GRUPO PLAZA

de categoria

La reivindicació de la "nostàlgia mal"

4/10/2022 - 

VALÈNCIA. Recorde eixe moment d'ensenyar el vestit de la primera comunió amb felicitat perquè venia acompanyat de regals. Ara bé, també d'eixa falsa impostura d'alegria mentre t'ensordien els besos sorollosos de veïnes majors que es dutxaven amb pàtxuli, i de tiets amb alé capaç de tombar un drac dels Targaryen. Tenim tendència a recordar més intensament els bons moments, els amables, que els moments dolents, en un mecanisme de defensa molt humà que els anglesos bategen com Fading Affect Bias. Per això impera eixa imatge bucòlica de la nostra infantesa, sempre rodejada d'amics i de rialles, de jocs i de victòries. També, òbviament, recordem alguns moments traumàtics, com quan el malcarat de l'escola ens esperava a la porta per a furtar-nos el berenar o el rellotge, i alguns desamors. Els científics simplement diuen que tendim a oblidar-los més ràpidament, i sembla que el temps està confirmant la teoria.

Molts enyoren aquells dibuixos violents i sexistes amb els quals vàrem créixer als anys 80 i 90, "els miràvem i tampoc ens ha anat tan malament" és l'argument. Hi ha peticions perquè tornen, sense tindre en compte l'adequació del contingut als temps, ni els horaris als quals haurien de tornar (de matinada, sí; en horari infantil, mai). Alguns pares d'eixos que eduquen la xicalla amb la televisió, i els posen en casa Musculman i Shin Chan amb l'excusa que "estan criant-se xiquets blanets", es queixen després que l'escola pública està adoctrinant els seus fills simplement perquè oferix educació sexual, mediambiental, lingüística o històrica oficial, en compte de teories conspiranoiques i versions sense base científica. No hauríem d'oblidar-nos del contingut de vegades traumàtic que patírem, recordar-lo com a aquell mestre que colpejava amb la regla la mà d'algú que tenia mala ortografia, o li llançava l'esborrador quan confonia la capital d'un país com Txecoslovàquia. Total, eixe país ja no existix com a tal, com tampoc els règims comunistes de l'Europa de l'Est que tant espaventen a alguns, i que de segur altres allí, també enyoren. Com passa ací amb el règim franquista, o a Itàlia amb el règim feixista. És el que he anomenat "la nostàlgia mal", eixa que ja s'ha oblidat de les coses dolentes i només reivindica les bones del passat.

Foto: ESTRELLA JOVER

Perquè hi ha coses, com la fam de la postguerra, que és millor que no tornen i que alguns, tot i les evidències, en neguen l'existència. Cal recordar-les i exposar-les, ja que si no fem res davant d'un retorn a la nostàlgia mal, li estarem llevant ferro i acabarà succeint allò que cantava Manic Street Preachers: “If you tolerate this, then your children will be next”; el que mostra el llibre On va esta gent? que publicava Bromera; en resum, el "mentre a mi me vaya bien" i la falta d'empatia. Empatia pel company a qui insultaven per diferent al pati de l'escola, per la companya a qui li tocaven el cul, pel baixet al qui furtaven l'esmorzar, i per qui tenia les sabates foradades perquè no podia comprar-se'n de noves. Són coses que si no tornen, millor, com el gotelé a les parets, els grups radicals i violents als estadis o els matrimonis concertats. Algunes coses, com passa amb les cases d'apostes al costat de les escoles, d'ací a uns anys ens semblaran autèntiques barbaritats.

El bullying

Abans l'assetjament no tenia ni nom, passava i au mentre molts miraven cap a un altre costat i ho resolien amb un simple "s'ha fet sempre" que finalitzava la discussió. "Són coses de xiquets", "si et peguen, la tornes", "espavila" o "és només una broma" deien a la víctima, perquè en totes les escoles hi havia abusadors i víctimes. I pel camí moltes generacions de xiquets que miraven i no feien res per por, per intentar evitar per totes les vies formar part del bàndol dels que rebien bescolls o tocaments. A una amiga, a finals dels anys huitanta, li va tocar amb ganes el cul un company seu d'institut, ella es va tornar amb una bufetada i aquell va caure per les escales. Resultat: expedient per a expulsar-la a ella, no a ell que era "la víctima" per a la moral d'aquell moment. Anys més tard, aquell estudiant, ara convertit en pare d'una xiqueta, li va demanar perdó i li va confessar que esperava que la seua filla responguera com havia fet ella si algú li tocava el cul. A mi em passa com a molts que alguna volta patírem de manera reiterada insults, burles i menyspreu: ens aniria bé escoltar dels abusadors una disculpa, mal i tard, però un gest que indique que hem pres consciència, hem aprés i eixes actituds mai més haurien de ser tolerades als centres educatius.

