X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

cándida PRESENTEN NOU DISC: 'GALGOS O PODENCOS'

“Ens diuen que ens acostem a un estil, que cantem en anglés o valencià; però no seríem nosaltres”

28/10/2017 - 

VALÈNCIA. Candi Imbernón (València, 1970) recorda que va tindre un grup de folk americà quan el folk americà era un gènere pària. Això pot ser una casualitat o pot ser una actitud; prompte ho sabrem. Després es va mudar al tango i més tard al neotango, un mot per explicar que havia creuat les línies roges dels puristes. Finalment arribà al no-lloc: eixa zona exòtica on es troben els músics anomenats inclassificables, un terme que és una travessa per a periodistes: el camí curt per afrontar discs complicats.

Amb notable sentit de l’humor, es va definir ella mateixa: “No milonga, no rocanrol, no candombe, no blues, no tango, no surf, no chacarera, no dub…”. Això és Cándida: una frontera gastada, un aeroport, aigües internacionals. Tot i que a la seua descripció falta una negació.

No prejuïs.

Imbernón venia del tango, recordem: “Açò m’encotillava, encara que volguera portar el tango a altres llocs. Arbolito brutal (20 centavos/Malatesta, 2015) ja no és tango i este nou disc té moltíssimes coses més que el tango. Ha sigut un camí fins ací”. El camí acaba en Galgos o podencos (La Viejita Música, 2017), àlbum en què la formació d’Imbernón i Juan Barcala (Elda, 1975) s’ha desfet de cotilles.

L’autora reflexiona sobre la impossibilitat d’encaixar el seu treball en un gènere: “Quan no es comprén una cosa es posa al calaix de sastre, així que en este disc vàrem decidir fer el que ens donava la gana”. Però no només s’han llevat complexos; també músics, conta Barcala, qui ha gravat quasi tots els instruments “per allò de fer el disc a poc a poc i no haver de dependre de ningú”. A la intempèrie de gèneres i banda, confessa Imbernón, han descobert una platja de llibertat total, com aquella que va trobar DiCaprio.

L’anaven perseguint des d’Arbolito brutal, un disc que sonava “a frontera” i que, donada la dificultat per trobar-los un lloc a les lleixes musicals, els van col·locar amb les pel·lícules. Si aquell disc va ser un western que fins i tot incloïa una versió de Johnny Guitar, el nou àlbum es podria dir que ha aconseguit traspassar la frontera. Totes les fronteres.

–Probablement no és un western, però també és un disc molt cinematogràfic– apunta Imbernón.

És més rítmic. Tu vas dir que et recordava a la pel·lícula Corre, Lola, corre (Tom Tykwer, 1998)– intervé el seu company.

–Sí, i també a gossos corrent. A mi el disc em transmet geometria. No són cançons de vers-tornada-vers. El veig com un puzle; tampoc d'una època determinada.

La descripció és detallada i esgotadora. El concepte del disc, tanmateix, va sorgir d’una manera casual: la parella es preparava per a eixir una nit; Candi encara estava arreglant-se i Juan feia temps amb la guitarra. De sobte ella va sentir un riff determinat i va dir para, això què és. No res, va respondre ell, només matava el temps. No, no, eixe riff, torna a tocar-lo, ací hi ha un tema.

El riff sonava a gossos corrent sense descans i eixa imatge els va traslladar a la faula de Tomás de Iriarte sobre els conills que són caçats per dos gossos, mentre discutien si els seus perseguidors eren llebrers o podencs. Abans de la troballa, el disc va estar a punt d’anomenar-se Candidiasis, com una infecció. No és recomanable buscar candidiasis en Google Imatges.

La idea de carrera va ordenar de colp tot el disc. Barcala va disposar les cançons de manera que l’oient no trobara alé entre tema i tema. El sentit, esta volta, estava en la fugida.

Així, sembla de nou que el grup córrega davant de qui intenta fer presonera l’essència de la seua música. Advertixen que no és la seua pretensió ni tampoc un estadi idíl·lic. És més aviat un peatge que porten pagant des de fa quasi una dècada. “Que no ens identifiquen té més coses negatives que positives. Sembla absurd que t’hages d’acostar a una manifestació cultural per on pertany. Però hi ha gent a qui li agrada el pop i tot el que sone a pop, que per triar el que li agrada ha de trobar la correlació amb una altra cosa que ja li agradava abans”, lamenta Barcala.

Músics, amics alguns d’ells, els han aconsellat que isquen de la indefinició, que trien bàndol. “Ens han dit que ens acostem més a un estil o un altre, que cantem en anglés o en valencià. Potser seria més fàcil, però no seríem nosaltres. Ha sigut un llarg camí que hem gaudit, però ha tingut molts moments cabotades contra la paret”, aprofundix Imbernón.

L’exigència d’alinear-se amb uns o altres per tindre una vida (musical) més fàcil és una premissa que no s’ha estès només al seu món. Les banderes, ja saben. En certa mesura, el tema central del disc, Galgos o podencos, parla d’això, de ser fàcilment identificable, de reconéixer-te amb la resta de la tribu, siga la que siga. “Has de formar part d’alguna cosa, i a mi no m’agrada, no m’agrada que em facen córrer”, es desprén l’artista.

Imbernón tenia un grup de folk quan ningú volia acostar-se al folk. Seguint la seua trajectòria es demostra que allò, més que una casualitat, era una actitud: estar on vols i que mai t’obliguen a córrer en una direcció.

“La moda s’ha sincronitzat amb nosaltres”

Tot i les dificultats que comporta estar fora de la llei, el seu últim disc ha despertat l’interés de la premsa musical. Al món de la crítica ja estaven ben considerats, la diferència és que ara les ressenyes s’han multiplicat. A l’horitzó, a més, es dibuixa un directe a Radio 3, prova definitiva de que estan dins del joc. “Estic contenta per les crítiques però este disc no es distancia tant de l'anterior i potser la mateixa gent que ara escriu no li va fer cas a l’altre”, reflexiona Imbernón, “potser és que ara hi ha un canvi i l’indie i el pop estan provant altres instruments… Potser hem caigut en gràcia en este moment perquè la moda ha girat i estem ací”.

És pessimista amb les circumstàncies del bon moment de la banda, i al mateix temps es mostra intransigent respecte a canviar la manera de fer del grup. “A mi m’ixen lletres que són un poquet dures; quan estàs al calaix de sastre millor que tires al bon rotllo i jo no solc fer això. No faig concessions”, sentencia.

Així que l’únic camí que els queda és seguir explorant. Diuen que ja tenen algunes idees per al pròxim disc; inclús idees enfrontades. Imbernón no amaga que li agradaria fer un àlbum versionant cançons dels huitanta, com ja ha assajat a alguns dels treballs de Cándida. En este últim, per exemple, visiten La casa del misterio d’Ilegales. “És una època que, tot i que ara hi ha un revival, ha sigut infravalorada, considerada coenta”, explica l’artista. I això és combustible per a una banda que viu a contracorrent.

Sembla que eixe disc de versions encara haurà d’esperar. Però Imbernón i Barcala asseguren que en el següent treball tornaran a arriscar. I que siga el món, si el món vol, qui és sincronitze amb Cándida.


Noticias relacionadas

el muro

Recuperar memoria

El reencuentro, este viernes, con Eduardo Bort en el Teatro Principal de Valencia ha devuelto a la realidad a uno de los mejores músicos de los setenta que dio este país. Tenemos pendiente recuperar mucha memoria. Olvidamos con demasiada facilidad

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email