Una investigació de l’arquitecte Adrià Ripoll Ortolà rescata l’espai abandonat de clubs mítics com Barraca, Chocolate, Puzzle, Banana’s, Spook i N.O.D.
VALÈNCIA. “De xicotet me’n recorde com veia la gent als aparcaments de les discoteques quan pujava a València. Després vaig començar la carrera i em va interessar el concepte de ruina; però també em va sorprendre que no hi haguera un arxiu centralitzat amb plànols, fotos i dibuixos que documentaren les històries de la ciutat”.
Teixint una relació entre els projectes empresarials, els gèneres musicals i el disseny de les discoteques, Ripoll Ortolà dibuixa a ‘Arroz y mescalina. Identidad, conflicto y (la) transición en el paisaje valenciano’ les sis mítiques discoteques que encara queden en peu a les carreteres de la perifèria de València. Una investigació encara inèdita sense publicar a la que ha tingut accés Culturplaza.
“Les carreteres on s'ubiquen les discoteques estudiades són la CV-500, l'AP-7, la CV-35 i la CV-37”, explica l’arquitecte. Entre la Pista de Silla i especialment la carretera del Saler, al sud de la ciutat, es concentren la majoria de negocis. “A les proximitats de totes elles coexisteixen habitatges de baix pressupost de la dècada dels 70, benzineres, estacions de servei, arquitectura tradicional, restaurants de carretera, apartaments per a estiuejants, hivernacles, puticlubs, autoconstruccions vinculades a l'explotació agrícola, infraestructures viàries, naus industrials, andanes de ferrocarril, cartells publicitaris, zones urbanes deteriorades, extensions de camps de cultiu i, per descomptat, discoteques”.
Les sessions de les discoteques es retransmetien en directe per la ràdio. Preparar-se a casa, conduir per la carretera o fer botellot a l’aparcament es convertien en prolongacions espacials de la discoteca. “I tota una tècnica de marketing. Quan arribava al clímax, tot el món volia gaudir del bon equip d’àudio de l’interior de la discoteca. L’estratègia de consum musical també estava clara: no anem a posar ací la mateixa musica que hi ha a qualsevol radiofòrmula. Anaves a una discoteca a propòsit a escoltar musica que no hi havia a cap tenda de discos espanyola”.
La localització té a vore en la falta de legislació sobre este tipus de activitats. Si monte la discoteca a València tinc problemes en els veïns, però si agafe un secader d’arròs, el compre per poc, no hi havia planejament urbanístic restrictiu... Per aixo la majoria eren de sol no urbanitzable.
Els antecedents tipològics de les discoteques són les òperes, els teatres, els palaus, els temples i les esglésies; més enllà de les contundents similituds —pel que fa al programa de necessitats i el caràcter de les activitats a què donen cabuda— a tots ells es donen els mateixos canals de comunicació simbòlica: arquitectura, interiorisme i moda.
Seguint el paral·lelisme les discoteques de la Ruta del Bakalao, si l’auditori seria la sala de la discoteca, l’aparcament faria les funcions del foyer de teatre. Un espai de preàmbul on escalfar motors, vore i ser vist. “El cotxe més enllà d’extensió de la discoteca també va ser un potent generador d’atmosfera. La seua presència en massa esdevingué una singular escenografia carregada d'infinitud de formes i colors. Hi ha correspondències evidents estre les línies estètiques seguides per l'arquitectura de la ruta i les estètiques de disseny automobilístic de l'època. El paral·lelisme agafa força a la dècada de 1980 en què les formes anguloses conviuen amb les corbes. Els exemples més notoris de formes anguloses van ser Spook Factory i Banana's, convé aquí establir una comparació amb la geometria dels automòbils, que van deixar de banda les formes corbes més pròpies de la dècada de 1960”.
Això sí, “l'arquitectura de la Ruta, igual que les autoconstruccions vinculades a la explotació agrícola que es troben al paisatge litoral valencià, posseeix un alt grau d'improvisació i hi ha elements simbòlics molt dispars”.
Però en qualsevol cas, durant els anys d’apogeu de la Ruta, a la dècada dels 80, podies viatjar en una nit per diferents estils musicals i arquitectònics. Perquè encara que “al mainstream s’associa la música bacala a la música ‘màquina’, en realitat este últim va ser el gènere musical amb què va culminar l’activitat de la majoria de discoteques, entre 1995 i els 2000. Però aquest gènere no rep l'aprovació de els principals empresaris involucrats, ni dels dj, ni periodistes i crítics musicals que van participar a l'època de gestació de les discoteques com a dispositius de culte musical”.
