El temps li dóna la raó al Teatre Micalet

VALÈNCIA. Un quart de segle no es viu en obrir i tancar d'ulls, menys encara si ets David contra Goliat. Habitualment, molts projectes culturals acaben sent, per la seua naturalesa o per factors aliens, David. En el cas de la Companyia Teatre Micalet, ells mai ho han pretés, ells només volien el senzill de tot: fer teatre. I el temps els ha donat la raó. El projecte que fundaren Joan Peris, Pilar Almeria i Ximo Solano va fer 25 anys just el passat dimecres, i com tots els aniversaris que estan succeint durant la quarantena, bufar les espelmes té un regust agredolç. En el seu cas, durant tot dia han rebut una allau de mostres d'afectes i records: "Havíem pensat a celebrar aquest aniversari demanant a les persones que han participat en el projecte que es gravaren un vídeo contant alguna anècdota o deixant un missatge i ens hem trobat amb més de 100-i-pico respostes que ens han emocionat molt", expliquen Joan Peris i Pilar Almeria, que obren a Culturplaza el seu local d'assaig el mateix dimecres. "Ens emocionen moltíssim les mostres d'agraïment, perquè és producte d'un treball que s'ha fet a poquet a poquet", matissa Almeria.

Era 1995 quan la Companyia de Teatre Micalet va començar a fer camí. Després d'una altra experiència fallida, el camí no semblava lliure de pedres. "Nosaltres només volíem fer teatre i ensenyar-ho. Per a nosaltres una de les coses més importants era tindre una seu on poder mostrar el nostre treball. Teníem ganes de fer teatre universal, de repertori... Tot tipus de teatre", explica Solano. Tan senzill però tan complicat. Sense massa personalismes, Teatre Micalet ha aconseguit durant aquest quart de segle tindre un segell propi, basat en tres línies: fer un teatre de repertori que "la gent sabia que anava a veure", de quatre a sis setmanes en el cartell ("per crear professió i una estabilitat de públic i de projecte", "els actors ens diuen que fins a la funció 20 no estan, perquè van creixent amb la comunicació que hi ha amb el públic"), i fer-ho en valencià.

Encara que els textos que han posat en escena quasi sempre han sigut d'autors universals, més o menys contemporanis, sempre han intentat fer-ho seu: "és un punt personal que parteix de la nostra reflexió, del propi elenc... En el Jardí dels Cirers de Txèkhov -la seua última obra pre-coronavirus- tenia, per exemple, un punt de comèdia que té molt de Joan, amb una manera d'entendre la vida i entendre el món". També hi ha hagut una feina paral·lela d'adaptació de moltes obres de teatre que han sigut traduïdes a moltes llengües però que mai s'haurien escoltat en valencià sinó. En escena, Teatre Micalet sempre ha apostat per la proximitat amb el públic, fugint del concepte de "teatre a la italiana", on l'escenari se situa a una llunyania amb els espectadors i espectadores que Peris i Almeria sempre han vist com un mur incòmode. Les grades de la seua seu, el Teatre El Micalet, situat en l'edifici de la Societat Coral El Micalet, permeten ser camaleònics i explorar diferents maneres de fer partícip al públic.

Com resa el titular, 25 anys els ha donat la raó en, almenys, dues apostes que van fer com a companyia. Primer, el de tindre una seu pròpia, un model que en els últims anys a València han replicat nombroses companyies. "Nosaltres hem girat, però sempre hem pensat que l'espai natural per a les nostres obres és la nostra seu. A vegades, em sap greu girar, encara que és important per l'economia de qualsevol companyia de teatre, perquè l'obra s'ha fet per a la sala de Teatre El Micalet". La segona, la utilització del valencià, una qüestió tan natural com la d'utilitzar la llengua pròpia, que durant molts anys s'ha entés com un acte polític. "En cap moment va ser una aposta política ni militant. Nosaltres només volíem fer teatre... I fer-ho en la nostra llengua", comenten. Aquesta segona aposta potser fóra una de les principals raons que convertiren a la companyia un de tants David contra Goliat. "Hem consolidat el públic que tenim, que sempre ens pregunten i esperen amb ganes les nostres properes produccions. El canvi polític i social dels últims anys a València no s'ha notat tant com podria paréixer. El respecte de les institucions ha canviat, però principalment, la situació actual és fruit de la nostra tossuderia i anar remant a contracorrent", contesten a aquest diari.

Encara que siga una obvietat dir-ho en aquestes setmanes, fer anys, per a un projecte, s'ha tornat estrany. Tots els futurs possibles s'han posat en dubte, i la companyia no és una excepció: el 6 de maig haurien estrenat El malfet d'Inishmaan de Martin McDonagh, i a final d'any, acabaran aquest any d'aniversari amb un dels seus èxits més brillants, Nadal en casa els Cupiello. En el seu local d-assaig, on es fa l'entrevista, tot està preparat per a un assaig, és la primera vegada que tornen des que es va decretar l'Estat d'Alarma. Preguntats per la situació de les arts escèniques a València, no deslliguen la realitat valenciana de la resta de l'Estat. Sí que destaquen la falta d'un star system i cert provincianisme al no valorar com pertoca el talent ("que hi ha, i molt") dels actors i actrius d'ací.

La seua aposta de futur, les seus pretensions, el desig que demanen amb els ulls tancats just abans de bufar les espelmes, és tan senzill i tan difícil com sempre: “Continuar. Fent. Teatre”.