El llibre que descobreix l’autoria de 'Curial e Güelfa', clàssic de la literatura valenciana

VALÈNCIA. La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació acaba de publicar Enyego d’Àvalos i l’autoria del Curial, resum de la tesi doctoral d’Abel Soler, que marca un abans i un després en la lectura, comprensió i interpretació de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, un clàssic de la literatura europea del segle XV. El llibre ja està disponible en la nostra pàgina web i es pot comprar a través de la botiga online del Magnànim. La presentació del llibre, una coedició amb Publicacions de la Universitat de València (PUV) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), tindrà lloc el 20 de novembre a les 19 hores al Col·legi Major Rector Peset i comptarà amb la presència de l’autor, de Josep Lluís Canet (director de PUV) i del president de l’IEC, Joandomènec Ros. 

Rellevància de la publicació

A diferència del Tirant lo Blanc (València, 1460-1464), obra –molt més divulgada– del cavaller valencià Joanot Martorell, l’altre gran clàssic de les lletres medievals catalano-valencianes, el Curial es publicava com un llibre d’autor desconegut des que se’n descobrí l’única còpia coneguda: un manuscrit de la Biblioteca Nacional de Madrid. L’anonimat suposava un gran obstacle a l’hora de entendre una part substancial de la novel·la, que té gran relació amb la biografia de l’escriptor.

Gràcies als estudis de Júlia Butinyà (UNED) i d’Antoni Ferrando (catedràtic de la Universitat de València i director de la tesi doctoral de Soler), sabíem que la novel·la s’havia escrit a la Itàlia d’Alfons el Magnànim (el rei que s’emportà la capital de la Corona d’Aragó de València a Nàpols). El Curial s’havia redactat en un ambient influït per l’humanisme i, segons els filòlegs (els lexicògrafs) era l’obra d’un valencià (o d’algú amb un llenguatge aprés a València: alqueria, marjal, rabosa, etc.), però amb contactes amb Castella.

El que ha fet Soler és precisar que el Curial (Nàpols-Milà 1445-1448) fou escrit per Enyego d’Àvalos (1414-1484), un cavaller nascut a Castella, però criat des dels 7 o 8 anys a València, traslladat a Itàlia en l’edat adulta i italianitzat culturalment gràcies a haver viscut entre preceptors humanistes. Vista la trajectòria i els interessos lectors d’Àvalos, es comprén millor el Curial com una obra de “cavalleria humanística”, on el cavaller protagonista estudia els clàssics antics i és tan bibliòfil com l’autor.

Els moments més significatius de la recerca de Soler

El llibre sintetitza també l’aventura cultural d’un investigador intrèpid i perseverant, que ha invertit cinc anys (2012-2016) en la recerca: la de buscar l’autor del Curial per biblioteques i arxius de Madrid, València, Barcelona, Milà, Nàpols i altres llocs d’Itàlia. La història de la troballa és també entre detectivesca i novel·lable.

Alguns descobriments crucials poden ser: Adonar-se que, al principi de l’obra, repetit en tres ocasions, l’escut que llueix Curial en honor de la seua promesa és el mateix de la promesa d’Àvalos. Per altra banda, descobrir que la desfilada de les Arts Liberals estava “plagiada”, incloent-hi faltes d’ortografia, d’un manual de la cort milanesa dels Visconti, on d’Àvalos fou cortesà de primera fila (a més, el paper del còdex de Madrid era l’usat pel 1447 a la mateixa cort de Milà). I per últim, trobar fragments del Curial extrets de llibres que posseïa d’Àvalos. O constatar, a la Biblioteca degli Intronati de Siena (Itàlia), que un llibre titulat Llibre de noblesa i cavalleria, manat a copiar per d’Àvalos, contenia un relat de Boccaccio que condiciona bona part de l’argument del Curial.

El cúmul d’indicis que fan atribuïble l’obra a d’Àvalos, sense alternativa possible (no hi havia cap altre catalanòfon a la cort capaç d’escriure una obra tal), fa innecessari disposar d’un document on s’expresse explícitament que n’és l’autor.

Ara seria l’hora de dedicar-li alguna escola, algun carrer o algun institut d’educació secundària, bromeja l’autor, a aquest personatge –més conegut pels historiadors italians que pels catalans o valencians– del “segle d’or” valencià en un “daurat exili napolità”. Era la “baula perduda” (eslabón perdido) de la nostra literatura clàssica. I ara, per fi, l’hem trobat.