Estampes bucòliques entre l’asfalt

VALÈNCIA. No sé què passa però darrerament em sobten imatges de prats, de llacs i muntanyes, de cases confortables i granges fascinants. Seqüències de camps verds i pastura, de vida calmada amb accents llunyans; de llet fresca acabada de munyir i bullir, de formatges artesans, de mantega exquisida i pastes fornejades. Un fenomen que també afecta la gent del meu entorn. Hem arribat a pensar que les bucòliques escenes que ens assalten estan motivades pels telefilms que nodreixen, fa anys, els caps de setmana de TVE i d’alguna cadena més que no recorde. Una graella que hem estudiat psicoanalitzant perplexos l’interès i la quantitat d’audiència que tenen aquestes produccions teutones. No vull ni considerar aquesta tendència com una seqüela tardana d’haver llegit, en la preadolescència, els llibres d’Enid Blyton.

Tornem als flashos, al “canal temàtic” que ha colonitzat  les migdiades de dissabtes i diumenges. Les localitzacions escampades per la costa cèltica de Cornualla, per Alemanya o Suècia ens reconforten la mirada al món. Nosaltres som uns extres de sofà, escorcollem com si fos un àlbum de cromos la vida “quotidiana” de la gent del nord;  la que té cavalls, vaques, gallines, cabres, ovelles i xais, estampes allunyades del nostre territori. Deambulem per un panorama on la gent s’asseu a menjar cogombres amb placidesa i a beure cerveses cremoses de color ambre als capvespres de pel·lícula. Ramats, penya-segats, vaixells, tractors, bicicletes i descapotables es barregen sovint a la vista d’un terreny saludable i ens ajuden a evadir-nos.

En aquests paisatges-decorat tant fa que ploga com que faça sol, allí es mantenen les xemeneies enceses a l’hivern i a l’estiu. Els protagonistes i els secundaris treballen amb prou igualtat, fan de grangers o de veterinàries, d’executives enganxades a l’aire fresc de les muntanyes, d’empresaris eixerits entre gelosies i desenganys però al remat s’estimen amb happy end. Curiosament, en aquesta cercavila d’instantànies no surten ni mules mecàniques ni rotovators. Els diners s’adhereixen a les butxaques de productores sagaces amb fulletons que entren pels ulls als espectadors de casa nostra, els d’aquest país on els camps s’abandonen i la costa s’embruta.

I per què us conte aquests romanços? On vull arribar? El món reclama més que mai el verd i la consciència ecològica progressa per reduir l’impacte ambiental de la nostra espècie, quan es veu amb terror el canvi climàtic. Notícies que preocupen i fereixen la nostra sensibilitat. Molt dures les imatges que produïm ací, des del  sud, tan diferents de les paradisíaques que ens envesteixen, com el ramat, a les produccions germàniques. El nostre territori podria ser una localització perfecta. Som capaços d’inundar l’horta amb històries plenes de clixés i banalitats a la valenciana. Guionistes qualificats en tenim alguns, encara que escriure trivialitats és difícil, més del que sembla. Caldrà pràctica i habilitat abans de rodar bons guions pel camp.

Fa uns dies llegia un titular que em deixava trista i poc sorpresa: ara va i resulta que el nostre camp és el més envellit d’Europa, que els joves no volen fer d’agricultors ni de ramaders. Pensava que sense ajut no hi ha motivació o que no veuen la programació de TVE els caps de setmana. Això és un desastre, poca broma. Què diu la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural? Què opinen els experts? La consellera, la senyora Elena Cebrián, reclama ajuts i flexibilitat per tal que els joves (en contraposició als telefilms alemanys i a la mitjana europea) s’estimen i valoren treballar el camp;  sap que estem per sota de la mitjana de la UE i vol, com molts de nosaltres, que la Política Agrícola Comú estimule “la singularitat de la nostra agricultura”. Mentre tot açò arriba, el País Valencià és a la cua d’Europa; la fugida i diàspora del camp a la ciutat és impressionant. Brussel·les serà capaç d’atreure, d’encisar, als joves? Posarà en escena el camp valencià? Tindrà una retirada als telefilms nòrdics pel que fa a la qualitat de vida però amb l’aigua a la botija? Les èpoques esplèndides de l’horta i de les pastures romanen al congelador de la memòria dels més grans. Són necessaris uns programes de desenvolupament rural que adoben la terra de joves preparats, que estimulen el paisatge reivindicant l’arquitectura rural. En definitiva, vitamines de fertilitat al camp.

Mentalitzem-nos: les persones hem hagut de transhumar a moltes èpoques de la història, hem sobreviscut d’ací cap allà, amunt i avall com una pilota. Com el ramat, hem buscat les terres baixes a l’hivern i hem mogut cap a les muntanyes a l’estiu, hem hagut d’aprofitar la pastura. La ramaderia és tendència des del Neolític, un període de la història que no ha de tenir una connotació d’antigalla. Arribava a Europa cap al 5500 aC., i va estar una època d’innovacions i de modernitat. Moments únics i imprescindibles on es descobriria el vincle amb la terra i els animals de pastura. Un temps serè i aventurer alhora. La Prehistòria pot resultar electritzant a la llum d’una foguera, ella ens explica com els humans deixem de córrer de la Seca i la Meca (i la Vall d'Andorra) a la recerca d’una vida millor, per trobar el lloc on ajocar-nos. Serà el moment on ens aquietem una mica, on domestiquem els nostres impulsos i els dels animals.

Pot semblar que parlem per parlar, però no. L’Albert Camus deia: “Després de tot, la millor manera de parlar del que s'estima és parlar a la lleugera” i tenia raó aquest escriptor d’obra aguda i intensa; un  crack de la literatura existencialista en reflexió constant sobre la naturalesa humana. Un estil una mica menorquí, amb humor anglès i absurd, gràcies a la seua àvia Catalina Cardona (no som família) que el va educar. El camp, la terra, ens reclama. Dóna pistes del seu caràcter mediterrani, reivindica qualitat amb flaires del sud. L’agricultura i la ramaderia són el gran magatzem de delicatessens de la geografia d’ací i d’allà. Les ciutats mediterrànies haurien de promocionar-se amb el plaer dels dies, sense imitacions, actualitzant i modernitzant el més genuí, adaptant la innovació al nostre territori. És l’aposta assegurada per la vida, pel reviscolament dels camps i la pastura.

La reivindicació del verd, de tots els colors dels camps del sud, comença a agafar força a les ciutats. El vell llit del riu, aquest Túria amb el recorregut del seu curs manipulat, té des de fa no res quatre esquirols vermells que alegren i escampen llavors amunt i avall. Recorden amb les seues acrobàcies com és d’important protegir i estimular l’ecosistema pròxim. Però també cal rellançar les pastures, de fet ja es reivindiquen a moltes ciutats de la vella Europa. Veure pasturar alegra la vista, entreté als nens i distreu els jubilats a les urbs. Ara quadrilles d’anyells i xais passegen als parcs i jardins de les ciutats, és la jardineria ecològica. Itàlia ja ha adoptat els “nous” jardiners: Roma ha trobat la manera més autèntica i genuïna de tallar l’herba, d’adobar la gespa, de reduir l’ús d’agrotòxics, de minvar la contaminació, de fertilitzar amb ganes la terra. Arribarà a València l’ecopastura? Ramats d’ovelles i cabres redissenyen l’ànima de les metròpolis, integren el camp a la ciutat amb el soroll del beeeee.