La llum de Chimo Bayo continua encesa

VALÈNCIA Hi ha poques qüestions que puguen llevar-li el bon humor a Chimo Bayo (València, 1961) en una entrevista. Una d’elles és recordar-li que, de tant en tant, es publiquen articles que es pregunten què va ser d’ell. En eixe moment es posa molt seriós: “Jo mai no me n´he anat”. I el temps li està donant la raó: al juliol ha celebrat els 25 anys d’Así me gusta a mí, la cançó que l’ha fet famós, i comença l’agost actuant al macrofestival Arenal Sound, a Borriana. Allà es trobarà amb milers de joves que mai no l’han vist actuar i que no havien nascut quan la Ruta del Bakalao va morir d’èxit. Ell continua amb el seu vestit de combat, a punt per a disparar música i paraules des de l’escenari. Ni se n’ha anat mai ni pensa fer-ho: “Jo, com Molière, voldria morir al peu del canó. És el meu treball, la meua teràpia”.

- Què has preparat per a l’Arenal Sound?
- Per a mi és una il·lusió molt gran un festival com este. Jo sóc un disc-jockey versàtil, un professional que es pot adaptar a les circumstàncies i he preparat una sessió molt ballable, molt intensa, per a un públic jove. A mi m’agrada mirar al públic quan punxe, aconseguir que ho passen bé i ballen. Sóc conscient que als puristes el meu estil pot no agradar-los. Jo seria capaç de fer una sessió per a puristes, però això ja ho fa molta gent i el meu espectacle no. És únic, Chimo Bayo només hi ha un. Molta gent jove, quan em veu per primera vegada, diu que s’ha de ballar una sessió meua almenys una vegada a la vida.

Chimo Bayo ja ha actuat a festivals com Sonorama o el recent Xufa Rock i la seua música ha sonat dos anys seguits al FIB, però sense ell: 2ManyDJs i Fangoria van fer sonar el Chiquitan per tancar les seues actuacions a la gran cita musical de Benicàssim. Un homenatge ben diferent del que va protagonitzar el disc jòquei el passat 14 de juliol a la Gran Fira de València. Eixa nit, a la Marina Reial, se celebraren els 25 anys de la seua cançó més emblemàtica i començà esta entrevista. L’escenari és atípic, en una esplanada entre la platja de la Malva-rosa i el Veles e Vents, més semblant a una revetla que a una discoteca. El qüestionari se’ns quedarà a mitges fins a l’endemà perquè la prova de so s’allarga i Chimo és un perfeccionista. Però també perquè no para d’acostar-se gent a saludar-lo, a fer-se una foto o parlar amb ell. Van arribant amics de l’època de la Ruta, familiars de totes les edats, i alguns venen amb els fills. Ell té temps i paraules amables per a tots. Han vingut a celebrar l’aniversari d’Xta Si Xta No i ell està feliç perquè “tinc dos filles: esta cançó i Tanya, que ara també és dj i hui actua amb mi, així que és una festa en família”. Una neboda de huit anys se’l queda mirant bocabadada darrere l’escenari mentre es posa les ulleres amb llums i la resta del vestuari de ciència ficció. Chimo somriu i li diu: “¿Cómo está el tío de loco?”

- No has arribat mai a avorrir-te de Xta Si, Xta No?
- No, mai. És una cançó que vaig començar a cantar en la discoteca Arsenal amb un altra base, la lletra la vaig anar fent amb el temps, jo sóc part de la cançó. S’han fet moltíssimes versions i em quede amb la meua. Ha envellit molt bé, dura sis minuts i no para de canviar, és ball amb una estructura pop. Bigas Luna la va gastar en Jamón, jamón. I anys després, quan va decidir usar-la per al tràiler de Yo soy la Juani pensava en una versió. Però al final va tornar a posar la mateixa, l’original, perquè va vore que havia de ser eixa.

- El seu èxit et va portar conflictes. El maxi single més venut de la història musical d’Espanya.
- Sí, la discogràfica va arribar a registrar el meu nom i a amenaçar-me perquè gravara el que ells volien. Em deien que si no ho feia traurien discos amb el meu nom sense mi! Una bogeria i una estupidesa... Les meues primeres quatre cançons van ser número ú i els problemes van arribar quan van generar diners. Ningú no pensava que Así me gusta a mí anava a ser un èxit i mira...

- Sempre negues el debat sobre la lletra i l’apologia de les drogues.
- Clar, és que l’art no es pot explicar. Sempre he sigut conscient que això m’ho preguntarien. Però la cançó està oberta a que cadascú l’interprete d’una manera. Per exemple, quan va començar a escoltar-se a tot arreu, un taxista que no sabia que era meua em va dir que si al cantant eixe li sobraven tantes xiques, que li deixara alguna per a ell.

