GRUPO PLAZA

ALGUNES NOTES SOBRE ART CONTEMPORANI 

Javi J. Hedrosa: la memoria del cos

30/10/2021 - 

VALÈNCIA. “Nus-altres possibles és un viatge des del jo, compartit amb el tu, arribant a laltre. És un trencaclosques que parteix del llenguatge, el que difumina i expandeix el nostre imaginari col·lectiu al voltant del cos, la imatge, la materialitat i el so, per produir desviacions i resinificacions al voltat de la identitat. És un joc de nusos que es traslladen des del buit al ple, des del no-res fins al tot. Quan s’estira un dels caps del nus apareix un nou node de significació, que fan emergir eixes altres possibilitats”.

A lescenari un paper blanc cobreix tot el terra. A la paret del darrere uns cartons allarguen el blanc de la proposta escènica. Durant l’obra van apareixent objectes que estableixen relació amb els performers que els activen. El text apareix escrit a uns cartells que alcen els intèrprets, construint analogies aleatòries que a vegades descriuen lacció que està ocorrent. En altres moments, els textos s’associen sense significat a lespera que l’espectadora puga construir la seua pròpia lectura. La trama es va construint fins al punt que el mateix escenari, els cossos dels i les performers o lescenografia entra en tantes relacions que perd el seu significat unívoc.

Fa unes setmanes Javier J Hedrosa presentava a la Carme Teatre la peça “Nus-altres possibles”. Una obra emmarcada dins del cinqué Cicle Escèniques LGTBI. La producció es va gestar en col·laboració amb Julia Irango, Maria Tamarit, Cristina Martí, Eva Rausell, Martí Guillem, Laura Pastor, Néstor Garcia, Florin Badilici i Andrea Avinent. Dies després quedem a un dels bancs del Conservatori de Dansa per a fer memòria i parlar.

Per a mi hi ha una semblança. M’agrada, ara pensant-ho que hi haja un paregut amb el periodisme, o com jo sempre he pensat lexercici periodístic, que és molt paregut a com enfoque al meu treball creatiu. Hi ha artistes que comencen a produir obra sabent com serà el resultat final, un procés molt condicionat per una cerca del fet original.

A mi el que m’interessa és com duna petita anècdota vas tirant del fil. M’agrada veure com deixe indici es va construint un esdevindre. En eixe procés d’esdevindre minteressen les cessions i com et toca acceptar tot el que et vas trobant. Després hi ha un moment en el qual has de triar. Tot açò té molt que vore amb el periodisme que a mi m’interessa. Un procés dinvestigació que des dun fet o una intuïció, que a tu tapel·la, va generant una afecció que acaba descobrint una sèrie de coses que si no hagueres fet tot eixe exercici, no tindries la peça final”.

En Nus-altres possibles” i en altres obres del coreògraf hi ha una necessitat per formalitzar lobra oberta i donar capacitat dagència a les espectadores. Per a Javier J Hedrosa és important lliurar al públic materials i referències en les quals agafar-se. Unes referències que així i tot no són hermètiques i que durant lobra van mutant, esdevenint una altra cosa i relacionant-se amb altres cites. L’artista se sent atret per veure com es construeixen relacions entre els objectes inserits a l’espai escènic i com aquests activen la lectura subjectiva del públic.

Javi va estudiar periodisme i d’eixos sabers li quedà una sèrie de reflexions sobre la transmissió dels fets, la memòria del relat i lafecció subjectiva de la informació. Poc després va decidir començar els estudis de dansa contemporània. El que podria parèixer una transició radical d’un llenguatge textual cap a la investigació del posicionament i el moviment del cos, per a l’artista va ser un trànsit orgànic. Moltes de les inquietuds i de la curiositat que podia esperonar el treball periodístic van acabar sent la base de les investigacions del coreògraf.

Hi ha en el treball de lartista una pregunta constant i una obsessió sobre la memòria del cos, en l'àmbit individual i col·lectiu. “La memòria és un dels eixos conceptuals que recorre les meues creacions, és un element que a mi m’apel·la. El meu treball té a veure amb la documentació i el cos com a arxiu. D’ací el que m’interessen són els errors i les falles de la memòria”.

En un principi i de manera intuïtiva les pràctiques del coreògraf giraven entorn d'aquestes idees. A la família de Javi no hi havia un registre de les experiències familiars. L’únic objecte que l’artista vincula a un procés de memòria són unes estovalles que sempre utilitzen per als dinars de nadal. Un objecte que es vincula amb els records d’unes determinades celebracions. “La falta de documentació i darxiu s’ha convertit en una obsessió persona pròpia d'una persona que s’ha desenvolupat en un entorn sense registre documental”.

Foto: JOSEP ESCUÍN

Fa uns anys Javier juntament amb Maria Tamarit va presentar al Cicle Migrats la peça Que hem fet els últims anys per a oblidar-ho tot, una obra en col·laboració amb Néstor García i Virgina Roig. L’obra treballava sobre els records de les espectadores recurrents del Cicle Migrats i a partir daquí es feia cita a peces programades en el cicle anteriorment. A l’obra hi havia una norma i era no recórrer a cap material d’arxiu visual per tal de no condicionar el procés de la recerca i del valor que tenia la memòria subjectiva de cada espectadora.

La falta dun registre documental es junta amb un exercici de rememoració que per a lartista ha desdevindre en un marc de plena llibertat recompositiva. A les obres de Javier J Hedrosa s’assumeix que la memòria és un procés especulatiu allunyat d’una concreció objectiva. Hi ha sempre un intent, tal volta, a les meues peces que allò que és real, que és quotidià i ens envolta, i que modifica la nostra percepció de la realitat estiga present. M’agrada que les peces naden en un espai entre la memòria especulativa o referències historiogràfiques”.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email