÈNCIA. Dani Miquel (L’Alcúdia, 1967) seria un protagonista perfecte per actualitzar El flautista d’Hamelin en versió valenciana i bondadosa, amb dolçaina però amb la mateixa màgia per aconseguir que els xiquets s’enfilen darrere d’ell. Quan baixa de l’escenari recorre la plaça ballant, tocant i cantant enmig de l’entusiasme dels menuts i l’alegria dels més majors. És igual que siga dilluns i estiguem en Énguera, municipi castellanoparlant de la canal de Navarrés. Els xiquets celebren les festes locals disfressats i “el cantacançons” posa la banda sonora, com tantes vegades des de fa 10 anys, des que este músic de dolçaina enamorat de la llengua i el folklore valencians va decidir dedicar-se a la cançó infantil.

– Quantes vegades ha actuat enguany Dani Miquel?
– Ja porte setanta actuacions en 2016 i tinc tancades 120 fins al 31 de desembre, però se’n passarem segur. Només en octubre farem 23 concerts. És una meravella tan gran que se me’n va de les mans, algú m’haurà d’ajudar a organitzar-me perquè ja no puc ocupar-me de tot.

– Quant de temps ha costat arribar fins a este èxit de hui?
– Ara va a fer deu anys. Jo actuava amb Rodamons Teatre pels pobles i vaig tindre l’idea de fer-me cantant infantil perquè el País Valencià era pobre en això. En música és riquíssim però no hi havia cantants per als xiquets. Només estava Paco Muñoz, que per a mi és el rei, un gran... I abans d’ell? Els iaios i iaies que cantaven i transmetien eixa cultura. Naixen multitud de grups de tots els estils per a majors, però els xiquets estan oblidats i ens vénen uns Cantajuegos que a mi no em desagraden però són d’una altra cultura. Les nostres cançons es perden si ningú no les canta, però quan ho fas veus que agraden, que arriben a la gent i que tenen un valor.

– De vegades no creus que és una guerra perduda?
– No, mai no és una guerra perduda. Venim del no res, com deia Fuster: el país està totalment per fer. Jo em vaig convertir en cantant als 38 anys perquè pensava que feia falta, en la vida no m’havia plantejat cantar. Jo era professional de la dolçaina, vaig començar a aprendre quan era un instrument que no estava al conservatori i hi havia molt pocs dolçainers. Quan es va aconseguir que no es morira, amb més músics i més professors, ja no em pagaven com abans per tocar la dolçaina però s’havia fet el miracle de recuperar-la. Ara visc de cantar per als xiquets, no m’acabe la faena i és el mateix: quan hi haja molts cantants dedicats a açò potser ja no em donarà per viure, però eixe dia els infants del País Valencià tindran molt a l’abast la nostra cultura, s’haurà aconseguit.

– Tu comences a vendre discos quan el sector musical es queixa perquè ja no es venen discos...
– En 2009 em vaig autoeditar el primer Musiqueries, quan vaig tindre material arreplegat de cançons populars. El grave al teatret que tinc a ma casa i és un directe, que sona tal i com faig els concerts. El grave per fer-me publicitat i vaig invertir molt en ell perquè volia que estiguera molt bé. La sorpresa és que comence a vendre i arribe a vendre molt, tant que comence a guanyar diners, no ho esperava... És quan sóc conscient que el que jo faig ha pegat un esclafit.

Un esclafit que ha crescut sense parar, com la família de Musiqueries, que ja la formen tres discos. L’últim, anomenat De Vinaròs a Oriola, el país vola és “tota una declaració de principis” de l’autor, que també ha publicat en este temps llibres com La Maria no té por, el disc A Nadal, un pas de pardal o el llibre disc Per molts anys. Tot això, sense parar d’actuar. Hui Dani s’ha forçat a fer-ho a pesar del constipat i la ronquera, després d’haver suspés dos concerts el dia anterior. Ningú no ho diria veient-lo dalt de l’escenari amb la seua banda, sense parar d’animar al públic, de punxar als xiquets perquè participen cantant i ballant.

