La paraula castellana borracho ve del valencià marraixa
VALÈNCIA. Dels valencians, una de les moltes coses que deia Vicente Blasco Ibánez era: “El español que menos bebe es el valenciano; la embriaguez no tiene disculpa para él. Y es que no necesita del alcohol para evadirse de la normalidad de la vida. El vino lo lleva dentro, en su cabeza”. En canvi, els valencians de hui en dia estem liderant els rànquings nacionals de consum d’alcohol. Segons l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Toxicomanies, que depén del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, l’any 2016 la mitjana de consum d’alcohol a la Comunitat va ser la més alta de tot Espanya.
La tendència és que ací comencem a beure abans, als 13 anys, es fa més botelló que a la resta d’Espanya, i els joves que van de festa de nit consumixen més de 4 copes amb l’objectiu de bufar-se. En comptes d’un consum moderat, o escalonat en el temps, els valencians eixim a estall, sense mirar pèl, com els anglesos. Però açò contradiu la fama que teníem fa només 100 anys.
El beure s’ha convertit en part de la nostra cultura, quasi tots associem eixir de festa o anar de comboi amb consum d’alcohol, i la societat ho tolera. En casa estes festes de Nadal hem vist com iaios, pares i fills compartien vi, mistela o gintònics sense problemes. No és estrany que un cosí de 18 anys es bega una cervesa davant dels pares, hem assumit com a part de la nostra quotidianitat el consum d’alcohol, i això el fa més perillós.
En les festes del poble els joves beuen cubates al costat dels majors; en les falles tot el món beu tranquil·lament al carrer; el botelló es veu com un esdeveniment habitual entre els estudiants; i tornar borratxo a casa pot ser que vinga lligat al fet que et marmolen, però la reprimenda no serà molt més important que si arribes tard. De fet, a un amic meu el despertava el diumenges sa mare amb una cerveseta fresqueta, perquè la dona estava convençuda que ajudava amb la ressaca.
La veritat siga dita, l’alcohol ha millorat molt en la nostra terra. Abans el vi i la cervesa que fabricàvem els valencians no eren de massa qualitat, per això el vi el convertíem en sangria o el rebaixàvem amb llimonà, i el mateix fèiem amb la litrona. Però ara hi ha cerveses com la Socarrada que guanyen concursos internacionals; vins que competixen amb els Rioja i els Ribera; i caves que superen en molts casos en qualitat/preu els caves catalans. Mentre que açò és un fenomen prou recent, de licors autòctons sempre hem tingut una gran tradició: la cassalla, la mistela, l’herbero, l’absenta, el cantueso o el licor café són clàssics dels nostres bars musicals.
De fet, els meus iaios, més que fer-se gintònics, rom-cola o whiskys, es feien algun vaquerito de mistela, una palometa (cassalla rebaixada amb aigua) o algun vermut els diumenges que no calia anar al camp. De vermuts i vins dolços sempre hem tingut molta tradició, així com de fer-se el café tocat o cremaet, però la moda de les begudes ensucrades barrejades amb ginebra o vodka és molt més nova.
Però menys dubtes hi ha al voltant del Trinaranjus, inventat per Vicent Trigo, que al principi duia gas i s’anomenava Naranjina, i que és molt probable que copiaren als anys 40 a Marsella els francesos creant la seua Orangina. Amb el temps va canviar el nom a Trinaranjus, va desaparéixer el gas i va acabar tenint 13 fàbriques repartides per tot Espanya. Però com ha passat amb Lladró ara, ja fa anys que Trina va deixar de ser una marca valenciana.
Amb la taronja també tenim el nostre Narancello, i el licor de taronja Carmeleta, però mai hem exportat massa les nostres begudes. Sempre hem sigut més de tastar qualsevol cosa que vinguera de fora, abans que d’intentar exportar les nostres begudes pròpies. Per això el Khalua és més habitual als bars que el café licor alcoià, l’herbero és un gran desconegut, i el limoncello italià ha desplaçat com a colpet favorit per a acabar el sopar els nostres licors autòctons.
Curiosament, cada vegada bevem més, i de més qualitat, però està desapareixent aquell invent de Constante Gil que sota el nom d’“Aigua de València” era habitual a les nits valencianes. Ara preferim els mojitos o les caipirinhes, qüestió de modes. Siga com siga, el que està clar és que bufar-se no està mal vist en la nostra societat, i siguen turistes fallers, Erasmus o els nostres adolescents, ací es beu massa.
I el problema moltes vegades està en la falta d’alternatives i en el preu d’estes. Si vols beure begudes sense alcohol o sense sucres afegits, estàs perdut. Qualsevol bar de mala mort tindrà 4 o 5 tipus de cervesa per a oferir-te, i només una marca de cervesa sense alcohol. L’aigua amb gas et costa igual o més cara que la Fanta, i aigües de sabors com les que pots trobar a Mèxic, o tes frescos naturals de sabors com fan a Suïssa, ací és una utopia trobar-los.
És molt difícil canviar els hàbits d’una societat tradicional com la nostra, però només volia que reflexionarem sobre l’ús i abús de l’alcohol a la nostra Comunitat. Perquè sense alternatives d’oci sa per als joves, i sense alternatives de consum als bars i restaurants, estem ajudant entre tots a crear una societat alcohòlica. I ara ho tolerem i mirem prim, però tal volta caldria revisar el nostre “nou” amor per les begudes alcohòliques.