VALÈNCIA. Contra tot pronòstic hi ha una horta que resistix en el Cabanyal, de les moltes que n'existiren en el passat. Fa molt de temps que pareixia tindre les hores comptades però ahí està, amb les canyes de les tomateres ben ertes, amb les lletugues, els pimentons i les albergines omplint la terra de cromatisme. Queda a l'esquena del parc de la Remunta, on tenien alberg els sementals de l’Exèrcit. Hi havien llauradors que sospiraven per a què algun d’aquells imperials cavalls cobrirà les seues egües. I omplien d’ofrenes hortofrutícoles als que ostentaven “mando en plaza", per a aconseguir-ho. Aquells camps que s'havien lliurat de la rajola, i que són conreus des de fa segles, varen assistir, anys arrere, a l'edificació d'un trist i ombrívol tanatori. Just al costat ha inaugurat fa no res un Mc Donald’s. Allí seguix, impenitent. L'última horta.
La pedra angular de la rica gastronomia dels pobles mariners de València es troba en la combinació de unes quantes circumstàncies, algunes geogràfiques: la fecunda horta valenciana que s’extenia fins les primeres cases del Cabanyal, la indústria pesquera desplegada sobre l’arena de les platges i la proximitat de port, amb l’accés a mercaderies exòtiques. També una social: calia agusar l'enginy per a bastir una cuina exquisita amb la matèria primera més econòmica, ja que la cara anava als mercats; una religiosa: els preceptes de Setmana Santa Marinera; i una última festiva: la necessitat de cuinar aliments que es conservaren bé per a poder atendre com toca les obligacions de les processons durant els dies de la Festa. Penseu en l’esgarraet: abadejo que portaven els grans vaixells des de Terranova i la penínsular del Llaurador, pimentó de l’horta i all. O en la titaina: tonyina de sorra, de les almadraves valencianes, tomata, pimentó, all i pinyons. O en l’escabetx de bísol. Terra, mar, comerç. Vitualles que aguantaren bé durant dies.
La proximitat de l’horta sempre fon essencial en el Cabanyal; quasi tant com la fecunda activitat pesquera: terra i mar, la simbiosi perfecta. I a més els paisatges d'horta són cosanguinis a moltes generacions de cabanyalers. Ara hi ha aquell encreuament, junt al tanatori, el Mc Donald's i la darrera de les hortes, entre els carrers Lluís Peixó i Tarongers, amb la redona dels cactus enmig, travessada pel modern tramvia. És el vòrtex on es troben Malva-Rosa, Cabanyal, Beteró i Politècnic. Els campus universitaris del Politècnic i de l’Estudi General arrasaren fa temps, impunement, les hortes a babor i estribord de Tarongers. En el solar adjacent al grup de vivendes de la Mare de Déu del Carme queda aquell espai ferroviari, esperant un destí, des del soterrament de les vies i la construcció del túnel de Serradora, fa ja una eternitat, i també l’últim tram de la tanca, en dolça revolta, que separava els raïls de la ciutadania i que fon durant dècades el mur que encaixonava el Cabanyal i el separava, abruptament, de València, física però sobretot psicològicament. En el cantó que dóna a la Malva-Rosa, junt a Sant Joan de Déu, magnífica obra de Francisco Mora, sobreviuen algunes hortes més, com les que envoltaven, fa no res, tot el sanatori. El cantó del Politècnic és l'inici d'una ciutat d’edificis tecnològics.
De la rusticitat cabanyalera resta, més cap a dins, un darrer anhel: el de les hortes que han omplit de vida els vells solars del Clot, promogudes pel col·lectiu Cabanyal Horta, a esquena de la icònica casa del trencadís de la pesca del bou. I les figueres, clar, algunes de sobiranes dimensions, que sorgixen entre els carrers del poble, discretament, algunes plantades fa més d'un segle, com la Figuera de la Barraca (Nicolau de Montsoriu 38), de 1907. Cert és que el ficus carica és un arbre agraït que no necessita massa de res per a créixer fort i oferir excel·lents collites, però com diu la sabuderia popular, molt millor si té els peus en aigua i el cap al sol. I així és. El Cabanyal és tot aigua per baix la corfa, com una pera tendral. Les figueres, com els conreus d’horta abans, estan arrelades en ferra ben fèrtil, plena de nutrients, com totes les que són antics aiguamolls, i amb tot el bé que aporta la proximitat de la mar. Cap al nord, entre el camping Patacona i l’ermita dels Peixets, junt al Carraixet, es manté, miraculosament, un tram d’horta, al costat de la ciutat i en primera línia de mar, on les tomates són mel, com les del Perelló. No fa tants anys que el front marítim valencià, i en especial en els pobles marjalencs, era així, majoritariament.
I l’aigua dolça. Ja diem: el Cabanyal està foradat pels fonaments, ple d’aigua per baix terra. No ja les séquies que transcorren per davall dels actuals carrers Francesc Cubells i Tarongers –amb tramvia inclòs–, Mediterrani i Pintor Ferrandis, sinó tot el subsol, de punta a punta: són populars els balnearis de les Termes i les Arenes, per les seues aigües, que brollaven a vora mar, però n’hi havien altres, antiguament, com el de Sant Tomàs, prop d’on està hui la parada del tramvia de F. Cubells, el manatial Sellarim, la font d’En Gasch, tots els pous de les cases i un llarguíssim etcètera. Tant és així que, de fet, fins fa només unes dècades, en les platges del Cabanyal i de Natzaret hi havien fonts –simples canonades verticals, amb una aixeta– d'on brollava aigua potable sobre la mateixa arena.
Això: que les figueres, en el Cabanyal, tenen els peus en l’aigua i que per això abunden, de forma insòlita i silenciosa. L’exemplar amb el cop més destacable és la Figuera Sirera, que inunda, amb el seu fullam, el solar de Marí Sirera núm. 1, l'antic pati d'una casa, i dóna per darrere a Sant Pere 3. Pot ser que tinga alguna cosa a vore amb la seua saludable presència la proximitat de l’antiga font d’en Gasch. Està a un pas del Mercat del Cabanyal i de la històrica casa de menjars Bodega J. Flor, en funcionament des de 1893, junt a la parada del bus, i és veïna de l’enderrocada i simbòlica Casa de la Palmera. Una altra ben esplendorosa és la Figuera del Ionqui en el solar contigu a Barraca 317, just al costat del Café i Calor, un local per a l'atenció a toxicòmans instal·lat en una de les zones deprimides del Cap de França. El solar tancat de la figuera va ser durant molt anys amagatall per al consum d’heroïna, lo qual no va afectar a la seua ingent producció de figues i bacores.
El carrer de l’Alegria és un dels més antics del Canyamelar i manté el caràcter de poble, encara que la majoria de cases tradicionals es troben tapiades i este racó del segle XIX ha anat perdent la seua sabor. En un dels solars, junt al núm. 13, s’obria un cuidat jardí, amb porta d’accés, hui tapiada. Entre els diversos arbres s’erigia la Figuera de l’Hogar, així anomenada per la quantitat de voltes que els alumnes del col·legi Hogar Nostra Senyora del Rosari encalaven el baló en aquell frondós espai, a l’eixida de classe. Tot ho domina ací l’ombra impeninent del campanar, d’un cert aire toscà, tot i la indecorosa coberta metàl·lica, de l’església del Rosari.
En el carrer Marià Cuber hi ha uns quants solars fora d'ordenació que justificaren fa uns mesos l'aberrant enderroc del Casino republicà El Pinzón. En el que fa cantó amb Escalante 40-42 trobem una figuera considerable, junt amb altres arbres d'entitat. O la ja anomenada Figuera de la Barraca, que creixia al costat d'un parell de barraques germanes, el perfil de la teulada de les quals encara es pot distingir en el mur exterior. N'hi han moltes més, en solars, en patis o rebrots que creixen entre els clavills de les ruïnes d'algunes cases.
Qui cull les bacores i les figues que esclaten en primavera (juny) i estiu (agost i setembre) pels carrers del Cabanyal? Els propietaris i veïns, sense dubte, atenent a aquella dita valenciana "La figa per a ser bona, ha de tindre el cul clavillat, partideta i tocadeta de pardal" que té una versió balear: "Una figa per ser bona ha de tenir tres senyals: crivellada, secallona i bequejada des pardals". La figuera forma part ja del paisatge urbà del Cabanyal –com els ficus de la Gran Via o el Parterre del de València–, amb les seues fulles molt lobulades i l'olor dolçota de quan esclata la figa, o amb les branques òrfenes i esmortides en hivern.
De figues n'hi han: pansides i atabollades, albardades i de carabasseta, de Sant Joan i napolitanes, negrelles i del peçonet. També n'hi han figues paleres, punxoses i que es mengen, i figa molles, que demanen permís a una mà per a moure l'altra. I els que ho fan tot arreu, a la figa mandranga, i expressions i dites: tindre la figa torta (estar de mal toc), fer coll de figa (morir-se); o estar arrepretats com a figues en cofí; però açò de l'epistemologia són figues d'un altre paner.
És de tots sabut que el Cabanyal, per particular caràcter de les pescateres, és territori de sal grossa, on féu fortuna de la bona aquell hit que va ser El Virgo de Viçanteta de Josep Bernat i Baldoví. Alguns encara recorden quan li inquirix Viçanteta a Pasqualo si es casa o no i este li respon que primer se la talla. “¡A fe que este matinet / tallar-te-la no has volgut!” li respon ella. L’alcalde li recrimina: “deixa els talls i el gavinet, i al gra…” i ella: “El gra és que m’ha fotut”. I s’explica, per fi, Pasqualo: “Això no és fotre, punyeta, / que això és clavar el pardal / enmig d’un camp de dacseta, / o en la porta d’un hostal… / i en fi, si vols que t’ho diga, / ja que eres tan parladora, / 'lo de les atres es figa, pero lo teu és bacora'”. I així és com tracta de fer entendre que la bacora és més tendra i la figa més madura. I que no vol casar-se, després d'haver caigut en la temptació. Ja se sap que tira més un pèl de figa que una maroma de barco. I que ja la fulla de la figuera apareix en el principi de tot, quan Adam i Eva es cobrixen els sexes després del pecat original.