– Els teus fans són de veritat el públic més exigent?
– Sí, un xiquet et diu que una cançó no li agrada i no et deixa ni acabar-la. I al contrari, acabes i un ve i et pega una abraçada que et quedes flipat. Són coses que no faria un adult. L’altre dia va vindre un xiquet al concert disfressat de mi, de Dani Miquel, amb una guitarra i tot. Em vaig emocionar i el vaig fer pujar a l’escenari. Jo tracte als xiquets amb naturalitat i ells ho agraïxen.

– També cal agradar als pares?
– Clar que sí, no m’agrada dir-li música infantil. Perquè la música és música. La meua agrada també als majors. És infantil en el sentit que no dius una paraulota o parles de determinats temes, però la música és la nostra, d’arrel, familiar... Encara que és cert que alguns pares em diuen que estan farts d’escoltar-me perquè els fills els demanen a tota hora els meus discos (riu)... No haver-los comprat, tio fava!

– Tens un afany pedagògic sempre?
– Sí, això intente, perquè els xiquets estan ensenyant-se i els adults estan massa ensenyats. Em sap fatal que tots els menuts coneguen el Halloween però el Butoni no el coneix ningú. Jo cante als nostres espantacriatures, parits en estes terres: l’Home dels Nassos d’Ontinyent, La Quarantamaula de Sueca... Hi ha personatges a Morella, a l’Alcúdia, a molts pobles, i els xiquets, quan senten parlar d’ells, s’identifiquen, clar que sí... I els iaios ho recorden i es crea una comunió en la família al voltant de la nostra cultura. Això m’interessa i m’interessa recuperar cançons que es poden perdre i faig un espectacle sobre Enric Valor, vull fer-li una cançó a Estellés... M’interessen els homenots, que deia Fuster, i les dones que ací al País Valencià han fet grans coses per la nostra cultura.

– T’han acusat de fer política?
– És evident que et cataloguen, però com que treballe amb música infantil no m’han acusat d’això. Una vegada em van tirar en cara que jo sempre parle de País Valencià i que açò és una comunitat. Jo vaig contestar: la política ja te la faràs tu. Jo sóc poeta i els poetes diem País Valencià, els polítics diuen Comunitat. Agafa tu el que vulgues.

– Cantar en valencià s’ha normalitzat?
– No del tot. Als xiquets els cantes en anglés i els fa igual, però en certs àmbits no és igual que cantes en valencià. He actuat al sud d’Alacant, on són castellanoparlants, i he sigut molt ben acceptat i m’han felicitat. I he anat a pobles valencianoparlants on em pregunten que per què cante en valencià. S’ha creat una reacció en contra de la nostra llengua ací. A Madrid o Còrdova els agradarà més o menys el que cante però ningú no ficarà en dubte la meua llengua. Ací encara es fica en dubte la meua llengua...

– Estàs preparant un nou disc de Musiqueries?
– Tinc molts projectes, però no es poden dir perquè son secrets (es porta el dit als llavis i riu baixant la veu)... Jo sempre vaig arreplegant cançons populars i quan tinga prou material trauré un disc. Però això ja sempre anirà lligat amb cançons meues noves perquè la vida evoluciona molt de pressa i les cançons per als xiquets també ho han de fer, han de parlar de coses d’ara, de l’ordinador o dels mòbils. Cal refrescar el repertori!

I en això està Dani Miquel. Cada vegada se li obrin les portes de més escenaris a València, Alacant i Castelló. La seua música sona ara a places de poble i als teatres més grans, ha cantat al Palau de la Generalitat i està al cartell de festivals, vol fer alguna col·laboració amb el seu amic Pep Botifarra i s’alegra quan escolta la dolçaina als discos de grups juvenils valencians. Li sona el telèfon a meitat de l’entrevista i algú li demana si podrà trobar una data per cantar a finals de desembre... Segur que sí. Allà acudirà amb els Ma·me·mi·mo·músics i carregat de cançons per trobar-se amb la masereta, la princesa Ratolina, el Butoni i un bon grapat de criatures.