VALÈNCIA. Un dels personatges totèmics de la cultura alemanya i europea és sens dubte Johann Wolfgang von Goethe (Frankfurt del Main, 1749 – Weimar, 1832). Totèmic i d’alguna manera fundacional, perquè la seua simple menció encara està associada al prestigi que només un grapat de noms (Montaigne, Cervantes, Voltaire, Samuel Johnson, el mateix Goethe) mantenen en l’imaginari col·lectiu dels inicis i la consagració de la contemporaneïtat literària i artística europea.
Però eixa consagració també comporta efectes negatius. La paradigmatització de la seua figura l’allunya de la realitat més prosaica, i la seua obra es convertix en una sort de joia venerable i reconeguda, però d’alguna manera encapsulada, aliena al tràfec de lectures habituals, dotada de tots els prestigis del món però fora de l’abast de la quotidianitat més estricta. Físicament, i dins de la percepció de molts lectors, és com si el tingueren damunt (com un sant patró instal·lat en el seu cel) i no al costat, amb la inevitable distància que això proporciona.
En el cas concret de Goethe, tampoc ajuda massa la intensitat de la seua obra, la sensació constant i fins a cert punt esgotadora que trasmet la fascinació que el món i la vida li provocaven, eixe cientificisme a ultrança, eixa devoció per la raó i l’esperit encuriosit i essencial del seu temps, eixa multitudinària i inacabable gamma d’interessos o eixe sentit reverencial, quasi místic, per l’art o les lletres i pels seus creadors, presentats habitualment més com a demiürgs tocats pels déus que com a simples mortals, una sublimació permanent que abasta des de les coses més menudes fins a les verdaderes excelsituds, sovint banalitzades precisament per eixa excessiva sublimació.
En qualsevol cas, l’autor d’obres com Els patiments del jove Werther (1774), Les afinitats electives (1809) o el Faust (1832, obra quasi pòstuma) té assegurat un més que merescut lloc en el panteó de la glòria literària, encara que la seua lectura requerix –i requerirà prou més en el futur- un cert esforç no tant de comprensió sinó d’ubicació real en el marc mental i físic del seu temps, de les seues obsessions o de la seua manera d’entendre el món i la vida. A eixes tres obres mencionades s’han d’afegir necessàriament els dos volums que ens va deixar de caràcter clarament autobiogràfic: per una banda Poesia i veritat (1830), relat dels seus dies de joventut fins a instal·larse a Weimar, on viuria fins a la seua mort, i per altra banda el seu Viatge a Itàlia, llibre-revelació en el qual potser podem trobar el Goethe més autèntic i desinhibit, la relativa –molt relativa- relaxació de l’actitud especulativa constant que caracteritza la seua personalitat i la seua obra.
Viatge a Itàlia (Columna, 2001) és en realitat un memorable pastitx publicat en 1816 i que donava forma a un conjunt de cartes i notes de l’autor i cuinat molts anys després del viatge real, un llarg periple per la península itàlica realitzat per Goethe poc abans de complir els quaranta, i que va tindre una durada de vora dos anys. Curiosament (l’empremta d’Itàlia és llarga i profitosa), el mateix mètode gastronòmic de cocció lenta i aprofitament d’ingredients variats que gastaria Josep Pla segle i mig després per a construir les seues Cartes d’Itàlia, i amb el mateix i magnífic resultat.
Imbuit per l’esperit de l’època i per obres conegudes en els ambients intel·lectuals com els viatges italians de Montaigne, Smollet o Sterne, i fugint de la seua llar quasi d’incògnit, iniciarà la seua molt particular baixada al sud. Verona, Venècia, Roma, Nàpols, Sicília (amb parades a Palerm, Segesta, Agrigento, l’Etna, Taormina o Catània), i una nova estada a la tornada a Roma, on ampliarà els seus estudis sobre arts plàstiques, actuarà com a corredor d’art i tindrà alguna aventura amorosa. En part diari, en part memòria libèrrima, en part recomposició epistolar, Viatge a Itàlia és probablement l’encarnació més amable del geni de Weimar, un recorregut inoblidable narrat amb la passió d’aquell que sent com un batec intens l’eternitat concretada en la bellesa, i en la busca d’eixa mateixa bellesa per mitjà de la intuïció poètica però també (aquell cientificisme, aquella ànsia per capturar tots els matisos del món) a través dels avanços i les possibilitats del seu temps.
La crònica del viatge italià de Goethe, afavorida pel seu prestigi literari, consagraria de manera definitiva la percepció europea del país transalpí, la llar fecunda on l’autor veia la quintaessència de l’Antiguitat, i en l’àmbit alemany serà el dispar d’eixida d’una obsessió que invadirà les elits culturals i fins i tot les classes mitjanes no tan il·lustrades. No era per a menys. Pocs llibres condensen com este Viatge a Itàlia l’esperit d’allò que hem convingut a anomenat literatura de viatges, un gènere fastuós, no sempre ben valorat per alguns crítics miops, i que si bé no va ser iniciat per Goethe, sí que el va portar a un dels seus cims més excelsos, inaugurant i solemnitzant d’alguna manera la presència fabulosa que el gènere havia d’assolir al llarg dels segles XIX i XX.