“Amb una categoria urbana que la feia sentir més a prop de les grans ciutats que de les ciutats de segona, i sota la llegenda que es vivia millor que en qualsevol de les urbs de referència, en aquells moments València era un lloc propici per fer coses diferents de les dictades per les modes, tendències i pressions culturals i socioeconòmiques majoritàries. Era un espai ideal per a tots aquells que volien fer coses modernes però que, com la pròpia ciutat, no sabien com fer-les”, escrivia Joan Oleaque a En extasis. El bakalao como contracultura en España, publicat per Barlin Libros.
Si als anys 60 i 70, el rock, la música ye-yé i la Nova Cançó triomfava a la nit valenciana, amb la restauració democràtica va arribar el pop, el New Wave, el New Romantic i el Post-Punk. Als 90, seria la Italo-disco i la música màquina, més fàcils de produir, les que acabarien per estandarditzar la música de la Ruta. Amb els 2000 i la mort de les tribus urbanes, començaria la decadència de la majoria d’edificis. “Mentres ens apropem a l’italo-disco i estos generes més canviants, els projectes d'interiorisme deixen de ser tan particularitzats per a ser més genèrics, en tal d'assumir les estètiques més canviants. El projecte de moscardó de Chocolate era incompatible amb els pantalons baixos del 2000”.
Si bé la meitat dels establiments analitzats eren de nova planta i l’altra meitat van reciclar preexistències agrícoles —el cas de Barraca era literalment una barraca de l’Albufera—, totes elles van adaptar el seu disseny per a ser atractives des de la carretera. “La presència dels edificis estudiats i la seva capacitat comunicativa va estretament lligada a la mida ia la seva geometria. Resulta evident que els edificis de menor mida requereixen de més ajuda de cartells publicitaris per fer front a les intencions comunicatives i, en canvi, a els de mides superiors, la rotunditat volumètrica els confereix autonomia comunicativa suficient. Tot i així, aquests últims també disposen de cartells publicitaris, però que gairebé no hi tenen presència en comparació de l'edificació”.
Però el cas més paradigmàtic és el de la discoteca Puzzle. “Vaig detectar l'ús intel·ligent del mur cortina a la façana principal i els volums annexos, ja que de nit en encendre's la il·luminació interior funcionen com a projectors contundents de l'activitat social que al seu interior es desenvolupava. Aquesta intenció, a més, està remarcada per la pròpia forma del volum principal, un semi cilindre (un canó). Tots els moviments ocorreguts a l'interior del vestíbul de la discoteca són comunicats cap a l'exterior. L'escala mitjançant la qual s'accedeix a la segona planta està col·locada paral·lela a la façana en primer pla perquè els ulls que des de la CV-500 contemplaven la discoteca perceberen el frenetisme i l'ambient interior. Es projecta l'activitat d'oci cap a fora, es podia vore com la gent estava pujant i baixant des de la carretera, actualitzant la idea del cartell-edifici cap a una comunicació arquitectònica contemporània.
“A partir dels 90 es poden permetre deixar de cuidar la música i el disseny dels interiors, la gent anava més pel mite generat, i les propostes musicals de les diferents sales començaven a ser molt semblants, deixant de banda aquell risc rupturista d’innovació i exclusivitat que havia contribuït a general el mite. ja no calia quirdar a dissenyadors amb prestigi o sensibilitat artistica pq la gent no anava tant per la proposta de l'espai, sino pel mite i l'ambient. a barraca hi havia performance, teatre, desfiles de moda... ara es recupera esta idea de barrejar i crear una experiència completa. Durant els 90 es va apostar pels materials metàl·lics i pel vidre, elements que ampliaven la percepció de l’espai, però que convertien en idèntiques totes les discoteques. A partir del 2005 apenes subsistixen. algunes passen a ser multisales, eres el propietari d'un bitxo diàfan i ara la cultura de la gent ja no va per ser rockero o punk, sino per ser 3000 coses alhora i l'anterior model no era compatible en rentabilitzar l'espai”.
Una investigació perquè mai es perga en l’oblit com era la Ruta, encara que els edificis estiguen abandonats o enderrocats. Però marcada per un temps que ha dificultat la tasca de recerca. “Per apropar-me al relat de La Ruta, durant l’investigació agafava taxis sense importar la destinació, volia xarrar amb els taxistes de València i de l’Àrea Metropolitana, són vertaders sociòlegs. El seu relat és molt complet. Alguns van viure aquelles festes dels anys 80 amb 20 anys i les conten amb il·lusió i nostàlgia. Però després treballant amb el taxi han seguit de molt prop l’evolució del fenomen portant i arreplegant gent a les discoteques. Molts coincideixen en que a partir dels 90 l’ambient canvia i inclús es torna violent”.
Tony Vidal Batiste, o como popularmente se le conoce: Tony ‘el Gitano’, publica su biografía No es fácil ser dios, de la mano de NPQ editores. El libro se publica al mismo tiempo que ‘el Gitano’ anuncia su adiós definitivo de las cabinas, de las que se despide con una fiesta por todo lo alto (como no puede ser de otra manera)