Les raons de Narcís

VALÈNCIA. L’aparició d’un escriptor novell en el món de la novel·la és un fet i circumstància que es té habitualment per remarcable, i realment ho és. Sense entrar en la major o menor qualitat del producte en qüestió, la mera incursió dins de l’univers literari de qui, fins a eixe moment decisiu i suprem de la publicació, era un absolut desconegut, és un acte libèrrim entre l’atreviment i l’exhibició més impúdica. Per als amants del gènere, la presència de noms nous és una garantia de continuïtat, un esclavó més que perpetua la llarga i feliç cadena d’un lligam que és ja –i sense posar-nos exquisits– mil·lenari, i que per a molts representa la condensació concreta de la forma més extensa i assequible de les literatures.

En qualsevol cas, en els darrers temps assistim a una clara hipertròfia de la novel·la, no tant per la qualitat (que es manté, i molt alta), sinó per la banalització constant del gènere, pel fet inversemblant de contemplar a insolvents declarats i provinents principalment de mitjans d’alta rendibilitat econòmica (televisió, xàrcies, etc.) perpetrant sense miraments teòriques novel·les. Es podrà argüir que eixos materials de derrocament són perfectament reconeixibles, o que qualsevol lector mínimament entrenat pot detectar l’abast de la farsa només pegant una ullada a les solapes, i tot això és cert. Però també és cert que l’abundància i la potència publicitària de determinats subproductes pot facilitar la confusió dels més jóvens, o facilitar un contagi ambiental que propicie, per impregnació, la banalització del gènere de la qual parlàvem més amunt.

Sóc dels qui pensa que escriure una bona novel·la requerix d’un bagatge literari i vital molt potent, i d’ofici, i també dels qui creu que, d’una manera general, és un gènere vinculat a la maduresa, a la reflexió assaonada i també a aquell intens bagatge vital i literari, les dos coses inexcusablement. El mateix Borges reconeixia que havia llegit molt i viscut poc. Potser per això sent un autor de primeríssim nivell mai va fer una novel·la. Però eixa maduresa no ha de ser necessàriament cronològica, estrictament temporal. Ho és en molts casos, probablement en la majoria, però també hi ha centenars d’excepcions d’una maduresa precoç, perillosament i amb totes les precaucions unida a l’adjectiu genial.

Per fer-ho curt, crec que fer una novel·la realment valuosa abans de complir 30 anys (per fixar una data redona) és un mèrit excepcional. I per això pense que amb Narcís o l’onanisme (Drassana, 2018), ens trobem davant d’un fet excepcional des d’un punt de vista estrictament literari en l’actual panorama narratiu valencià. I per tant d’un enorme mèrit del seu autor, Carles Fenollosa (València, 1989).

Narcís o l’onanisme ens conta els dies d’un jove, concretament els que van des de l’inici d’un mes de març molt recent (vull dir, ja en l’actual conjuntura i realitat política valenciana) fins a la nit de Sant Josep. Eixe és el marc temporal teòric. El marc físic és la ciutat de València, una ciutat omnipresent i que només s’abandona durant dos memorables eixides, una a Alacant i l’altra a Xàtiva, probablement ben simbòliques i gens casuals les dos.

Carles Fenollosa, evidentment i a estes altures, des d’un punt de vista literari no ha inventat res. Però sí ha fet, des del punt de vista de la tècnica narrativa, una alternança de la primera i la tercera persona que està perfectament traçada. I això no és fàcil. Jugar de manera constant amb eixe creuament de veus sense que la narració isca perdent és un exercici de talent, un repte que requerix d’ofici, encara que qui l’executa siga una persona de la joventut de Fenollosa.

