VALÈNCIA. Hui, una altra vegada s'obri davant nosaltres un horitzó que semblava ja cancel·lat. Un horitzó on poder fer preguntes que qüestionen allò donat. Semblava que a poc a poc tornàvem a encapsular tot l'ocorregut en el 15 -M i oblidar-ho ràpidament. Temps en els quals assenyalàvem aquells marges i que van provocar certs canvis i noves aventures des de vells camps socials. Camps que van ser actualitzats des del carrer, fent del malestar un reconeixement d'un nosaltres en comú.
La crisi provocada per la COVID-19 ens ha tornat a enfrontar a les mateixes preguntes que van quedar suspeses després de la normalitat administrativa, tornant a imposar el seu tempo; el de l'administració. I no el de la vida.
Noves direccions de centres i museus, teatres, premis, noves programacions, col·leccions, tot una altra vegada ple de projectes: normalitat. Recorde encara algunes preguntes que compartirem en la plaça: quina cultura volem? a qui interpel·la l'àmbit de la cultura? Són els sectors els representants de la complexitat? Com intervenir en les polítiques culturals? Tornar a obrir aquestes preguntes no és recurrent sinó urgent. La relació entre política i cultura no ha arribat més enllà de la gestió del que administra. Perquè entenem la relació amb allò públic i privat d'igual forma: unidireccionalment. Marcs que critiquem i en els quals encara estem.
Saber qui hauria de ser el subjecte, de les polítiques culturals segueix sense respondre's, més enllà de certes pràctiques que es van anar diluint entre processos fallits de col·laboració i participació durant aquest temps. Accelerant tot com sempre, per divergències amb la governança i el control de l'administració.
Quan s'adonaran, que una política també és fer que polítics, administració, gestors i programadors entenguen que sols han de facilitar l'ús d'equipaments, instal·lacions, programes, recursos, fer-ho fàcil i un, etc.
Ningú podrà dubtar que actualment seguim entretinguts a mantenir l'explotació des de la programació pública i privada a cost del creador i per damunt de la ciutadania, allò que a hores d'ara es veu com a oci. És cert que hi ha hagut canvis en les formes, però no en les estructures que les subjecten.
Aquests dies assistim a una gran proliferació de reclamacions sectorials que han mostrat el malestar d'una part de la cultura, per la seua precarietat professional aguditzada pel marc d'excepcionalitat al qual totes estem exposades. Igual que sorgeixen veus que clamen per la necessitat de tornar a repensar la cultura més enllà de l'administració de béns, producció d'objectes, productes o el seu consum. Crec que són moments on fa falta una vertadera política cultural oberta a possibles. I que ens permeta una altra experiència i fer de la institució un espai en el qual tindre cabuda i no sols el problema al qual donar solució.
Alguns polítics han compartit, amb representants de les indústries culturals i creadors, les seues reclamacions. Hem vist les seues cares compartint espai virtual en pantalles líquides i això més que una modernitat hauria de ser una constant. Esperem que no siga sols per continuar sustentant més a territoris i sectors que sovint sols defensen marques corporatives d'empreses, autors-marca, sectors que incompleixen el manual de les bones practiques; o models de ciutats espectacle, o defensosrs de caducs plans estratègics. Deuriem en aquest moments rebre una resposta rápida, precisa i considerada però veiem una Conselleria fragmentada degut al repartiment proporcional d’aquesta entre diversos partits polítics. Però fem que eixa oportunitat que s’obert gràcies a la tecnològia de diàleg siga permanent, oberta i inclusiva.
També és cert que alguna vegada s'haguera d'entendre que el mercat és només una part de les polítiques culturals i que l'administració no sols ha de distribuir els recursos entre aquests agents. Hem de començar a entendre que aquest xicotet ecosistema està conformat de problemàtiques socials en constant canvi. Per tant, per a donar atenció a això, només és possible integrant, obrint consells, comités científics, taules sectorials a la diversitat i des de la complexitat.
Açò no va de posar-nos fora del sistema de marginalitzar-nos, tampoc de defensar una idea pura del que és Cultura. Es tracta més aviat que aprenguem a reconéixer-nos en la diversitat, amb els altres. Pot ser que en aquests moments entenguem que fer cultura és justament un procés de construcció amb els altres.
Hem de ser obstinats a exigir que les preses de decisions polítiques es facen sempre obrint el diàleg amb les persones, comunitats o grups d'interés als quals aquestes decisions afecten. Però, no és menys cert que totes hem d'agafar el compromís d'ajudar aquestes organitzacions que tracten d'estar presents en aquest diàlegs i d'estar ahí sempre a l'aguait. Cal articular les necessitats amb els altres. Hi ha que transversalitzar preocupacions i compartir malestars per a convertir-ho en demandes concretes.
Està tot per fer.
Rafael Tormo Cuenca
Artista multidisciplinar, editor, gestor cultural i coordinador d’AVVAC