- Però la demonització de la Ruta del Bakalao sí t’ha passat factura...
- Va haver una època en què em molestava, era un estigma. Ara és una virtut, l’estigma s’ha convertit en cultura i això ho he reivindicat durant molt de temps. Al final estic ací, amb eixa etiqueta i n’estic orgullós.

La Ruta del Bakalao ha arribat als museus i els nostàlgics d’eixa època la celebren a multitud de festes remember, recordant més les llums que les ombres. Com també les llums de la cuirassa de Chimo Bayo continuen encenent-se i han rebut un cert reconeixement institucional: ha punxat a les mateixes torres de Serrans abans de la Crida fallera i ara a la Gran Fira de València. Curiosament, el regidor de Cultura Festiva, Pere Fuset, arriba a l’espectacle a temps per escoltar com el disc jòquei interpreta la cançó homenatjada de la nit, també cantant en valencià: “És la bomba que va esclatar... així, m’agrada mi”. Tota una metàfora de normalització, fins i tot lingüística.

La festa a la Marina Reial puja molts graus de temperatura quan Chimo xafa l’escenari, compartit esta nit amb Sento DJ i Tanya Bayo. Comença a parlar, a fer bromes i a motivar als assistents: “Passen i desfassen!” Entre ells, un fan incondicional “des de l’època de Woody” que ha vingut amb la dona i una xiqueta de dos anys que balla als seus braços: “A la meua filla li agrada esta música, a ma casa mai no he parat d’escoltar-la en tots estos anys”. Al final de la festa popular la menuda dorm al carret, com si els decibels de música de ball foren una nana.

- Has tingut por de pensar que el públic t’acabara veient com un friqui?
- Eixa paraula jo no la considere pejorativa. Un friqui és una persona peculiar i experta en una cosa. Jo em considere eixes dos coses, si això és ser friqui, jo feliç. Quan he participat en Muchachada Nui o Buenafuente crec que hem acabat per fer coses divertides i és bo riure’s d’un mateix. Jo sempre dic que puc estar boig, però em faig el normal.

- Però el teu vestuari futurista, amb llums, és almenys una mica extravagant.
- És un vestit de combat que ha anat canviant amb el temps. I açò no és res, vaig tindre una època samurai en Trance: portava falda, abric llarg i una katana! Jo ara quan em pose la meua roba per a punxar ja ho tinc tot: estic concentrat per fer el meu treball i m’ho prenc molt seriosament. És el meu vestit, no és cap disfressa. Batman va disfressat? No, jo tampoc. Si en carnestoltes la gent va disfressada de Chimo Bayo, per mi és meravellós. Però jo em prenc molt seriosament el treball, el meu personatge i el meu vestuari.

- La tele t’agrada...
- Sí, ho he passat bé fent tele i no tinc problema en eixir. He tingut el meu programa a la televisió local, vaig ser jurat en Un beso y una flor de Canal 9 i allà Bertín Osborne flipava amb mi, sobretot quan em va vore vestit de dj. Li va agradar moltíssim la versió que vaig fer de la cançó de Nino Bravo com a fi de festa del programa.

- Vas estar en el càsting per a Supervivientes...
- Sí, però no em van agafar perquè estava massa equilibrat (riu)... És veritat, em van fer un test psicològic llarguíssim i ni jo em veia allà ni ells tampoc. Però almenys em van descobrir que sóc daltònic.

- Però tens nous desafiaments?
- Sí, molts. M’agrada no parar de fer coses. I tinc la sort de poder col·laborar amb gent jove. Jo m’he fet amic dels amics de la meua filla Tanya. A ella la estic ajudant en la seua carrera com a disc jòquei, donant-li suport i no condicionant-la. Sóc com el seu coach però ella té el seu estil, que no és el meu, i ha de fer el seu camí. I amb amics d’ella, Beauty Brain, trauré ara una cançó nova i em fa molta il·lusió. També he acabat una novel·la...

- Una novel·la?
- Sí, està ja revisada i eixirà a la venda enguany. Crec que ja és un bon moment per fer ficció sobre la Ruta del bakalao. Moltes de les coses que van passar allà no es poden explicar si no les vas viure, però la ficció em permet contar moltes coses que volia.

La festa acaba puntual a la Marina Reial de València a l’una i mitja de la matinada, un horari quasi infantil per al públic de discoteca. La descompressió de l’artista passa per llevar-se roba, complements i, sobretot, les botes. Després d’això, l’home que té registrat el “Hu-ha” desplega tota la paciència del món per als fans que esta nit se li arrimen amb el mòbil a la mà. Camí dels 55 anys, el disc jòquei que ens ha fet memoritzar el travallengua que comença per Chiquitan, parla amb molta estima de La tía Enriqueta, eixa cançó dedicada a qui sempre serà jove a pesar de l’edat. Amb el pas del temps, voldrà que eixa cançó també parle d’ell.