X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'HISTÒRIES DE VALÈNCIA'

Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853

Fa més de 160 anys es publicaren a París unes de les vistes aèries més icòniques de la ciutat de València, les del francés Alfred Guesdon. En realitat, gràcies a la seua extraordinària capacitat de dibuixar en alçat, no necessitava sobrevolar l'urbs

11/07/2016 - 

VALÈNCIA. Dèdal era arquitecte en la Creta del rei Minos. Va ser ell, de fet, qui construí el laberint per a tancar el Minotaure. Després, no obstant, perdé el favor del monarca i fou reclòs en una torre, amb el seu fill Ícar. Per a poder escapar-ne, donat que Minos controlava fèrriament la terra i la mar, fabricà unes ales amb plomes, fils i cera i, equipats amb elles, Dèdal i Ícar fugiren volant. La història d'Ícar és ben sabuda. La seua inconscient ànsia per volar més i més alt féu que s'apropara massa al sol: la cera es fongué i acabà caient de manera fulminant a la mar, on muigué. 

El destí de Dèdal, per contra, no és tan conegut. Pogué escapar i anà a parar a Sicília, on construí un temple a Apol·lo, deixant les seues ales com a ofrena. Continuà la seua carrera a l'illa i, per la seua fama, arribà a donar nom a tot aquell artista o inventor que fóra extremadament enginyós. És, precisament, el sobrenom que podríem aplicar al dibuixant, litògraf i també arquitecte Alfred Guesdon, qui va publicar, a mitjan segle XIX, les primeres vistes aèries d'un centenar d'urbs europees −incloent València− que pareixien, per primera vegada, preses de manera fidedigna des d'un punt fixe del cel. 

Com si tinguera aquelles ales fetes per Dèdal i fóra capaç de sobrevolar i suspendre's sobre els contorns de les ciutats, observant i reflectint la seua ànima metropolitana. La seua grandesa, en tot cas, més que a un mite respon a la mateixa recepta que la de tantes altres persones que han deixat la seua petjada en la història: un bon pessic de treball, un altre de constància, un altre d'intuïció, un altre d'atreviment i un darrer −no cal que siga tan gran− de genialitat, apresa i innata.

La genialitat d'Alfred Guesdon

Nascut a Nantes en plena època napoleònica, en 1808, als 24 anys s'havia format com a arquitecte a París, en un estudi privat. El seu primer treball important l'iniciaria el 1833 en la seua Bretanya natal, a Landerneau, on havia d'erigir un ajuntament nou. Tanmateix, problemes amb les autoritats municipals per l'estabilitat del terreny seleccionat l'impulsaren a abandonar la construcció i tornà a París, on començà la seua carrera com a dibuixant especialitzat en monuments i restes arqueològiques. 

02_París de Mérian_segle XVII

Després d'una desena d'anys treballant per a projectes editorials que l'havien dut a diverses ciutats franceses i italianes per tal de reproduir el seu patrimoni, cap a 1845 concebé una nova iniciativa: fer vistes panoràmiques d'aquelles mateixes urbs à vol d'oiseau, és a dir, a vol de pardal. Ni el nom ni la idea eren nous. Ja des del segle XVI s'havien intentat fer vistes "verídiques" de nuclis urbans, com les conegudes de Wijngaerde, i especialment des de finals del segle XVIII començaren a aparéixer vistes "aèries", a partir del moment en què, per una banda, hi havien plànols detallats de les ciutats i, per una altra banda, s'havien començat a fer ascensions en globus aerostàtics. 

La possibilitat de vore les urbs des de l'aire era ja una realitat. Però no la de prendre'n imatges precises, ni tan sols des de l'invent de la fotografia en la dècada de 1830, ja que la seua tecnologia no estava suficientment desenvolupada. Així, durant molt de temps totes les vistes aèries dibuixades continuaren mancant de realisme. I eixa va ser la gran genialitat de Guesdon: ser capaç de realitzar imatges fixes a vol de pardal d'un extremat detall, just abans que això es poguera aconseguir des d'un globus amb captures fotogràfiques.

La incredulitat davant la seua obra

Entre 1848 i 1859 Guesdon publicà quatre grans sèries de vistes aèries: les de França (amb 37 ciutats), Itàlia (amb 33), Espanya (amb 16) i Suïssa (amb 8). Més d'un centenar d'imatges tan precises i detallades que s'ha arribat a dubtar que les poguera fer sense l'ajuda de la fotografia aèria. De fet, fins i tot el professor d'Arquitectura de la Universidad de Sevilla Antonio Gámiz ha arribat a afirmar categòricament que es tractava de "paisajes vistos desde globo: dibujos de Guesdon sobre fotos de Clifford hacia 1853-1855".

