GRUPO PLAZA

de categoria

El que pot aprendre la cultura dels JJOO

3/08/2021 - 

VALÈNCIA. Els JJOO és eixe esdeveniment que durant poc més de dues setmanes paralitza el món. Bé, el món continua girant, però qualsevol esdeveniment cultural o esportiu queda en segon pla a causa de la celebració d'estos jocs esportius. Ta mare, que no sap res de taekwondo, vibra quan veu lluitar Adriana Cerezo i ton pare, que a la piscina no passa més de tres minuts, pot mirar hores i hores sèries de quarts de final de 200 metres estil femení. La conversa al bar, la televisió, els diaris... Tots s'omplin de comentaris sobre esportistes i esports que mai havien tingut cap protagonisme. És un gran aparador per a gent que fa molts anys que lluita contra la precarietat, l'anonimat i que en molts casos sobreviuen gràcies a les ajudes i a algun patrocinador. Un poc com fan els artistes, però normalment amb més suor i menys cervesa. L'analogia entre l'esport i la cultura és senzilla, la majoria de les disciplines només sobreviuen amb ajudes públiques, i la majoria dels artistes/esportistes tenen una economia prou precària. Al mateix temps hi ha d'altres esportistes com els jugadors de futbol, tenis o bàsquet, que poden arribar a ser tan rics i famosos com alguns cantants o actors. Els esports i les arts mainstream són les que més diners generen i, per tant, les que més estrelles tenen, mentre que els minoritaris es queden amb les molles. I com les similituds no acaben ahí, m'he permés fer una llista de qüestions que s'han fet paleses en estos JJOO de Tòquio i que poden servir d'aprenentatge per al nostre univers cultural.

Show must go on

Hi havia molt de recel al voltant de si fer o no fer els JJOO a causa de la pandèmia. S'havien posposat un any, la situació epidemiològica a Tòquio està pitjor que mai, i les protestes s'han succeït dins del país. Tot i això, la inversió en estadis, cartelleria/marxandatge, infraestructures i un llarg etcètera estava feta, els esportistes feia cinc anys que preparaven esta fita, i al final s'han celebrat. Són uns Jocs diferents, sense públic, amb molts esportistes renunciant o abandonant per Covid, com el golfista basc Jon Rahm, i mil coses més. Però com passa amb les falles, perquè sobrevisquen els Jocs i tots els esports minoritaris, calia fer-los. Als artistes fallers també els passa, cal cremar per a fer-ne de noves i continuar tenint festa. Sense turisme, sense públic, pràcticament sense cerimònies i tot el que vulgues, però show must go on, o ens quedem sense show. Això ho han aprés alguns museus, programadors de concerts, teatres, festivals, ajuntaments i altres administracions que han programat tant o més i han donat ajudes al sector cultural. Ben fet, seguint amb les festes populars, si volem continuar tenint pirotècnia, orquestres, tècnics o indumentaristes, cal programar-les encara que siga a xicoteta escala, o desapareixeran. Uns altres espais, en canvi, han aprofitat per a no programar res, comprensible per la situació, però letal per a molta de la gent que viu de la cultura.

Foto: KIKE TABERNER.

Sense públic no és igual

Les audiències de televisió, sent bones, no són com les d'altres JJOO, i no perquè el nivell siga menor, és bàsicament perquè els Jocs estan pensats per a competir davant de la gent. Des dels temps de la Grècia antiga, els jocs reunien, com ho feia el teatre clàssic, milers de ciutadans, i això, enguany, no és així. La realització tan sòbria, televisivament parlant, tampoc ajuda, i per als amants de l'esport alguns partits sense ambient semblen més un entrenament que un partit vital. Al teatre, la dansa, l'òpera o la música sense públic, els passa igual, estan bé, però no és el que estem acostumats a vore. Per tant, podem coincidir en el fet que com a substitutiu funciona i, per tant, estos Jocs, com un concert en línia que veus a l'ordinador de casa, són com el surimi al carranc, un substitutiu que fa paper, però que mai podrà competir amb la sensació d'estar en directe al lloc. Cal, per tant, repensar com fer que esdeveniments sense públic puguen causar un efecte similar als esdeveniments amb públic. És una tasca complicada, però hi ha tot un món de possibilitats encara per desenvolupar en este àmbit. Glastonbury i els seus concerts en línia, per exemple, ja crearen un univers únic que millora l’streaming tradicional, i ahí està el camí. Fer un espectacle pensat per a la tele, i no per al públic, cosa que amb els esports passa a poc a poc (es canvia per exemple el color de l'herba a blau per a major visibilitat a l'hoquei) i que passa i passarà cada volta més amb les arts escèniques.

