GRUPO PLAZA

‘la résistance’

Els últims videoclubs de València: com resistir en l'era del cinema en línia?

Dels vora 160 videoclubs que hi havia a la ciutat als anys 90, en queden només 12. L’evolució cap al món digital i la crisi econòmica han afectat un sector que lluita per sobreviure. Com ho fan els que queden?

21/08/2017 - 

VALÈNCIA. Quan fon l’ultima vegada que anares a un videoclub? Recordes quina pel·lícula llogares? Els temps en què s’havia de superar una llista d’espera per vore les últimes estrenes de cinema han deixat d’existir. Les evocadores cortinetes roges que només deixaven vore els peus dels llibertins s’han transformat en tres clics. El primer en Google. L’antic silenci ritual al menjador de casa pot ser ara al vagó del metro, a la butaca d’un avió o a qualsevol racó on es puga obrir una tablet. Segons les dades de la Asociación Nacional de Empresarios Mayoristas del Sector Videográfico, en 2005 hi havia a Espanya 7.000 videoclubs. En 2017 en queden vora 400 en tot el país. Com sobreviuen els 12 que queden a València?

“Vaig obrir el videoclub en 2009 perquè des de xicoteta era el treball de ma vida”, conta Lila Far, antiga propietària del videoclub XXY, al barri de Benimaclet, un dels locals desapareguts. “Tenia cinema d’autor i cinema independent. En aquell moment érem 4 videoclubs d’este tipus a València. La majoria dels meus clients eren intel·lectuals, moderns i estudiants que venien buscant pel·lícules que no trobaven en altres llocs i recomanacions que ningú els feia en Internet”, precisa. “Vaig estudiar realització, vaig comprar cinema apassionadament, buscar col·leccions difícils de trobar i el meu somni era només que em donara de menjar. Però tres anys després vaig haver de tancar”, explica. 

El primer any va recuperar la inversió, el segon any va tindre beneficis i quan tot pintava bé per al tercer any, arribà la crisi. L'econòmica i la digital. “Jo m’ho veia vindre perquè canvien les formes. Els videoclubs actuals són en línia i per una tarifa molt baixa tens en qualsevol dispositiu una gran oferta de cinema de tot tipus que és més barata que llogar en videoclub”.

Una saga familiar dedicada al negoci del vídeo

Dels 12 videoclubs que queden a València, quasi la totalitat pertanyen a tres grans cadenes regentades des de fa 30 anys per la mateixa família: la família Rado. Ángel Rado és un dels tres cosins que alçaren a València una enorme xàrcia de tendes dedicades enterament al cinema comercial. 

“Jo gestione els Boston, el meu cosí els Broadway i un altre cosí, els Rados”, conta recolzat sobre el mostrador del seu videoclub Boston de l’Avinguda Burjassot. “Venim del món del cinema i el meu cosí, que gestionava els Broadway, José Luis Rado, va ser director de la Filmoteca”, precisa. Ángel explica que fa 15 anys regentava 40 videoclubs. Hui en són només 6. “Entre tota la família hem arribat a tindre 160 videoclubs, a Alacant, Madrid...”.

En d’aquells moments de glòria del sector les estrenes comercials i les pel·lícules X alimentaven una maquinària sense competidors. “Les pel·lícules més llogades de la història d’este videoclub varen ser ‘Pretty Woman’ i ‘En busca del arca perdida’ i vàrem arribar a tindre fins a 100 còpies de cada una només en esta tenda”, recorda. “Les pel·lícules X eren un producte molt buscat perquè no hi havia alternativa per vore-les però ara ja no n'hi ha perquè tot es veu per Internet”, explica. 

Amb l’evolució digital, la clientela es va dissipar. “Abans els jóvens venien en massa. El tipus de client que tenim ara són famílies del barri, aquells jóvens que ara són pares, i que vénen per llogar sobre tot pel·lícules infantils”. La pel·lícula més llogada del moment és ‘Bebé jefazo’.

Fotos: EVA MÁÑEZ

Què els ha fet més mal, la crisi o Internet? “Internet”, sentencia. “No podem lluitar contra el ‘gratis total’. Si les plataformes volen cobrar pel contingut, això per a nosaltres no és un problema. Són competència, però és legal”. 