La seua hipòtesi es basa en un suggeriment de Gerardo F. Kurtz, expert en els inicis de la fotografia a Espanya, que indicà que, cap a 1851, l'anglés Charles Clifford anuncià la intenció de fer fotografies aèries de Madrid des d'un globus acompanyat d'un tal A. Goulston, que podria ser el mateix Guesdon, amb el nom mal escrit. Així, el francés podria haver aprofitat les imatges obtingudes per als seus propis dibuixos. El problema és que, com s'ha sabut recentment, Arthur Goulston era una altra persona totalment distinta: un aeronauta anglés associat amb Clifford.

A més a més, com desgrana clarament Daniela Stroffolino, la principal estudiosa de l'obra de Guesdon, Clifford no pogué fer finalment fotografies des del globus, ja que el temps d'exposició era encara massa llarg i les imatges eixien totalment mogudes. La conclusió és que "non esiste ancora nessuna prova certa che l’architetto francese avesse utilizzato fotografie aeree". De fet, no hi ha rastre de cap ascensió de Guesdon en cap de les més de cent ciutats que dibuixà, la qual cosa no vol dir, evidentment, que no pujara en globus de tant en tant. Però les primeres captures aèries conegudes són les datades en 1860 a Boston i en 1868 a París, la primera imatge nítida obtinguda en una ciutat europea després dels nombrosos intents fets durant una dècada pel periodista i fotògraf Nadar. 

París de Nadar


Més encara, la mateixa Stroffolino ha fet anàlisis computeritzades d'algunes de les vistes de Guesdon i ha comprovat que era capaç de transformar les plantes urbanes en perspectives alçades a través de malles geomètriques de triangulació. Com ja va apuntar fa molt de temps l'escriptor i enginyer Juan Benet, el vol no era necessari per a un expert com el francés, que "contando por un lado con unos planos fidedignos y por otro con unos datos de campo y un conocimiento de las reglas de la perspectiva, podía llevar a cabo un levantamiento cualquiera que fuese el punto de vista elegido". 

Retrat de les urbs espanyoles

Les primeres vistes "a vol de pardal" publicades per Guesdon foren les de França, de la Bretanya fins a la Provença, a partir de 1848. Les publicava la casa editorial Hauser en làmines soltes, de manera diferent al que passà amb les d'Itàlia, del Piemont a Sicília, que, tot i ser del mateix editor, foren les úniques agrupades en un llibre, en 1849, amb un text explicatiu de la història i els principals monuments de cada localitat. A continuació, molt abans que arribara el torn de Suïssa, foren les ciutats espanyoles les que reberen la seua atenció, amb una sèrie de dibuixos publicats, segons sembla, entre 1853 i 1855. 

El seu viatge el dugué exclusivament per terres castellanes, andaluses, catalanes i valencianes, a més de Gibraltar, que fou l'únic lloc d'on realitzà fins a tres vistes. De Burgos, Valladolid, Segòvia, Toledo, l'Escorial, Xerés, Còrdova, Màlaga i Alacant en féu una, mentre que de les ciutats més importants o conegudes en dibuixà un parell: Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Granada i Cadis. Esta vegada l'editor era François Delarue i s'incloïa una important novetat: la possibilitat d'adquirir les imatges a color (amb un increment del preu del 60%), gràcies a una complexa tècnica litogràfica per la qual s'havien de dibuixar per separat totes les figures de cadascun dels colors emprats.

Alacant de Guesdon, 1853

En el cas d'Alacant, per exemple, el punt de vista triat per Guesdon era, sens dubte, un dels millors possibles: el del front marítim, amb una visió obliqua del castell de Santa Bàrbara sobre el Benacantil. Així, l'actiu port destaca en primer pla i es pot observar el conjunt de la ciutat, encara emmurallada, i protegida per la immensa mola fortificada i, un poc més lluny, per un altre castell, el de Sant Ferran, sobre un turó. També s'hi poden identificar clarament, d'esquerra a dreta, el desaparegut baluard de Sant Carles, l'enorme cúpula de la cocatedral de Sant Nicolau i les torres de l'Ajuntament i de la basílica de Santa Maria.

València, ciutat de campanars

València de Wijngaerde_segle XVI

Dèdal-Guesdon sobrevolà fictíciament València per la seua part noble, la del nord, més enllà del riu Túria, des d'on sempre s'havia representat l'urbs, com en el seu primer escut medieval −una ciutat sobre aigües−, la imatge de l'esmentat Wijngaerde o els plànols de Mancelli i Tosca. La vista més coneguda de Guesdon es prenia aproximadament des de dalt de l'actual avinguda Burjassot, a Marxalenes, amb el Portal Nou i el barri del Carme en primer pla. L'altra, que no ha circulat tant, se situava sobre el pont de la Mar −que ni apareixia− i l'Albereda, amb la Ciutadella construïda per Felip V per a controlar la ciutat a peu d'escena.

València de Guesdon, 1853

Les dos són preciosos instants imaginats de vida urbana, possibles gràcies a les constants passejades que degué fer el dibuixant bretó durant la seua estada a València, prenent notes i esbossos ací i allà −"del natural", com anunciava l'editor−, i ajudat dels plànols pertinents, que permetien reconstruir amb fidelitat la trama urbana. I, entre les desenes de panoràmiques europees que traçà Guesdon, si per una cosa destaquen les de València és per l'omnipresència dels campanars i les cúpules. 

No debades, un quart de segle abans Victor Hugo l'havia definida, exageradament, com la ciutat de les tres-centes esglésies. I, no debades, recentment Toni Sabater li ha dedicat un gloriós volum amb el títol Ciutat de campanars (Llibres de la Drassana, 2016), en el qual explica de manera enlluernadora el seu paper com a fites i tòtems urbans. El que més destaca en la imatge més coneguda de Guesdon és, evidentment, el Micalet de la Seu, de nou en diagonal al punt de vista principal. 

Però de més prop a més lluny, intramurs, també es poden observar els del Carme (a mà esquerra del Portal Nou), el de Sant Llorenç (darrere de les Torres de Serrans i enfront del Palau dels Borja), la cúpula i les torres del Temple (enfront del pont del Real), les de Sant Felip Neri, Sant Esteve, la basílica de la Mare de Déu i Sant Bartomeu (en falsa línia recta), el campanar de Santa Caterina (prop del Micalet, l'únic que li fa una miqueta d'ombra), el de Sant Martí, Sant Andreu i la cúpula del Patriarca (a l'esquerra de Santa Caterina) i els de la Companyia, Sant Nicolau i Sant Joan (a la seua dreta), a més de l'enorme cúpula d'Escolapis en Velluters. Al fons, finalment, s'observa el campanar del convent de Sant Francesc i, encara més lluny, extramurs, el de Sant Valer, en una Russafa encara envoltada d'horts i a pocs quilòmetres de l'Albufera.

Per si fóra poc, l'altra vista de Guesdon mostra una nova perspectiva en la qual destaquen el convent de Sant Doménec en primer terme (enfront del Palau de Cervelló amb les seues dos torres), el convent de Santa Caterina de Siena (a l'esquerra de l'actual Palau de Justícia, el solar que hui en dia es correspon amb El Corte Inglés), el del Patriarca (amb els seus finestrons) i, extramurs, els convents de Sant Pius V i de la Trinitat (en el marge dret del Túria) i, al fons, més enllà de les Torres de Quart, els de Sant Sebastià i el Socós. Fins i tot, en les millors reproduccions de la imatge es poden copsar a la llunyania, gràcies al traçat del seu nucli poblacional amb alguna torre eixint, els pobles de Mislata i Aldaia, a la part esquerra del riu, i de Campanar i Torrent, a la part dreta. 

València de Guesdon,1853


Radiografia de la València huitcentista

Més enllà dels edificis religiosos, les vistes de Guesdon també mostren moltíssims altres detalls de la fisonomia urbana de la València de mitjan segle XIX, començant pel seu constrenyiment secular dins d'unes muralles que serien enderrocades molt poc després, en 1865, abans de començar un eixamplament que encara no ha finalitzat. 

D'altra banda, en la imatge que té la Porta de la Mar, la Ciutadella i el Convent de Sant Doménec en primer terme també es pot observar, extramurs, la fàbrica de gas, propietat de José Campo, que acabava d'inaugurar l'abastiment a certes parts de la ciutat. Així mateix, també es comprova clarament que el carrer del Mar, atés que el de la Pau no s'havia obert encara, feia d'eix directe cap al centre des de la porta homònima. O que l'actual Tribunal Superior de Justícia, que llavors feia funcions de Fàbrica de Tabacs, destacava en una zona acabada de remodelar gràcies a la instal·lació de la Glorieta i el Parterre.