Que l’interés del relat es mantinga com es manté a pesar d’eixe canvi constant de perspectiva, i més quan els fets narrats no tenen res d’extraordinari (prenent eixa paraula en el seu sentit més clàssic) està a l’abast de pocs autors. Ajuda sens dubte una fina (però poderosa) línia d’humor intel·ligent que es manifesta d’una manera subtil ací o allà, sempre fent elevar el relat i no permetent que decaiga, o les dos eixides a Alacant i Xàtiva ja comentades i que es troben en dos punts perfectament situats dins de la linial narració ciutadana, donant descans i permetent alenar, i a més elevant el nivell en dos situacions que podríem dir d’un cert clímax narratiu.

Pense que per a que una novel·la es sostinga confluïxen o han de confluir uns quants factors. Als que acabe de dir, i en el cas de Narcís, afegiria per principalíssim la tènue línia que explica bona part de la història, o que l’excusa, eixe drama de l’entorn familiar més pròxim de Narcís rememorat ací i allà, com pistes deixades caure, i també per una cendra banyada i per tot allò que implica i que per a qui vullga entendre obri, dóna linealitat i tanca el llibre, donant-li el caràcter circular que singularitza determinades grans obres.

I hi ha per descomptat Narcís, el protagonista indiscutible, carn real però també metàfora i símbol de tot l’univers que traspua la novel·la. Narcís amb els seus pensaments torrencials, la seua insatisfacció constant però també les seues esperances. Fenollosa no ha inventat probablement res, i tampoc el monòleg interior, però l’ha resolt d’una manera altíssima, sense estridències (i això tampoc és fàcil) fent explícit el motor mental que es plany de tantes coses, que cau en determinats ridículs, en certes penalitats, però que també mostra l’interior d’un personatge entranyable, amb pretensions més que raonables, necessitat d’estima i de caliu. 

Tampoc ha inventat la inserció de textos aliens, que poden estranyar la primera volta perquè es presenten sense solució de continuïtat amb la narració principal, i sense canvis o diferències o avisos tipogràfics, però estan inserits amb perfecta solvència dins d’eixe pensament torrencial, i són més adients a voltes que allò que puga expressar el mateix personatge, i el retraten (que per això els posa l’autor), alçant encara més la dimensió d’eixe personatge principal.

O la reverència constant, oberta i indissimulada cap a als mites fundacionals del mateix autor i per tant de Narcís, la seua criatura, com l’escena on ret el merescut homenatge a Jesús Oliver, aquell inesborrable protagonista d’Els treballs perduts, una de les millors i principals obres de Joan Francesc Mira. L’antiheroi que és Narcís i el narrador que és Fenollosa no oculten fílies ni obsessions i per això este darrer posa a aquell agenollat homenatjant a Oliver en la seua plaça del Correu Vell, al cor de la València que tots ells estimen amb deliri, lliurant un ram de flors. “Va per vosté, senyor Oliver”, diu Narcís dedicant-li la seua busca del llibre definitiu. Literatura dins de la literatura, carn de paper tributant honors a una altra carn de paper, ficció totalitzant en la ficció.

Però també la irreverència té el seu lloc en esta catarsi que igualment és Narcís o l’onanisme. La crítica àcida de les estructures culturals valencianes, de la seua malaltissa endogàmia, de l’essencialisme sord cap a certes realitats o de la mediocritat narcisista i onanista de bona part de la nostra literatura també són elements definitoris d’esta obra. L’esmolada ploma de Fenollosa es convertix en assot que Narcís executa sense contemplacions, sense capella a la qual acollir-se, amb la força de la joventut suprema i de les veritats incòmodes.

Narcís o l’onanisme és, sobretot i per damunt de tot, una gran novel·la. I ho és perquè procura diversió i fa qüestionar-se coses, i eixa sacsejada no té la forma d’un pamflet o d’una digressió extemporània, sinó perquè complix el vell mandat de la literatura de remoure les consciències i de fer-ho, sempre, procurant a qui la llig altes dosis de qualitat i de bellesa. De moment, poc més li podem demanar a l’autor d’este llibre ja tan inoblidable com imprescindible.