VALÈNCIA. L’arquebisbat de València i el de Castelló han engegat una operació per “recristianitzar” la Setmana Santa. Com a campanya publicitàri no està gens malament. Si a l’IKEA li ha anat tan bé amb el seu “Redecora la teua vida”, és indiscutible que “Recristianitza la Setmana Santa” també pot funcionar com a eslògan.
Segons els màxims responsables eclesiàstics valencians, les confraries estan
convertint-se en una mena de casals fallers. Per això han llançat una sèrie de mesures. Les més importants: que els 50.000 confrares valencians acrediten estar batejats, vagen a missa i visquen en la moral catòlica. Este últim punt ha provocat certa inquietud entre els membres de base, ja que afectaria: tots els divorciats, les parelles que practiquen sexe sense estar casats, els que usen preservatiu i els homosexuals. Sense oblidar tots aquells i aquelles que es masturben. Pense sobretot en els pobres casats… el que ens faltava!
Pare atenció, perquè si vosté entra dins d’alguna d’estes categories i té el vestit
de clavariessa, potser hauria d’anar pensant en posar-lo a la venda a eBay.
Encara que la pitjor sorpresa se la pot endur la mateixa Església, perquè si apliquen estos requisits de manera estricta, potser al final no els quede suficient gent per a dur l’anda…
L’ofensiva per la supervisió de la moral no és nova. L’any passat, durant la Setmana Santa Marinera de València, ja es van repartir algunes multes (com si no en tinguérem prou amb les de l’ORA…). En concret, els organitzadors van multar amb 300 euros una dona que va desfilar caracteritzada del personatge de Clàudia Pròcula (l’esposa de Ponç Pilat), atenció, amb una “falda massa curta” (Oh, my God!). També dos dones més, una d’elles per ensenyar “massa cama” i l’altra “massa escot”. En este últim cas, la multa va ser de només 60 euros. No ho haguera dit mai, però per a l'Església ensenyar mamella ix més barat que ensenyar genoll!
Un altre multat fou el personatge del Crist Ressuscitat. En este cas, 60 euros per portar una toga amb “un muscle a l’aire”. Ja ni el fill de Déu pot anar a la moda!
Curiosament, l’anunci de
l’arquebisbat ha sigut rebut amb molta satisfacció pels ateus –sempre tan insuportablement coherents– i amb certa decepció pels confrares més jóvens, que demanaven que l’arquebisbat es modernitzara.
Però és un argument raonable demanar-li diversitat i modernitat a una confraria? Què pesa més? La part social o la part religiosa? La majoria de les nostres celebracions populars tenen un origen religiós, però gran part d’elles ja són una manifestació cultural més. El Misteri d’Elx o La Muixeranga tenen un origen catòlic molt antic, però hui en dia cap valencià no dubta del seu valor patrimonial, independent del fervorós. Ocorre el mateix amb el Nadal. El naixement del profeta Jesucrist fa dècades que és una festivitat autònoma respecte a la Fe. Això és perquè els seus valors de retrobament amb la família són universals. Els ateus potser no van a la Missa del Gall, però també celebren el Nadal: sopen amb la família, canten nadales i fan la tradició dels Reis. I això que saben –com ho saben fins i tot el més catòlics– que els Reis no existeixen, perquè són els pares…
També la pràctica totalitat de les festes dels pobles estan dedicades a un Crist, una Mare de Déu o un Sant. I si no fóra pels festers, els populars “quintos”, moltes d’elles no es podrien celebrar. Ells són els encarregats d’eixir en les processons, sí. Però també d’organitzar rifes i dinarots per traure diners per a pagar les discomòbils. Perquè eixa part lúdica també forma part de les “festes”. Si l’arquebisbat es posa estricte, acabarà demanant la supressió de les discomòbils i les vaquetes de les festes de Sant Roc per pecaminoses?
Tanmateix, alguns confrares més consonants amb la línia de l’arquebisbat han posat la Setmana Santa andalusa com a referent: “allà sí que ho fan a rajatabla”. La rajatabla també pot ser relativa. Només cal posar el programa Corazón, corazón i vore un reportatge de la Romería de El Rocío. Allò és una desfilada de famosos amb el mateix fervor per la Virgen… que pel gintònic.
És obvi que l'Església vulga defensar la visibilitat religiosa de les festes patronals o la Pasqua. Però no podem oblidar que les festes locals, encara que tinguen un origen religiós, també són una part visible de la identitat pròpia de cada poble. Les festes patronals també són les festes de tot el poble.
L'Església tal volta està perdent el referent més interessant. Que, més enllà d’estar batejat o anar a missa, és més important que les confraries estiguen constituïdes per bons associats i per bones persones.
Estos dies els informatius s’omplin de polítics valencians que han acabat a presó i eren molt d’anar a missa, dur-se el Papa, fer-se fotos amb l’arquebisbe Cañizares i jurar viure en la moral cristiana. Tot i que alguns manaments, com el de “no robaràs”, se l’han estat passant durant vint anys per l’escot o la rajatabla. Potser l’arquebisbat, en comptes de mesurar les faldes de les honrades dones de poble, faria millor a mesurar les ànimes de les seues amistats polítiques. I no perdre tant el temps demanant certificats baptismals a la gent corrent per a dur l’anda del seu poble. Perquè, tal volta, per a la moralitat, és més higiènic demanar un altre tipus de certificats per a eixir en una processó. Com, per exemple, a alguns polítics, el d’antecedents penals.