En l'altra vista, els detalls destacables també són nombrosos. En primer lloc, la monumentalitat del perdut Portal Nou i la presència massiva d'horts, com els de Soguers i Ripalda, en tota la zona adjacent a Na Jordana. Ni rastre queda ja de l'antic bordell municipal, que estava en aquells solars, però sí que s'observa el convent de la Corona, ja amb funcions de Beneficència, i, vora el carrer de Quart, el gran hort de la Casa de Misericòrdia, una altra institució assistencial (que acabà desapareixent a mitjan segle XX).

L'hort del convent del Carme amb diverses palmeres, a l'esquerra del Portal Nou, exhibix la seua magnificència. Enfront de la Basílica, es pot copsar una xicoteta torre, que correspon a una de les dos que tenia l'antiga Casa de la Ciutat (llavors en procés d'enderrocament), i, més a l'esquerra, la torre del Palau de la Generalitat (ja que l'altra es va afegir en ple segle XX). La Llonja a penes si destaca, però sí que ho fa la plaça triangular del Mercat, així com la mola del convent de Sant Francesc, que acabaria donant pas a l'actual plaça de l'Ajuntament. 

Darrere de Sant Francesc, a més a més, es pot intuir la Plaça de Bous, potser encara en construcció, i prop d'ella dos locomotores eixint de l'antiga Estació del Nord, una cap al sud i una altra cap al Grau, en la línia inaugurada en 1852 per la qual també es veu retornar un tren just travessant el riu, a través d'un pont de ferro, ara inexistent, que es va erigir expressament. Així mateix, es pot resseguir de manera meridiana la línia de l'Albereda, vora riu, i el seu enllaç amb el Camí al Grau (l'actual avinguda del Port), que duia als Poblats Marítims, on també es comprova una intensa activitat portuària, tot i l'escàs desenvolupament del moll, amb seculars problemes de construcció. 

El poble d'Atenes

Les vistes que ens va llegar Alfred Guesdon són, en definitiva, un prodigi que ens permet, d'alguna manera, conéixer la València viscuda a mitjan segle XIX. De fet, les seues imatges mostren una ciutat en plena ebullició, amb transeünts i carros ací i allà, travessant els ponts i les portes de les muralles, amb algunes comptades fàbriques en marxa i amb els ravals del carrer de Sant Vicent, de Sagunt o del Pla de la Saïdia (on destaca una interessant gallera circular que imitava el circ de París) estenent-se més enllà dels confins del nucli central. No debades, dels 130.000 habitants amb els quals comptava llavors València, aproximadament la mitat vivien intramurs i l'altra mitat extramurs. 

Vicent Boix i la seua GuiaGràcies a aquell excepcional dibuixant amb formació arquitectònica, el mite de Dèdal es féu realitat a la capital del Túria. Precisament durant els mateixos anys en què l'historiador i lletraferit local Vicent Boix, en el seu Manual del viajero y guía de los forasteros en Valencia de 1849, assimilava els habitants de la ciutat al mateix "pueblo ateniense: Tienen el Miguelete por su olimpo; los valles del Tenaro o del Tempe son sus campos y las riberas del Turia. Como los hijos de Cecrops se ríen del estrangero; y como los romanos llamarían bárbaros a todos los que no supieran hablar la armoniosa lengua de Ausias March, de Pineda y Jaime Roig".

També els definia com a festius, alegres, generosos i tolerants, alhora que satírics i maliciosos, o previnguts davant dels forasters pretensiosos −"las más grandes reputaciones españolas no forman en Valencia jamás un círculo constante ni estenso de admiradores"−, però igualment poc considerats amb les figures locals −"aprecian poco a sus hombres distinguidos". Fóra com fóra, l'aspecte dels valencians que més destacava el romàntic Boix és que: "No pueden vivir fuera de su país; tampoco el árabe deja su desierto, ni el escocés el clan donde nació. Son plantas que arraigan al pie del Miguelete; giran a su alrededor; pero si el huracán las lanza de allí, no prenden en otra parte, se marchitan y mueren. Esto no es debilidad, no es provincialismo: Chateaubriand ha hablado siempre de su Bretaña; y un negro ama más su desierto y sus costas que el sol más brillante de la América".

Potser per això a molts valencians encara ens agrada tant observar les meravelloses vistes de la nostra ciutat que va realitzar Alfred Guesdon fa més d'un segle i mig.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email