Com es fa? “Estar al dia amb les últimes novetats, reduint despeses al màxim, reduint horaris i personal, tancant tendes amb locals que són de lloguer i a més, gestionant bé les compres i reforçant uns altres productes. La fotografia, a nosaltres, ens funciona molt bé”, conta mentre unes quantes persones imprimixen fotos digitals al seu voltant. “Els clients busquen ara un tracte personal i un preu assequible. Abans cobràvem unes 200 o 300 pessetes i ara són 1,50 euros o dos euros [entre 250 i 330 pessetes]”, explica. No tots els clients han fugit cap al món digital. 

Cinema especialitzat com a alternativa de futur

Sergi González ha vist esta setmana quatre pel·lícules. El cinema no és la seua professió però és part de la seua vida. “Em considere un cinèfil. Quan era menut anava als videoclubs molt sovint. Quan arribaren les descàrregues en Internet vaig reduir les meues visites però hi hagué una cosa que em va fer tornar als videoclubs: els videoclubs especialitzats en cinema independent”, conta. “Allò era un ritual, un plaer, perquè tenies les prestatgeries per autor, per moviment, per estil... I podies estar molt de temps parlant amb gent que de veritat sabia de cinema. Però el meu videoclub de referència, al carrer Túria, tancà”. València encara en té un, d’estos videoclubs. 

“El negoci va bé, anem tirant”, diu Daniel Gascó, que junt amb la seua germana dirigeix el videoclub Stromboli, un xicotet local dedicat al cinema independent. Al seu local no hi ha pòsters de pel·lícules, ni aparadors de cartó que anuncien les últimes estrenes. Tampoc hi ha cartells que oferixen fotografia o fotocòpies ni es lloguen videojocs. Què fa un lloc com este per sobreviure en ple barri de Russafa?

Fotos: EVA MÁÑEZ

Nosaltres som un antivideoclub. No venem coses. Et distingixes pel producte que oferixes i nosaltres, com totes les tendes especialitzades, som un banc de temps”, conta Gascó. Pel·lícules de tot el món comprades en quasi qualsevol país, rareses desconegudes i cinema underground subtitulat per ells mateixos són part de l’èxit que els ha permés fer en 2017, 13 anys amb la persiana oberta. “La vida està feta de temps, no de diners. Nosaltres ajudem a gestionar-ho perquè en el temps que tu tardes a elegir una pel·lícula, descarregar-la, vore si funciona o no i decidir si t’agrada, nosaltres t’hem fet una recomanació absolutament personalitzada als teus gustos i estàs a casa veient-la amb la màxima qualitat”, explica. 

Fins a 10.400 títols composen este xicotet reducte del sèptim art que no es queda només en el pla comercial. “Col·laborem amb cinefòrums, amb l’Ivam, amb el Muvim, amb el cinema Aragó... fem crítiques de cinema en la cartellera i estem preparant un taller per a que els xiquets comprenguen el llenguatge audiovisual en este món on veuen tantíssimes imàtgens”, explica Gascó. “És un xicotet èxit per a un xicotet comerç poder dedicar-nos a la divulgació del cinema com a tasca social lligada al comerç”. 

Les sèries, fortes competidores

Però el sector s’enfronta ara a un nou element que ja demana el consumidor. “Últimament veig menys pel·lícules i més sèries. Pel·lis en puc vore quatre a la setmana però ara, i encara que també hi ha pel·lis bones, on està la qualitat en guió i en desenvolupament de personatges és en les sèries. Les series estan competint molt bé amb el cinema i en Internet més”, conta Sergi Gonzàlez, client habitual de videoclubs.

Lila Far, antiga propietària del desaparegut XXY, només veu una eixida possible: “No veig futur als videoclubs físics però l’única raó per la que els videoclubs sobreviuran és pel tracte humà i per la vocació que es respira en estos negocis”.

Daniel Gascó aporta una possible nova línia de treball: “És una professió que desapareix en base a un món que canvia. Haurem d’evolucionar amb el temps i la tecnologia creant videoclubs en línia, donant un servici físic i també virtual perquè alçar la persiana cada dia és molt car”. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email