Jordi Savall, la música directa al cor

VALÈNCIA. Set i mitja de la vesprada. L'auditori Joaquín Rodrigo de Sagunt acaba d'omplir les últimes butaques per a sentir Jordi Savall que ve a tancar el festival de música antiga de Sagunt (MusAS) Folias & Romanescas. 

Puntuals, Jordi Savall i Xavier Díaz-Latorre ixen a l'escenari on els esperen quatre instruments de corda que recorden  èpoques passades. Es fa fosc. Comença l'espectacle.

Ràpidament es crea eixa atmosfera tant difícil d'aconseguir: la música i els músics es converteixen en el centre de l'univers durant el temps que dura el recital. Màxima espectació per a dues persones que freguen les cordes amb els dits i amb l'arc, tot aconseguint que l'instrument es convertisca en una prolongació de les seues extremitats. És la màgia de la música: un pensament que es tradueix en un so tant bell que provoca que t'oblides d'allò que t'envolta i gaudisques del moment. 

Entre cançó i cançó, breus explicacions dels mestres: "Aquesta viola que toque és de l'any 1.500, està intacta, només té un parell de modificacions", explica Savall en una de les seues intervencions. Durant el concert, comunicació absoluta entre els músics a través dels instruments i d'alguna mirada puntual. Finalment, conclouen el recital amb improvisacions. Dues d'elles: Los canarios, que conté fragments on la viola imita el so d'eixos pardals i una antiga cançó de bressol de la Bretanya francesa que acaba de connectar amb tot l'auditori. L'acte s'acaba amb un mar d'aplaudiments del públic que, en peu, agraïx als mestres l'actuació que acaba d'escoltar, eixa hora plena d'aliment per a l'esperit que arriba directament al cervell i al cor.

"La música com a element de pau i d'unió entre persones". Eixa és una de les premisses de Jordi Savall. Des de xiquet va començar a tocar el violoncel i a formar-se musicalment. Quan va descobrir la viola de gamba (instrument del que és especialista) es va endinsar per complet en el món de la música antiga i va marxar a estudiar al conservatori Schola Cantorum Basiliensis de Suïssa. Va formar, junt a músics d'arreu del món i a la soprano Monserrat Figueres, amb qui es va casar, el conjunt instrumental Hesperion XXI i, més endavant, la Capella Reial de Catalunya. 

Jordi Savall interpreta música històrica i realitza una tasca de recerca per connectar les característiques de les tradicions de la música antiga a nivell global. Té la mirada enfocada en la dimensió més emocional de la música, humanista, que es comunica "directament amb el cor" i amplia la mirada de les persones cap a una societat més conscient, connectada i inclusiva. 

La seua visió del llenguatge musical passa per realitzar accions que fomenten la felicitat a través dels sons i la consciència universal. Fa visites periòdiques a hospitals i presons on realitza actuacions i durant els últims anys ha organitzat activitats dins les comunitats de músics dels camps de refugiats, com ara el de Calais. 

És una persona que treballa dia a dia per la seua felicitat i la d'aquells que l'envolten. I això és el que transmet, tant en l'escenari com fora d'ell. Consciència universal, col·lectiva i personal. El plaer de les coses petites i la genialitat de la vida, tant en els moments bons com en els roïns. Així és el mestre.  

-Quan vas descobrir la teua passió per la música antiga?
-La música antiga em va interessar quan vaig començar a tocar el violoncel i quan  vaig  conéixer la música barroca i la de Bach. També quan cantava en l’escolania, amb set anys. Tanmateix, el moment més important és quan comence a tocar la viola de gamba, l’any 1966. Vaig començar amb ella perquè em va semblar que era un instrument oblidat, que el tocava molt poca gent però, tanmateix, tenia un repertori interessantíssim. En eixe moment és quan decidisc dedicar-me exclusivament a la música antiga.  

-Per què vas marxar a Suïssa?
-Vaig marxar a Suissa perquè ací no hi havia cap conservatori de música antiga i allà, concretament a Basilea, hi havia el millor conservatori de música antiga del món. Allà vaig conéixer el meu professor August Wenzinger, un dels músics més experts en música antiga del moment. Quan ell es va jubilar i jo em vaig diplomar vaig passar a ocupar la seua plaça com a docent en el conservatori. 

-La música pot ser un element de pau universal?
-La música, primerament, és el llenguatge que ens defineix a cadascun de nosaltres i les músiques que hem aprés en la nostra cultura són les que ens defineixen com a éssers humans. És una manera de comunicar. En la música no parlem a traves de conceptes o idees, parlem a través de la bellesa i de l’emoció. Per tant, és un llenguatge obert i mai exclusiu. Així ens podem comunicar d’una manera molt millor que amb la paraula, ja que amb la paraula ens podem enganyar i amb la música no. 

L’acció que he estat fent aquestos anys amb els músics refugiats és una cosa necessària. Jo vaig estar vivint l’experiència dels refugiats a Grècia i vaig quedar totalment sorprés del desatres que pateixen aquestes persones. Vaig pensar que havia de fer alguna cosa per a ajudar-los. I així va sorgir l’iniciativa, amb la intenció que els músics refugiats pogueren reunir-se, treballar i fer concerts. 

