El mapa, el diccionari i el calendari que es mereixien els monstres i les pors valencianes

VALÈNCIA. La quarantamaula pot adoptar múltiples aparences, com les de caragol, gallina-dimoni o gat de teulada. "Té nom de quaranta perquè és molts i diferents, i maula perquè sempre és traïdora i molt perillosa, encara que semble innocent o inofensiva pel seu aspecte". L'haqueta de foc és una "estranya por o aparició, és un dels horrors de la nit que més feredat fa als qui se la troben", i consisteix en un "cavall de carro i aladre, tot encés en flamen, cremant per totes bandes". Aquestos són només dos exemples de la rica fantasia valenciana, mites, pors i monstres que recorren quasi cada poble per a festejar, per a provocar una sensació d'alerta en algun lloc o com a història que conte alguna heroïcitat. Ara, L'Etno publica la Guia inacabada de la fantasia valenciana, possiblement el recull més gran fet fins ara d'aquest patrimoni al País Valencià.

Joan Borja, Francesc Gisbert i Víctor Labrado porten anys de la seua vida anant poble a poble recollint aquestes històries, com faria també Enric Valor amb les seues rondalles. Ara, els tres configuren un "manual de consulta" —explica Gisbert— per a vertebrar eixes pors que, a vegades són singulars, altres abasta moltes comarques amb modificacions xicotetes, i d'altres que són adaptacions dels monstres universals. La guia la compon, en primer lloc, un diccionari de "llocs, objectes, presències secretes i éssers o criatures de natura ambigua o d'existència improbable"; en segon lloc, una "geografia màgica" que posa en relació les diferents versions de cada monstre i mite en cada població; i, finalment, un calendari per fer un repàs temporal de les feres que tenen data d'aparició o celebració, habitualment relacionades en alguna festa catòlica (ni les bèsties s'escapen d'això). Aquestes tres parts estan cosides per les il·lustracions de Marc Bou, que ha ficat imatge als mites amb un estil molt característic, gòtic i tenebrós. "La idea era la de fer un llibre que fora ambigu, i que no es pensara que fora només per a xiquets", explica a este diari Víctor Labrado.

La Guia Inacabada és una meta i un punt de partida alhora. En primer lloc, és una de les constatacions de l'estabilitat de la proposta de L'Etno Espanta la por, unes jornades anuals que giren al voltant de la fantasia valenciana i que la passada tardor va complir les set edicions. Un encontre anual per reivindicar les nostres pors, que va a la par amb la creixent afició de les creences i els sabers no reglat (l'exemple més clar és l'horòscop). En segon lloc, L'Etno vol que aquest projecte siga un punt de partida, per això la postil·la d'"inacabada", "primer, ens hem de curar en salut, i segon, hem de disculpar les nostres ignoràncies. Per això volem que siga inacabada, per a animar a que la gent ens siga contant històries, ens siga dient que en el seu poble este monstre fa açò i no allò que nosaltres contem que fa en altre", explica Labrado. Amparo Pons, bibliotecària de L'Etno i coordinadora del projecte, afirma que l'objectiu és que el projecte se siga alimentant, anime a recollir més històries i, per què no, intentar aconseguir la guia acabada de la fantasia valenciana en uns anys.

I que hi ha de lo de dins? Doncs més d'un centenar de referències a monstres, llocs i llegendes, que responen cadascú a les diferents necessitats de cada població de crear-les. Les nostres pors parlen de nosaltres, des dels esperits fins als animals mitològics. "Compartim mites amb tot el món, però si que és veritat que és una cosa molt perifèrica allò de crear tanta mitologia. Es nota en els diferents territoris d'Espanya. En València, per exemple, tenim la sort de comptar amb criatures pròpies", explica Francesc Gisbert, que creu que, en cas d'intentar trobar una característica comuna de les bèsties valencianes que ens explique un poc de nosaltres mateixos, destacaria "la relació amb l'aigua. On hi ha un llac, un riu, una font... Hi ha una criatura". A més servien "per a corregir actituds, i generar pors perquè la xicalla no passara per un lloc o fera alguna cosa concreta. Per això canvia en cada poble". Labrado, per la seua part, li costa trobar eixe punt en comú i creu que "formen part dels valors universals": "és molt complicat perquè, per exemple, s'han trobat punts en comú de mites valencians en el Japó. Què ha passat per a que un mite viatge durant tants segles i tan lluny?", es pregunta.

Sobre el treball que queda encara, es pot ser optimista. Aquesta onada de sabers no reglats està tornant a la vida, com els fantasmes que també hi ha a tot arreu del llibre i del territori, els mites i les històries. S'està tornant a arreplegar, a donar a conéixer a les escoles... I és que és part de la memòria popular, perduda per popular i acientífica. "L'escola, les biblioteques i les celebracions festives són les tres principals vies per continuar fomentant aquesta memòria", explica Labrado, que també puntualitza que el treball fet fins ara ha sigut quasi voluntari, i que les institucions (amb l'excepció d'iniciatives com aquesta de L'Etno) no han invertit pràcticament un euro en aquesta tasca. El reflex obscur de la nostra identitat ens va en això.