Genitalitat versus genètica

VALÈNCIA. Sóc dona. I no per això més llesta —tampoc més roïna—. Sóc fallera. I no per això més ‘falleramajoritzable’ que ‘presidenciable’. Forme part d’una falla. I no per això sóc coenta, submisa, anacrònica, frívola, incívica, monotemàtica ni ideològicament encasellable.

Pareix una obvietat, però només sobre el paper. M’han fet massa vegades justificar-me per ser fallera, fallera major i presidenta. No cal patir travetes per a comprovar que estem en molts aspectes còmplicement acomodats en un funcionament ‘no inclusiu’ d’esta societat.

Alguna cosa no funciona quan a una presidenta de falla encara li pregunten com concilia la vida familiar. I quan la informació que interessa d’una fallera major és si té nuvi (no parella, sinó nuvi) i si és «més fallera o festera». Quan es diu en una assemblea de presidents que ja n’hi ha prou de mantenidores o que s’està destroçant l’himne regional introduint veus femenines. No és que hi haja masclisme en les Falles, és que les Falles són una xarxa cultural i associativa dins d’una societat amb unes característiques i, lògicament, estan esguitades per ella, amb processos evolutius generalment més lents.

No és que en tots els focus de polèmica ara per ara estiguen les Falles i només les Falles. És que si periodísticament parlant sempre han sigut tractades des del ‘preciosisme’, qualsevol eventualitat política, econòmica o social es converteix en titular. Potser pague la pena per fi deixar-nos dels lluentons i endinsar-nos en les ombres per tal d’engrandir-nos.

Si les persones estem capacitades o no per a desenvolupar una tasca per les nostres aptituds, reduir-nos a la ‘genitalitat’ és tremendament incoherent i injust. Però encara quedaran bretxes per superar quan es qüestiona, per exemple, que la vicepresidenta del Consell siga Fallera Major. Més encara sent consellera de Polítiques Inclusives perquè fins i tot se l’ha recriminat contribuir a la cosificació de la dona. Què tal si li peguem la volta? Que una defensora de l’empoderament de les dones gaudisca de representar a la seua comissió significa coses. I coses importants.

Clar que hi ha gestos que sonen exagerats com identificar casals lliures d’homofòbia, fer taules redones de dones presidentes o canviar lletres de cançons. Però per a superar certes desigualtats, especialment les que no ens adonem que hi són, hem de repetir xicotets patrons per a construir imaginaris col·lectius. Les Falles tenen més de futur que de passat, sempre de la mà de gent mental i èticament lliure, socialment compromesa i amb la sàtira com a eina contra la conformitat. Doncs no ens conformem ara.

Vaig ser fallera major en 2016. A les expressions «mai ho haguera pensat de tu» o «no saps on et claves», en decidir ser presidenta es van sumar «no saps soltar la pinta» o «què se t’ha perdut a tu amb tant d’home al voltant». Frustrant! Malgrat açò, no m’he sentit desplaçada al món faller, simplement m’ha costat el doble d’esforç que a un home fer-me entendre, dins i fora de les Falles. He hagut d’explicar amb fets i temps que darrere de mi no hi ha cap ventríloc. Però he aprés a lluitar contra l’estereotip i les galanteries innecessàries amb sarcasme, fins a sentir que llevar el gènere al càrrec arriba a ser un afalac. Sóc president en el meu paper i només presidenta en el meu gènere.

Les desigualtats no són la norma, no són cada dia. Però n’és suficient una vegada perquè el prejudici i el perjudici existisquen. Per poca gent que les patisquen, no deixen d’haver-hi i és necessari visibilitzar-les. Potser la vessant endogàmica i hermètica que de tant en tant mostrem les falles tinga part de la responsabilitat.

*Artículo publicado en el especial de Fallas 2018 de la revista Plaza