-Quina influència va tenir Montserrat Figueras en les teues creacions?
-La meua vida musical va estar lligada a la vida de la Montserrat en molts aspectes, tanmateix jo també vaig fer la meua carrera independent amb la viola de gamba. Però diem que en la formació dels conjunts que vam fer vam treballar junts en molts projectes. Per als dos va ser una experiència molt important. I això sempre és una cosa que quedarà a la història com un llegat importantíssim. 

-Com veus la situació de la música històrica actual?
-Estem en la mateixa situació de tots els que fan treballs artístics. Vivim en un món en què és molt difícil obrir-se camí en projectes de llarga duració. Sobretot perquè la música antiga no té un suport insitutcional com el té la música clàssica, la simfònica o l’òpera. Sempre som músics que anem per lliure i això fa més complicada la tasca de treballar amb serenitat i amb projecció de futur. Jo crec que hi ha canvis que hauríem de fer.

-La música pertanyent a l'alta cultura ha de tenir, necessàriament, un component classista?
-Per a res. Justament, la música històrica i les músiques medievals arriben més directament als joves, són músiques rítmiques i interactives amb un repertori d’obertura. Són imaginatives i creatives, molt més accessibles a un nivell popular. El que fa a una música classista són els preus de les entrades: anar a un concert en què has de pagar  cent o dos-cents euros per una butaca de platea sí que és classista. Però això depén de l’organitzador, dels mitjans que tinguen i de la projecció que l’artista  vulga donar al seu projecte. 

Nosaltres, a part dels concerts per al públic general, fem mensualment concerts a hospitals i presons per a mostrar que la música serveix per a la vida quotidiana i per a ajudar a les persones a ser més felices. Hi estem tenint molt bona resposta però les institucions tenen poc interés a ajudar en aquest tipus de projectes. Són activitats que no mouen masses, que no generen un benefici econòmic i sembla que els hi costa entendre que també són necessàries per a la societat. Per exemple, quan vam arribar a la secció d’oncologia infantil de l’hospital Sant Joan de Déu els xiquets estaven molt neguitosos i quan vam començar a fer música van començar a somriure, a moure’s i a ballar. La música pot canviar totalment l’estat d’ànim perquè sempre ajuda a tranquilitzar-se. 

-Creus que la música ha de ser adaptada per als infants o que tots tenim la mateixa capacitat de gaudir-la?
-La música no és una activitat intel·lectual sinó que connecta amb la nostra sensibilitat. Els humans som sensibles i curiosos i podem gaudir de qualsevol música a qualsevol edat. Això sí, quan més en coneguem més en gaudirem. Però no cal conéixer la vida d’un compositor per gaudir de la seua música. Perquè ens parla directament al cor.

-La música guarda algun tipus de relació amb els animals i la natura?
-La música és una expressió del llenguatge de l’ésser humà on exprimim les nostres emocions. I això té una relació amb la natura, com podem veure si observem el llenguatge dels ocells o d’alguns animals. La natura està plena d’elements que es distingeixen pel so. De fet, la música ha imitat moltes vegades la natura i els seus sons. Està tot molt implicat. Vivim en un món global en què les emocions són percebudes a través dels sentits i això és el que ens fa ser vius i gaudir d'aquest món que habitem. Però també ens pot fer patir, clar. Sempre hi ha una mica de les dues parts. 

-Podries recomanar algun llibre que t'haja fet pensar?
-Tot i que és difícil triar, recomanaria el llibre d’un amic meu, Nuccio Ordine, que es diu La utilitat de l’inútil. És un llibre maco perquè parla sobre la importància d’aquelles coses que habitualment es consideren inútils com la filosofia, la música o la bellesa. La cultura és molt important perquè és el que ens desperta emocions, el que ens fa ser millors. Conéixer la literatura, la història i la filosofia són coses tant valuoses que no tenen preu. Ens  fa ser humanament més rics i ens connecta amb el nostre entorn i amb els altres. 

-Què sents quan toques?
-Quan estic tocant no tinc pensaments, estic totalment concentrat en la música. I això és fantàstic perquè buides el teu cap. Per a mi, tocar significa treure’t del cap tots els pensaments i estar en un moment de relaxació absoluta on t’oblides dels problemes i de les coses que normalment et pesen. És un acte  zen. 

A mi m’agrada recordar aquesta història per a explicar-ho: hi havia un jove passejant per un bosc de l’Índia i, de cop i volta, un tigre comença a perseguir-lo. El jove es posa a córrer i, tot i que quasi l’enxampa, es tira per un barranc per salvar la vida. Quan es lliura i arriba baix de tot, alça el cap i veu a un altre tigre que està esperant-lo. Casualment, a la vora del barranc troba un manoll de maduixes silvestres i comença a menjar-se-les i pensa: “que bones estan aquestes maduixes del bosc”. Així acaba la història. Això vol dir que en la vida quan 'gaudim de les nostres maduixes' és quan som realment feliços i ens oblidem de tots els 'tigres' que, inevitablement, trobarem al nostre camí. I això es pot fer tocant la viola de gamba o fent qualsevol activitat, com ara rentar els plats. Es tracta de concentrar-se en el que hom fa i gaudir-ne. Per a mi, un bon músic és aquell que quan toca es concentra en la música i s’oblida de tot. És en eixe moment quan pot transmetre l’emoció al públic i compartir la seua felicitat amb els altres.