La nostra cultura de carrer

VALENCIA. L’altre dia aní a La Rambleta a viure el concert de Kings of Convenience, un grup noruec de pop melòdic que va barrejar el seu meravellós directe amb una entrevista. Ells són de Bergen, una preciosa ciutat costanera on, a banda d’haver-hi molts espanyols treballant, plou vora 250 dies a l’any, la resta del temps està nevant. De fet, el 2007 va estar plovent 85 dies seguits: per a flipar, o com diguem al meu poble, “pa cagar-se i no torcar-se!”.

La qüestió és que enmig de l’entrevista va dir un dels dos components del grup, Erlend Øye, que a l'hivern ell se sentia molt cultural. La seua teoria era que amb el bon oratge la gent fa vida al carrer, està a la fresca, va a la platja, a una terrasseta, té ganes de socialitzar. I a l'hivern, amb el fred, et vols culturitzar i t’entren ganes d'anar al teatre, al cine, llegir un llibre, visitar una exposició, acudir a escoltar música a un auditori…

Ell parla des del coneixement que dóna el fet d'haver nascut a Bergen –on durant nou mesos a l’any fa fred i els altres tres mesos plou– i de viure ara a Sicília. El xic no està mec i ha pegat a fugir com han fet tants dels seus compatriotes que viuen a l'Alfàs del Pi, on es troba la segona colònia d’emigrants noruecs més gran del món, després de la de Nova York.

Per tal que vos feu una idea, Bergen té la mateixa població que Elx o un poc més, però com que no tenen massa coses a fer, es dediquen entre altres ocupacions a tocar música. Així és com va aparéixer la Bergensbølgen o “onada de Bergen”, amb grups com Röyksopp i Kings of Convenience com a màxims exponents. A més d’ells, aparegueren altres grups com Ralph Myerz and the Jack Herren Band, Annie o Poor Rich Ones. Més tard han anat sorgint altres formacions com el magnífic Sondre Lerche o els noruecs més festivalers, els Kakkmaddafakka. Però també tenen grups de referència en el món del Heavy Metal com Immortal, Gorgoroth o Burzum.

Mentre que Erlend és un personatge simpàtic i carismàtic, el cantant de Burzum, Varg Quisling Larssøn Vikernes, es va dedicar a cremar esglésies i va matar el seu editor discogràfic i company musical anomenat “Euronymous”. Després d’eixir de presó, se n'ha anat a viure a una granja a França per criar gallines i els seus quatre fills.

Tot açò que vos conte era per donar-li la raó a Erlend, ja que jo estos mesos em trobe prou cultural, o millor dit, em trobava, perquè amb esta calor que està fent, vivim en un estat social constant. I ser social i ser cultural al mateix temps requerix una dedicació completa, no és factible a no ser que sigues crític d'art.

Només ser cultural a València implica participar en tots els esdeveniments que s’organitzen: siguen festivals urbans com Intramurs o Distrito 008, concerts a Las Naves o La Rambleta, inauguracions de galeries d’art, presentacions de llibres o de guies molones, debats de València Vibrant, festivals de teatre com Russafa Escènica o el microteatre, xarrades, taules redones, mercadets d’il·lustració com el Tenderete, visites guiades i tallers de les exposicions… Cada setmana hi ha algun concert, inauguració o presentació ineludible, que ha d’anar acompanyada d'una visita gastronòmica posterior a algun dels restaurants de moda. No pots no conéixer els 50 nous restaurants que han obert a Russafa, és intolerable si eres cultureta “de categoria”. Si a més t'agrada el futbol, tens dos partits per setmana, i si eres faller, saps que sempre hi ha coses per fer per la falla, i més ara que ja queden poc més de dos mesos per a la cremà.

Per això resulta que a València tota l’activitat cultural important es concentra d'octubre a abril, amb una parada obligada per al Nadal que està ja a punt d’acabar. Amb les falles i la Fira del Llibre es fa una transició de cultura de sala a cultura de carrer, i ja fins octubre a la gent li fa gossera màxima clavar-se a un lloc tancat a no ser que ploga. Per tant, amb la calor arranca la temporada oficial dels saraus a l’aire lliure: que si la fira del vi, de la tapa, la fira alternativa, la fira d’abril, la de l’embotit, Festival de les Arts, Fira de Juliol, Filmoteca d’estiu…

Animals de carrer

Perquè, de fet, la nostra cultura és més de carrer que de sala; més de processó que de missa; més de plantar una falla a la plaça que de visitar les flors dels nostres patis interiors; més de música de banda que de música de cambra o òpera; més d’anar a córrer al riu que en una cinta; més del cinema a la fresca que de cinefòrum; més de picaeta i paella o torrà compartida, que d'entrant, primer i segon plat.

Per això estava clar que la festa de la nit de cap d’any a la plaça de l’Ajuntament seria un èxit rotund. Va concentrar molta gent de totes les edats amb ganes de passar-ho bé sense clavar-se a un bar o a una casa, simplement pel fet de divertir-se al carrer i d’ocupar l’espai públic per passar-ho bé en grup.

Som animals de carrer, gent que necessita que ens pegue l’aire per a ser feliços. Durant uns mesos hivernem com els óssos, per això després agafem amb tantes ganes el carnestoltes, la Setmana Santa, les Falles, la Magdalena, la fira del vi i tot el que involucre ocupar els carrers, que compensem de sobres els mesos de frescoreta, també coneguts com mesos culturals.

Jo supose que a Bergen no celebraran la nit de cap d’any en el carrer, es quedaran tots a casa, ben abrigadets, bevent alcohol caríssim (allí les cerveses al supermercat costen un mínim de 6 €) i component la música que després nosaltres escoltem en cap d’any. Després poden presumir dels Kings of Convenience o de Kakkmaddafakka, de guanyar de mitjana el doble que els valencians o de comptar amb més galeries d’art modern que València, tot i que València és el triple de gran. Però és com el xiquet ric que presumix de cotxe nou de son pare a qui no veu per casa, quan el que ell voldria es canviar el cotxe nou per un cotxe més vell, a canvi de poder passar més temps jugant amb son pare.

Ací no tenim “una onada de València” d’artistes musicals, ni tampoc tenim una vida cultural d’elit o de reconeixement mundial, a pesar que el talent ens sobra. Però sí que tenim la gran sort de comptar amb una vida social de primer nivell internacional que ja voldrien la majoria de ciutats del món. Per això recuperar els espais públics per tal que la gent puga gaudir d’ells és tan important, perquè és part de la nostra manera de ser i d’entendre la vida.