Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 28 de octubre y se habla de AYUNTAMIENTO DE VALENCIA coronavirus IBEX 35 BOLSA ESPAÑOLA
GRUPO PLAZA

GENOCIDI CULTURAL

«Europeus, ens esteu matant»

Aaju Peter, la primera inuk que arriba oficialment a Espanya des de 1900, denuncia el genocidi dels caçadors de l’Àrtic

21/11/2016 - 

VALÈNCIA. En una societat multicultural és difícil que algú cride l’atenció. Per això, pel carrer de la Pau de València pocs reparen en la primera inuk que arriba oficialment a Espanya des de 1900; a principis del segle XX en vingueren una vintena en el marc aterridor de les exposicions universals, on els exhibiren com objectes naturals. Arribaren batejats amb el malnom d’esquimals, menjadors de carn crua. Dels 26, 22 moriren durant el seu periple europeu.

«Hui també som víctimes d’un genocidi, el que diàriament ens aplica la Unió Europea i els seus ciutadans desconeixen. Han prohibit el consum de la carn de la foca i dels derivats de la seua pell: guants, borses, abrics. Nosaltres, caçadors, no sabem fer una altra cosa», sentencia sèria i amb pesar Aaju Peter.

Aquesta inuk de 56 anys és especial. És genuïna per la seua polivalència -és advocada, compositora, modista i intèrpret-, però també és excepcional pel seu activisme: «Els inuit (plural de inuk) mai s’enfaden, mai perden el control, mai han lluitat contra cap poble. Jo soc una excepció perquè vaig créixer ací, en Europa, i em vaig fer amb el vostre caràcter».

Precisament aquest xoc cultural i la pèrdua d’identitat com a inuk des dels 11 anys és l’arrel de la seua lluita. Era una preadolescent quan va aterrar a Dinamarca perquè el seu pare professor fera carrera. «Vaig perdre la meua llengua i la meua cultura perquè uns altres consideraren que era el millor per a mi. Va ser horrible la desconnexió amb aquest tresor de la gent del gel que tan sols roman en l’oralitat», subratlla.

Marques simbòliques a la pell

L’oralitat i el foc són l’essència d’aquests supervivents de la neu, a qui la pell avesada emfatitza la seua mirada asiàtica. Amb ells, es va retrobar Aaju amb 18 anys i mai més es va tornar a separar de l’Àrtic i dels seus costums. Es va vincular de nou tatuant-se tota una sèrie de mítics dibuixos en el rostre i en les mans, símbols centenaris que ara reviuen entre les dones inuit després de segles prohibits pels missioners. «Aquestes dues marques, al front i al mentó, representen la felicitat en veure el Sol, el qual desapareix de la nostra terra durant dos mesos. Els dibuixos que tinc a les monyiques evidencien el nostre respecte a la deessa del mar, que ens subministra aliment, i els tatuatges dels dits simulen ser les muntanyetes que forma el foc en el qulliq, el llum d’oli, imprescindible en totes les nostres cerimònies».

Aaju ens convida a una performance que simula aquestes celebracions inuit, on les dones són les guardianes del foc. Té lloc al centre cultural La Nau, on arriba recolzada per la Fundació Canadà i l’Institut de Drets Humans. Entona cants del seu poble. Crea un ambient de confessió on revela: «Hem sobreviscut a l’amenaça animal i a la del fred, i en canvi no podem fer front ni a la amenaça climàtica ni a la amenaça cultural. Europa, que presumeix de moralitat, diu que farà una excepció amb els derivats de la foca en què es demostre que els mètodes de caça han sigut respectuosos per al benestar animal i contribueixen a la nostra subsistència. Però és una hipocresia. Ho bloquegen tot. Estan acabant amb la nostra economia per tal d’afavorir la vostra. Ens acusen de maltractament quan els europeus crien a les gallines i els pollastres en espais insalubres», acusa Peter.