Fumar per tot arreu

Si passeu la quarantena de segur que recordeu mestres d'universitat fumant en classe, o companys de faena fumant (en el meu cas) a l'estudi de la ràdio, un lloc súper ben ventilat. Es fumava als hospitals, als teatres, als avions i entre els menors d'edat, als instituts, es fumava al corredor o durant la lliçó d'història. La publicitat de tabac negava primer i minimitzava després els efectes perniciosos dels cigarrets, i estava per tot arreu patrocinant qualsevol cosa. Ara ja no veiem als esdeveniments esportius entrenadors fumant durant el partit, publicitat en els Ferraris, ni hem de suportar que el mestre de dret romà es xame un paquet de Ducados en l'aula en un matí. Anar a una discoteca abans de la llei antitabac era com llepar un cendrer. Calia dutxar-se en tornar a casa per a llevar-se l'olor de fum dels cabells, i eixa roba anava directa a rentar. Per no parlar dels taxis on l'ambient era més pesat que els informatius intentant vendre't alarmes antiokupes, o que un submarí després de dos mesos de maniobres al Bàltic.

Aparcar a la plaça

Parlant de vehicles, eixa nostàlgia de "quan es podia aparcar sense problemes a la plaça del Caudillo", no té en compte que el parc d'automòbils s'ha multiplicat, i que a principis dels anys 50 hi havia 100.000 vehicles a Espanya, i ara n’hi ha vora 33 milions. No cal anar-se'n tan lluny per recordar quan no calia cinturó de seguretat, ni darrere ni davant, o quan el casc de les motos era opcional. Ens sorprén si viatgem a països del sud-est asiàtic com l’Índia, el Vietnam o Cambodja vore quatre persones muntades en una motet, o taxis i trens amb més deficiències que el Yak 42. Ací estem millor pel que fa a seguretat viària, però ens sobtarà d'ací a uns anys els endarreriments constants que patim ara als trens de rodalia, o com es permet que certes motocicletes desperten el veïnat cada volta que passen per davant. Encara tenim molts senyoros amb un Cayenne de 100.000 euros capficats en aparcar tots a la porta del forn, i això és materialment impossible. Ens estranyarà molt, més prompte que tard, vore cotxes en algunes zones dels nostres carrers on ara són habituals. Esperem, això sí, que les alternatives al vehicle particular arriben a molts pobles on ara per ara és una quimera arribar-hi sense cotxe.

Bollicaos per a esmorzar

Foto: KIKE TABERNER.

Si heu vist alguna sèrie d'institut americana estareu habituats als esmorzars dels joves d'allí. Una dieta on els ingredients principals són llaunes de Cherry Coke o Dr. Drew, i una barreta de Mars o un paquet de M&M. L'opció més cool és anar a un Wendy's, Burger King o Popeye's a fer-se un menú gegant per 5 dòlars. Ací tenim —cada volta meny— la nostra particular dosi de grasses polisaturades amb els Bollicaos, Pandorinos, Panteres roses o Phoskitos. Entrepans de Nocilla on el principal ingredient era l'oli de palma, galletes amb el 70% de sucre, bona cosa de Cola-Cao —80% de sucre—, i així tot. Greix i sucre, les drogues més barates i les que causen eixe problema tan palés actualment com és l'obesitat infantil. Sedentarisme i mala alimentació, una combinació tòxica contra la qual s'està lluitant en moltes escoles i que alguns nostàlgics mal es neguen a acceptar.

Hi ha moltes més coses que no trobem a faltar, com pagar l'autopista AP-7 (Hosbec incomprensiblement sí que té nostàlgia dels peatges) o les corregudes de bous televisades en horari infantil. En el tema del bou també vorem com d'ací a uns anys hi haurà unanimitat en el fet que embolar-los no és cultura, és barbàrie. En uns altres àmbits, encara hui estem escoltant com els “nostàlgics mal” volen fer que tornem arrere. Masclisme, xenofòbia, homofòbia, racisme, classisme, transfòbia... encara queda molta faena per fer, i moltes bestieses i mentides que escoltar. Tant de bo, en uns anys, podrem estar en un parc infantil sense olorar fum, vestir com ens done la gana sense que ens expulsen de la discoteca i passejar pel carrer la Pau, eixe que Joan F. Mira considera el més bonic d'Europa, sense cotxes. Potser també viurem sense prostitució als carrers, els dos besos per saludar-nos amb estranys passarà a millor vida i el preu de la llum serà racional, una cosa bé i no el destarifo actual. O potser no passe res d'això i tornem enrere, a un Cuento de la Criada amb moltes banderes.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme