VALÈNCIA. Una de les polèmiques més incisives que ocupen hores i llargues disquisicions en els consells de redaccions de les empreses editorials té poc a vore amb la literatura. Més enllà de la qualitat d’un text, o de les rutilants raons de les modes o els interessos particulars de cada moment, des de fa relativament pocs anys s’ha instal·lat en els motors econòmics o industrials de la producció literària un criteri que té tot l’aspecte d’haver arribat per a romandre. No sabem si la seua presència ens acompanyarà eternament però sí, i a ben segur, ho farà al llarg de les nostres vides, per molt extenses que les confiem.
La vertiginosa successió de canvis provocats per la tecnologia ha variat de manera probablement definitiva els nostres costums, i en el camp del temps dedicat a l’oci (incloent ací també allò que es denomina amb certa pompositat hàbits culturals) la variació ha provocat, entre altres moltes coses, un canvi en la manera de llegir. No ja en l’aspecte del format, on el paper (periòdics a banda) resistix amb notable dignitat la irrupció del llibre electrònic, sinó en la reducció de la capacitat lectora que tots hem experimentat, i que es fonamenta en l’habituació més o menys conscient als textos curts, la pèrdua infinita de temps i la preferència per qualsevol de les moltes formes de la lleugeresa.
Era lògic que eixos canvis, amb la seua inevitable permeabilitat, es traslladaren al món de les lletres. Perquè encara que determinats best sellers continuen requerint d’una llargària enciclopèdica, la realitat és que la tendència general –allò que es discutix i lleva la son en els departaments comercials de les editorials– passa per un aprimament de l’espai físic, per una reducció de les pàgines dels llibres. En determinats cercles del mandarinat industrial i comercial es considera que només els volums que es situen al voltant de les 150-200 pàgines tenen garantida la posteritat i, sobretot, la venda.
Com una precursora o visionària de tot això, l’escriptora belga en llengua francesa Amélie Nothomb (Etterbeek, 1967) porta vint-i-cinc anys oferint els seus lectors novel·les raonablement breus, lliurant-les amb puntualitat anual com si d’una collita certa i segura es tractara, i des de 1992 ha anat construint –amb eixa estructura que l’acosta més a la nouvelle que a la novel·la, però que ja hem assumit com a tal– una obra potent que cavalca entre l’autobiografia, l’aprofitament parcial d’eixa pròpia biografia o del cabal literari francés o la ficció pura.
La seua és una història d’èxit, d’una voluntat quadriculada i sistematitzada de triomfar, i presenta tots els perfils que una mirada descuidada i massa ràpida no dubtaria a classificar com a literatura de segona fila. De fet, igual que els seus devots la glorifiquen en els altars, certa crítica celestial i eternament enemistada amb qualsevol classe de popularitat lluita per no mostrar cap adherència ni simpatia per l’obra de Nothomb, i prega any rere any, novel·la rere novel·la, per assistir a la seua caiguda definitiva, al seu desballestament que esperen amb ànsia de voltors famolencs. Però la realitat és obstinada i aquella caiguda no només no arriba, sinó que la dimensió estrictament literària de Nothomb no deixa de créixer.
Bona prova d’eixe bon estat de forma és la seua última creació, Pica’t al cor (Llibres Anagrama, 2019). Incardinada dins de les novel·les de ficció pura (i per tant fora de les que ella mateixa s’encarrega de classificar com a autobiogràfiques), i prenent el títol de la frase d’Alfred de Musset “Pica’t al cor, és allà on hi ha el geni”, és essencialment una història de mares i filles, el relat dels anys decisius de Diane, una xiqueta-jove-dona que patirà l’absència d’amor matern i la insolvència d’un pare que en realitat representa un arquetip de la incompareixença, del desistiment de les funcions que li corresponien.
El malbaratament de certes vides, les gelosies variades, la reiteració en els errors o la capacitat de determinades persones per a manipular (i d’altres per a ser manipulades) són només uns quants dels desafiaments que Amélie Nothomb exposa i conduïx per les pàgines del llibre com si assistírem a una representació teatral. La fredor àcida de la prosa de l’autora troba la calidesa necessària en la innocència de la protagonista, en el món incontaminat de la seua amiga Élisabeth, aliena al desballestament sentimental d’aquella, per a exposar les càrregues de profunditat –d’aparença senzilla però resultats devastadors– que sempre aporten, com qui no vol la cosa, la literatura més que apreciable d’Amélie Nothomb.