En el seu argumentari pesen diverses idees. En contra de les acusacions dels col·lectius animalistes, justifica que la caça dels inuit per la sobrepoblació de foques en l’Àrtic. «Als anys 90 es comptabilitzaren un milió i mig de foques i hui superen els set milions. I no només això. Aquests animals mengen entre 7 i 18 milions de tones de peix en un any; per tant, les foques suposen un perill per a la nostra alimentació. Per a mi és pitjor el que fan al nord d’Europa, on les maten i no les utilitzen després», assenyala. I afegeix: «Europeus, estic ací perquè sapigueu com actuen els vostres polítics. Ara és responsabilitat vostra contrastar informacions i demanar responsabilitats».

Un documental com a carta argumentativa

Aquesta raó de pes és el leitmotiv del documental Angry Inuk amb què aquestes setmanes gira per Nord-amèrica i Espanya. Pesen ja les ganes de tornar a casa per abraçar una gran família de cinc fills i molts néts; per reprendre la costura i sense dubte per menjar la que és, a parer seu, la millor de les carns: «Quan fa una setmana que estic fora de Qikiqtarjuaq, la meua ciutat, perd la força. Un tros menut de carn de foca té la mateixa quantitat de ferro que 57 llonganisses. Nutricionalment té un gran valor i és el que explica la nostra subsistència en un clima tan advers». No és tampoc l’únic que mengen. Als inuit també els agraden les proteïnes d’una espècie de salmó anomenat Arctic char, la balena, la morsa, el ren i el caribú.

Aaju Peter, com bona caçadora, dispara contra el nostre continent, però també s’enfila contra el seu. Lamenta la inactivitat de les autoritats canadenques davant l’amenaça climàtica, que a Nunavut, al nord-est del Canadà, es fa evident en la progressiva desaparició de les ‘carreteres’ de gel, «l’única forma que tenim per desplaçar-nos». «El gel també és la plataforma on passem drets moltes hores esperant que la foca es faça notar per agafar-la», explica ficant-se encorbada i mirant cap a terra.

També els sol·licita un suport econòmic per explotar un turisme sostenible en les terres de l’Àrtic: «És l’única solució viable per acabar amb l’elevada taxa de desocupació que patim». Sap bé del que parla. Ella mateixa exerceix d’intèrpret per als turistes que arriben en creuer: «És una bona manera d’establir una relació entre els inuit i altres cultures, al mateix temps que fomentaríem el desenvolupament de noves infraestructures en aquesta regió» que des de 1999 és un territori autònom del Canadà. «La nostra terra», com es tradueix Nunavut en la llengua inuktitut, compren més de dos milions de kilòmetres quadrats per a 30.000 habitants.

La colonització lingüística

«Lingüísticament patim la colonització mediàtica de l’anglés. La gent més jove, consumidora de música, televisió i Internet, ja no usa diàriament la nostra llengua. El inuktitut és fonamentalment oral i tots els llibres estan escrits en anglés», informa indignada, alhora que afegeix: «Com més llenguatge es perda, menys coneixement inuit quedarà». A la perduda d’identitat se suma els baixos nivells acadèmics de la seua societat, doncs «set de cada 10 estudiants de Secundària abandonen els estudis». Són, a més a més, l’únic territori de l’Àrtic sense universitat pròpia.

En l’àmbit personal, la fortalesa d’Aaju es debilita quan reflexiona sobre la seua carrera com altaveu dels inuit: «Ha estat un sacrifici. És cert que m’encanta i he conegut molt de món, però m’agradaria que uns altres em feren el relleu per poder passar més temps cosint juntament amb els meus». Trau el mòbil. Me mostra la foto de les últimes sabates d’anar per casa de la seua néta de sis anys, que ja cus. «Comencen molt prompte a treballar la pell de foca, amb només dos anyets». Caçar també és una tradició primerenca. El seu fill va matar la primera foca amb només sis anys. «La primera caça és especial. Nosaltres vam agarrar l’animal i ens vam anar a Groenlàndia, on viuen els iaios, per menjar la foca tots junts. Malgrat tot, no vam poder tastar-la. Un veí ens la va furtar», somriu sense recança.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email