X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e Vents

Illes i nàufrags, del Pacífic al carrer Colom

17/11/2018 - 

VALÈNCIA. L'illa de l'última veritat, de Flavia Company (Proa, 2010) és una novel·la sorprenent, vibrant, ben escrita, tan breu que es llig en un sospir i que queda en la memòria com un voliol. El títol és redó i s'entén en plenitud just en arrematar la lectura. Però no escriurem de la novel·la. Hi ha elogioses crítiques. És, de fet, una gran obra menor. I l'emprarem com a fil, de forma laxa, a través del qual llegir d'illes, de veritats solapades (i descobertes; i de mentires, per tant), de nàufrags, de soletat i d'espais tan allunyats com una illa deserta i poc hospitalària del Pacífic o el carrer de Colom, de València.

De Colón, insistixen alguns i així, de fet, està retolat. Com s'ha dit tota la vida! Al cap i a la fi si hi ha un carrer on les coses són com tota la vida, especialment des del 36, és este. Columbus és, més enllà de l'exabrupte: Colombo en Gènova, Colón en Valladolid –on morí– i Colom en l'Ènova –d'on uns pocs el reclamen natural–. I ja va bé la cosa.

Colom, els Soprano i els deu d'Orba

Marí universal, va descobrir per als europeus, finançat pel valencià Lluís de Santàngel, les Amèriques. En realitat no totes i, a més, no va ser-ne massa conscient. I també féu Colom algunes malifetes, segons els regidors de Los Ángeles que acaben d'enderrocar la discreta estàtua que allà tenia, acusat d'iniciar el major genocidi de la història. Han suprimit fins i tot el Columbus Day. Encara com els Soprano són ficció i els polítics municipals californians no se les han de vore amb Silvio Dante i Ralphie Ciffaretto al capdavant dels italoamericans de New Jersey, arribats al país de les oportunitats per la mateixa via que Colom i que milers de valencians, com els deu d'Orba que feren fortuna en el Lower East Side novaiorqués, com ens explicà Josep Vicent Miralles en el Lletraferit #06 i més profusament Teresa Morell, descendent d'aquells, en Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920) (Edicions 96, 2012).

Alguna cosa d'illes i nàufrags, per cert, devia saber en Colom, com tots els marins del segle XV, encara que el seu territori habitual fora l'Atlàntic, molt distint, quant a illes, del Pacífic.

Les illes, espais fascinants. O no tant

Les illes tenen una atracció magnètica i atàvica. No les actuals de plàstic que inunden els oceans, ni les que corrents i vents han convertit en abocadors de residus flotants. Potser el cine o la publicitat ens han posat en el cap, sense que adonar-nos-en massa, la imatge d'una illa paradisíaca del Pacífic com a caramull de tota felicitat possible. Això: l'illa, i les tres coses que mai te n'enduries. Potser l'atracció estiga al marge de tot açò i tinga més a vore amb somnis de llibertat covats durant la infància. Amb la lectura de Crusoe, per exemple. I que, amb els anys, la cosa haja evolucionat a un interés antropològic pel nàufrag, per l'home aïllat i assilvestrat en què es convertix en molt poc de temps, la qual cosa delata la fragilitat del ser humà occidental, socialitzat i integrat. Illa connota tot açò i més. Illa és pura fascinació, enllaçada amb els relats escoltats i llegits des de menuts.

Quant a l'última veritat té, de forma implícita, alguna cosa de revelació, de deixar al descobert una mentira, una gran mentira. L'illa, imaginada deserta i minúscula, com a escenari d'una gran mentira és, a banda del títol hipnòtic, un escenari novel·lesc que no té fallanca possible.

Les illes paradisíaques són una imatge pervertida, perquè en general les xicotetes illes són hostils,  fins i tot per als nàufrags més desesperats. És fàcil que, si no ho són, ja tinguen un resort i un anunci. Però la majoria o no tenen aigua o menjar o estan assotades per vents enfollidors o la costa no és gens plàcida. Poden ser volcàniques amb l'aire irrespirable de tan ensofrat o amb l'habitabilitat arrasada per proves químiques i armamentístiques; atapeïdes de serps verinoses o rates, com Illa Cremada o l'illot de Gaugh; amb nadius hostils o caníbals, una de les pitjors pors dels nàufrags durant segles…

Per al nàufrag, després d'hores o dies abraçat a una fusta, la terra és la vida, encara que haja de xuplar arrels de plantes desconegudes o rellepar la rosada de la nit en el fullatge. Part de l'excitació del lector és saber si el nàufrag, amb constància i paciència, deprendrà a pescar i arreplegar algues i aigua, si serà capaç de no perdre la xaveta, com en la popularíssima Nàufrag de Tom Hanks i Wilson, l'amic imaginari i anunci.

