VALÈNCIA. Em vaig ficar a recordar la joventut de la nostra generació i vaig acabar escrivint el llibre Les boles del drac, on demostre coses com esta: els estius de la nostra infància eren molt millors. I no ho dic pel canvi climàtic, que tampoc ajuda amb estes temperatures cada dia més extremes. Ho dic per la innocència i la naturalitat amb les quals vivíem aquells estius tan anhelats durant tot l’any escolar.
Encara hi ha una màxima als estius de tots els valencians: estar a remulla. És la millor manera de combatre la calor, així que en una bassa, al riu, a la séquia, a la platja o en una piscina inflable et buscaves la vida per a passar part de les teues vacances a remulla, com un cigronet. També les poalades o una mànega de regar el pati ens servien per a combatre la basca. Sempre sense vergonya i sense preocupar-te massa ni de la qualitat de l’aigua ni de les conseqüències d’anar mullat tot el dia. Ara bé, l’aigua tenia un moment estel·lar, la guerra de globus d’aigua que estaves hores preparant entre globus trencats i embocadures defectuoses, i que després de tota la faena durava només uns segons.
Una altra cosa que mai faltava en estiu era el comboi. Anàvem a la caseta, al maset, a la barraca, a l’apartament, al poble, a casa dels cosins... i allà que anaves amb la família. Perquè anar a passar l’estiu a Nova York, Londres o Menorca era impensable per a la gran majoria de valencians, el teu destí era molt més proper. I a tots eixos llocs hi havia sempre comboi, perquè entre visites de l’orquestra en festes, passejos, excursions o partits de futbol al camp de terra o a la vora de la mar, l’estiu es convertia en un comboi constant. Ara tot lo món intenta fer un viatge “on has anat este estiu?”, és com una obligació; si et quedes a la ciutat estàs més sol que Marco i Amedio en la seua aventura transoceànica; i al lloc on anaves de menut de vacances “ja no queda casi nadie de los antes, y los que hay, han cambiado” com diuen els Celtas Cortos.
Però si hi ha un matrimoni que mai falla en estiu, és el de la calor i el gelat. Entre els valencians els més tradicionals eren els d’Avidesa, que tenien com a eslògan “Estamos a tu helado”, insuperable. I a banda dels clàssics Apolo de vainilla i bombó crocanti també n’hi havia alguns de més moderns com l’Avicola, l’Aviluci o l’Avigur (gelat de iogurt). Però a banda d’estos hi ha molts gelats mítics que encara ens fan salivar quan els anomenem, com el Calippo de llima, el Frigo Pie, el Mikolápiz, el Colajet, el Drácula, el Mini Milk, el Frigo Dedo, el Pirulo tropical, el Twister, i els polos de sabors. Polos que replicàvem en casa en gelateres de plàstic i que mai quedaven igual que els industrials. Molts d’ells encara continuen venent-se, com el Frigo Pie, però han patit una reducció que ha provocat que hagen passat d’una talla 39 a una 32 i gràcies.
Encara que els reis dels congeladors i els carrers eren uns gelats molt més modestos, els flacs. Eixos gels de sabors que costaven dos duros i que no eren més que aigua, sucre i molt de colorant. Els flacs els obríem sempre pegant un mos, i no era estrany viure el drama del fet que caiguera una part a terra perquè es trencava el gel i es doblegava el flac. Si eres un poc més gran, el gelat estrella era el gelat de barra, al tall, eixe que col·locaven entre dos galletes i que només tenia tres versions: xocolate i vainilla, maduixa i nata, i torró. I qui no recorda l’aristòcrata dels gelats, la Comtessa, una tortada blanca i negra amb honors nobiliaris que ens posava ferms a tots davant del plat.
Mai podrem oblidar-nos dels objectes que ens acompanyaven durant els estius. A la platja és on més material lúdic dúiem, com flotadors en forma de bola de suro rosa, braçalets (traducció de manguitos), matalassos inflables blaus, poals, minipales, rastells, estreles de plàstic per a formar figures, boles blaves de Nivea que queien dels avions publicitaris, i les raquetes per a jugar a les pales a la voreta de la mar. També hi havia uns altres objectes aptes per a qualsevol localització. Com el frisbee, la bola loca, les pistoles d’aigua, les minibufes de plàstic que omplíem a la font per a fer guerres, pilotes i raquetes de tots els tipus possibles, boles de ferro o fusta per a jugar a la petanca i un bumerang. Que com canten els Manel “s’encallava entre les branques, i no tornava mai”. I per descomptat el llibre de Vacaciones Santillana, deures que calia acabar durant l’estiu, i que sospite que els mestres no revisaven mai. Ara també està l’opció de fer els quaderns de Bromera, ahí almenys s’ha guanyat en varietat i opcions lingüístiques.
Encara que si parlem de llibres n’hi ha alguns que han marcat la nostra generació. En hivern llegies (o en buscaves el resum) els que eren de lectura obligatòria, però si llegies en estiu o festes era perquè t’agradava llegir. Potser el rei de les escoles valencianes a finals del segle passat va ser el Diari d’un jove maniàtic i les seues seqüeles, el llibre que ens va ensenyar el que significava ser un hipocondríac enamoradís. En canvi, si llegies en vacances era més habitual escollir llibres d’aventures llunyanes. Ma mare intentava que llegira les històries de Los Cinco, que tant la marcaren a ella, però mai vaig ser-ne molt fan. Però sí que recorde llegir clàssics com L’illa del tresor, Claublanc, Gulliver a Lil·liput, o les històries de Sherlock Holmes que els amants de la lectura devoràvem sense pietat. Perquè ja de menuts, com a bons valencians, ens agradava fartar: ja fóra bunyols, fartons, o llibres, la qüestió era començar i no parar. Per cert, un incís, l’orxata abans estava més bona o són manies meues?
Independentment d’on passares les vacances d’estiu, tenim uns referents comuns plens de: caigudes en la bicicleta, a vore qui fa la bomba més forta en la piscina, Marco!!!, Polo!!!, hem de fer una cabanya per als amics, han pescat una medusa i l’estan soterrant, partida de futbet contra els de sempre, guerra de poalades, han arribat uns veïns (o veïnes) nous!, posa’t protector solar que et cremaràs, no t’allunyes de la vora que hi ha bandera groga!, Tang de taronja, hui tenim etapa reina del Tour, no pots anar a la piscina perquè has de fer la digestió abans de nadar, “Chanquete ha muerto”, vés a fer-te el llit!, vull un polo de llima, no jugues a tenis en xancles!, Máquina Total 2, i prepara’m un entrepà que soparé amb els amics al carrer.