 L'ETNO. Foto: Pau Monteagudo.

El relat que genera interés

Alguns esports tenen més seguiment pel fet d'escoltar el periodista o comentarista que per l'interés que et causa l'esport en si. És un fenomen que encara està per desenvolupar en molts àmbits culturals i del qual es pot aprendre. La gimnàstica i Paloma del Río és un exemple de com els coneixements i les curiositats, quan es conten de manera accessible i entretinguda, interessen fins i tot a gent que mai ha vist gimnàstica. Un altre model és el de l'espectacle per l'espectacle que feia Andrés Montes, o ara Ibai Llanos. En este sentit els museus podrien aprofitar i plantejar audioguies divertides i curioses, fomentar que els comissaris siguen agosarats i creen recorreguts on més enllà del fons, la forma siga prou atractiva per a generar interés. L'Etno va en este camí, que molts altres museus haurien de plantejar-se seguir si volen que la seua audiència no depenga només de la fama de l'artista de torn. Aconseguir l'efecte que han aconseguit alguns festivals de música, que independentment del cartell, el públic va cada any per l'ambient, i això hauria de ser extrapolable a teatres, museus o sales de concerts.

La curiositat ven

Sempre ven la curiositat. Déu gràcies, alguns mitjans evitem el pescaclics fàcil, perquè és una temptació caure en el clàssic "es ven una escultura invisible per 15.000 euros a Arco". Als JJOO per exemple va passar amb la reparació d'una canoa amb un preservatiu, que semblava més important que el fet que la palista australiana Jessica Fox guanyara dos medalles. És una lluita complicada, i segurament perduda, la de la banalització de la informació. Però pot servir d'inspiració per a intentar vendre millor alguns espectacles. Tots sabem quina és l'hamburgueseria favorita d'Obama, perquè ja s'han encarregat els responsables de fer de l'anècdota màrqueting, però sabeu quina és la seua obra de teatre favorita? Sabeu si es va enamorar d'algun espectacle de carrer? Si a les seues filles els agradaven els titelles de menudes? O quin és el seu musical de referència? No sé, igual cal fer un Piero Manzoni i vendre "merda d'artista" de tant en tant per a poder rebre un poc d'atenció.

Salut mental

Simone Biles sembla que ha obert un meló que molts artistes o esportistes fa anys que estan tractant sense èxit i que, per exemple, hem vist en el Cigne Negre d'Aronofsky. Li va passar a Álex Abrines, que va deixar l'NBA; li va passar a Gervasi Deferr, Michael Phelps, Edurne Pasaban, Andrés Iniesta o recentment a Naomi Osaka. Els passa a molts esportistes durant la seua carrera i també quan es retiren, i els passa també a molts artistes. Cal parlar més de la salut mental, i cuidar-la més. Cal lluitar entre tots per rebaixar l'ansietat i l'exigència mal entesa, cal desestigmatitzar el fet d'acudir a professionals en salut mental i cal, entre tots, fer pedagogia del que realment suposa l'èxit i el fracàs. Perquè ahí radica tot, en entendre l'èxit únicament com ser el millor, i provocar que quedar segon supose moltes voltes un trauma de per vida. I no, no guanyar un premi, no ser l'escollit per a un paper, no tindre medalla, no té per què ser sinònim de fracàs.

Efecte Yoko Ono

Yoko Ono era una gran artista que va estar durant uns anys a l'ombra del seu marit, John Lennon. Ella s'ha reivindicat constantment, ha continuat sent genial, i és una de les artistes vives més conegudes al món. Tot i això, mai deixarà de ser la vídua de John Lennon per a alguns. Als esports ho hem vist també durant els JJOO: la novia de tal xic, la fan de tal altre esportista... Les dones continuen sent, per a alguns, l'acompanyament de l'home. I no, senyors, això ha d'acabar-se ja! Prou de titulars masclistes, prou de menysprear el treball d'una esportista per a destacar el del seu entrenador, prou ja de considerar les competicions femenines com "de segona". Cal entendre que el mèrit és el mateix, fins i tot per a algunes esportistes que han de compaginar la seua professió amb la maternitat, és un repte major que el dels seus homòlegs homes. La societat del futur ha de ser molt més paritària i ha de recompensar més justament el treball d'artistes o esportistes independentment del seu sexe. Una obvietat que quan et poses a mirar la descompensació dels cartells de festivals d'art urbà, de nits d'humor o d'artistes de falles d'especial, t’adones que encara no està ni molt menys superada.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email