Tom Hanks en un fotograma de 'Nàufrag'.

El fiasco de l'experiència humana

En les històries de nàufrags subjau el vell anhel humà de començar de zero, de nou, motivats per la sensació –difícil de verbalitzar– de que l'experiència humana en societat és, en línies generals, un fiasco. I la imaginació es dispara. Com foren les beceroles de la vida social? Com nasqueren els primers afectes, les primeres normes? Què hem fet malament? Com ha parat el món així, fet un escenari d'odis i guerres, de misèries, desequilibris i injustícies socials? És realment essencial la roïndat, l’egoisme a ultrança, la incapacitat per a l'empatia, per a la compassió, fins i tot?

Hi ha molt de tot això en L'illa de l'última veritat, entre línies. Allà viuen dos persones i una d'elles exercix la tirania sobre l'altra, que intenta forçar sense èxit el vell contracte social. Una d'elles s'hi imposa; l'altra s’hi resigna. Una té aigua, menjar i armes; l'altra, no. Així s'exercix el poder. Així és la història del món. "Gent, argent i forment" deia Tirant que era allò el que calia per a la guerra. I per al poder: exèrcits, diners, menjars.

Arcàdia? Austràlia? Un altre món és possible?

Fora d'alguns pobles primitius i d'uns quants llibres d'antropologia no existix l'Arcàdia on regna una convivència harmònica. Hi han hòmens que s'han donat lleis per a limitar la pròpia ferocitat i que han sigut així capaços de viure amb uns mínims de concòrdia; però també n'hi han solitaris, temerosos de les normes humanes, per experiència o per intuïció. Els dos són resultat de segles d'evolució social, inequívocament fallida si mirem al voltant, en visió planetària: realitats terribles en països sancers i regions del planeta, entre classes socials.

A banda està Austràlia, una illa i un continent, fundada per una colònia de convictes sobre un territori poblat per aborígens. Sense tirar coets s'ha aconseguit una certa harmonia social, una experiència humana plausible, un lloc on l'home modern en societat ha tingut més èxit que en unes altres coordenades. Per què? La màgia tel·lúrica de l' Uluṟu? Qui sap? Uns altres països ho intenten, cert és. Els nàufrags i les illes ens conviden a imaginar que potser un altre món és possible, d'una altra forma.

L'Umluru, en el centre d'Austràlia. Foto: ROBERT MORANELLI.

Nàufrags en una mar de tecnologia

Les xàrcies socials, google i la virtualitat generalitzada ens traslladen, però, a una altra pantalla. Sense haver resolt aquell repte, ni vagament, ja en tenim un altre davant. Si l'home en societat havia atés un contracte social de mínims en les societats occidentals, i tres quarts del món tractava d'acostar-se a eixe objectiu, l'addicció indefugible a la connectivitat l'allunya del món i el retorna a l'illa –a l'aïllament, almenys– i a la gran mentira.

En els carrers de les nostres urbs el jo virtual guanya terreny al real, cada volta més refractari a la interacció, més desconfiat, menys empàtic; aïllat, nàufrag. A diari les xàrcies –precisament– ens mostren casos extrems que confirmen els pitjors diagnòstics: víctimes solitàries i desconhortades, gravades per zombis amb pantalles il·luminades. Són els nàufrags del carrer de Colom, i de tants altres pertot arreu, aïllats entre semblants, paradoxalment, convençuts –sense aplegar a ser conscients de l'última veritat– que amb l'allau de tecnologia a l'abast estan més i millor comunicats que mai. I així és com anem bastint el naufragi colossal del nostre temps.

* Una crònica i un pretext: L'illa de l'última veritat, Flavia Company, Proa 2010

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email