GRUPO PLAZA

ressenya

La felicitat lluny d’Egipte i l’Alexandria perduda d’André Aciman

26/04/2022 - 

VALÈNCIA. S’atribuïx a Oscar Wilde la sentència segons la qual tot allò que no és autobiografia és plagi. No resulta massa complicat estar d’acord i deixar-se arrossegar per l’habitual sumptuositat precisa de l’irlandés, i fins i tot concloure amb una altra cita, esta vegada de Borges, quan proclamava que Wilde, quasi sempre, tenia raó. Perquè eixa autobiografia no és només el conjunt estricte de vivències que cadascú pot exhibir, ocultar i rememorar més o menys a conveniència. En eixe bagatge també naveguen les connexions d’intensitat variable que de manera interna establim entre els fets i les persones, la incansable imaginació, les justificacions que aventurem per a entendre actituds o circumstàncies o els coneixements (des dels més tècnics als més sensorials) que atresorem al llarg de la vida. Autobiografia, per tant, és tot allò que ens conforma.

No és estrany, doncs, que aquella cita inicial de Wilde (i que es referix essencialment a l’àmbit de la creació literària) carregara sobre l’experiència (o sobre una molt concreta percepció de l’experiència: la d’aquell que posseïx la capacitat artística de plasmar-la) el gruix de la matèria primera literària. I seguint el raonament, els afores d’eixe magma no poden sinó ser fruit i resultat (més o menys conscient, podem dir com a descàrrec) del plagi, de la descarada imitació o còpia de creadors anteriors.

En literatura les fronteres entre la memòria estricta i allò que s’entén com a ficció pura són d’una permeabilitat escandalosa. En conseqüència, mai serem capaços d’esbrinar quina part de la immensa majoria d’obres literàries creades és resultat de les experiències (viscudes o imaginades per a entendre eixa realitat) de l’autor, o quina altra part pot reclamar-se fruit i resultat d’una absoluta invenció, o, finalment, quines paraules, expressions, fragments o estructures són prou més que una inspiració o un furt més o menys pròxim, o més o menys confessable.

Eixa inevitable indefinició dels orígens fa que ni tan sols aquells llibres que en la portada, davall del títol, porten la indicació o llegenda de Memòries, puguen estar exempts o desinfectats d’aquelles interferències que la ficció o el plagi (més la primera que el segon) procuren. De fet, eixa classe de libres, eixes memòries recapituladores de tota o d’una part de la vida dels escriptors solen ser terreny particularment procliu a les justificacions, els ajustos de comptes i a l’exhibició de mèrits adequadament ornats de les millors circumstàncies i despullats de les misèries inherents a bona part dels esdeveniments de la vida corrent, i conformant, al remat, un embellit catàleg de vanitats que oferix sense remordiments el perfil més afavoridor de l’autor, foto de solapa inclosa.

No sembla el cas de l’italo-estatunidenc André Aciman. Nascut a l’egípcia Alexandria de 1951 al si d’una família jueva, d’origen sefardita i d’arrels italianes i turques, tot eixe cafarnaüm de nacionalitats i cultures (amb les inevitables i adherides diàspores, exilis o fugides) serà determinant en la seua formació però sobretot en la construcció del seu primer llibre, Out of Egypt: A memoir (1995), un bellíssim compendi de records incardinat en el gènere memorialístic. Novel·lista tardà, fins a ben entrada la cinquantena no publicarà la seua primera obra de ficció pura, Call me by your name (2007), novel·la que, ajudada per una exitosa versió cinematogràfica de 2017, li donarà, a partir d’eixe moment, una presència i un reconeixement que mai no havia assolit, i que contribuirà al ressò i la valoració constant de la seua producció posterior. 

En qualsevol cas, aquell Out of Egypt: A memoir, encara constituïx molt probablement el producte de més altura sorgit de la ploma d’André Aciman. Publicada en valencià per l’editorial 3i4 amb el títol d’Adéu, Alexandria en 2011 (fet i data molt meritoris perquè l’autor era totalment desconegut), la versió en castellà de la mà de Libros del Asteroide i amb el títol de Lejos de Egipto hauria d’esperar a 2021, ja a l’ombra de la fama propiciada per l’èxit de Call me by your name. 

Adéu, Alexandria és una fabulosa evocació familiar, la del mateix autor, i la invocació d’un món perdut, el de l’Alexandria dels anys centrals del segle XX. Des de l’arribada de la família a la ciutat als inicis d’eixe mateix segle fins a l’expulsió dels estrangers decretada a mitat de la dècada dels 60 (en plena adolescència de l’autor) pel govern de Nasser, Aciman relata els dies i les circumstàncies de la seua nombrosa i excèntrica família, però també i ací rau la part més intensa i més literària del llibre el seu propi descobriment del món, l'aprenentatge vital indissolublement apegat a unes percepcions físiques, uns escenaris, uns olors i uns sabors que determinaran l’adscripció de l’autor a una sensibilitat decididament meridional.

És eixa sensibilitat la que sura vigorosament per damunt del text, i oferix el marc estetitzant adequat a l’essència i influència que subjauen en la prosa d’Adeu Alexandria, d’inequívoc ritme i evocació proustiana (Aciman és un antic, reconegut i devot admirador de l’autor d’À la recherche du temps perdu), i que es convertix en el to idoni per a la narració de la consecució de peripècies familiars (tan divertides com tràgiques), dels creuaments de llinatges, d’eixa invocació permanent d’espais domèstics, de la barreja feliç d’idiomes en un espai d’un cosmopolitisme irrepetible o de les interaccions dubtoses amb la població àrab, sempre marcades per l’influx determinant de la classe social.

Anciman transmet en este llibre la sort i la desgràcia d’haver patit i gaudit del paradís perdut de la infància amb l’element agreujant de tractar-se, ací, d’una pèrdua real, de l’expulsió amb data certa d’eixe paradís quan la vida comença a desplegar-se. Però en Adeu, Alexandria no hi ha plany, ni rancor, només (i no és poca cosa) la melancolia dolça del temps destil·lat, un agraïment pels dons d’una felicitat que mai s’atrevix a dir el seu nom, condensada en dotzenes d’escenes, com l’evocació del perfum dels llençols llavats i posats a eixugar en un terrat davant la mar que ho abastava tot, o una celebració familiar on el centenari d’un dels membres es commemora encenent cent ciris per tota la casa, creant una atmosfera d’ensomni, o els passejos en família per la Corniche, el passeig marítim d’Alexandria, o la descripció de l'arribada de l’estiu –anunciada cada any pel Ramadan que feien alguns companys d’escola o el servici de sa casa, com un anticipació dels dies més llargs, i el trasllat ritual, estiu rere estiu, a la casa de la platja, a Mandara, amb eixe nom tan bell, de ressonàncies i concomitàncies amb aquella Tipasa d’Albert Camus, l’altre immillorable cantor de les vores del Mediterrani, o el record bellíssim i entranyable –homenatge pòstum inclós del signor Dall’Abaco, el seu professor de grec, tot unit i relatat en una cadència amable, sepultat pel temps però invicte pel record amb el qual la felicitat impregna les coses quan la sort acompanya. I André Aciman, com demostra amb tendresa i qualitat literària en este magnífic i inoblidable Adeu, Alexandria, en va tindre molta.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme