GRUPO PLAZA

VELES E BENS

La séquia d'en Gasch. L'artèria essencial de la València marítima

26/08/2017 - 

VALÈNCIA. València és un país llarg i estret, bolcat a la mar de nord a sud, on les muntanyes besen les ones, de Vinaròs a Oriola. València té les venes obertes de les serres a la mar, com va musicar el cantautor de la Safor Vicent Savall. Són els “camins d’argent” glossats per aquell infatigable enamorat d’esta terra que fon Emili Beüt (València, 1902-1993), un valencianiste reivindicat tímidament des de qualsevol riba per haver sigut un precursor, precisament, en desaliniar-se dels extrems. Ja sabeu, ningú reivindica, en general, els heterodoxes de la història… Vista des del cel trobem els rius que són el clavills de la terra valenciana per a fertilitzar-la i convertir-la en el verger natural que era abans de la industrialització i l’explosió demogràfica del segle XX: Sénia –amb més fortalea simbòlica, per fronterer, que fluvial–, Millars, Palància, Túria, Xúquer, Serpis, Vinalopó o Segura creuen el nostre vell regne escampant la vida pertot arreu i marcant la nostra geografia d’una forma substancial per a fer-nos com som, als valencians, i per a forjar el nostre caràcter.

El frontis marítim de la ciutat de València ha tingut fins fa unes poques dècades una estructura hídrica, a xicoteta escala, semblant a la del país, al voltant de la qual brotava la convivència entre les gents. Lés séquies eren els clavills perpendiculars a la mar, els dits que arrapaven la terra marjalenca fins afonar-se en la mar Mediterrània. Natzaret i el Grau estan separats pel Túria, amb els seus barris històrics pegats al seu càixer: Cocoters i Cantarranes. Al nord del riu ja trobem les séquies del Riuet, En Gasch, els Àngels, la Cadena i Vera i, ja en terme d’Alboraia, la de la Mar. En realitat, si mirem més enllà de Serradora i, fins i tot, de la capital i la seua àrea metropolitana, tota la Vega de València està esguitada de séquies, rolls, aigües profundes i antigues marjals.

Les aigües cristal·lines de la séquia d’en Gasch

En els temps de la imatge que obri el reportatge les aigües de les séquies aplegaven netes i cristal·lines al Cabanyal. Les dones les empraven com si la vora fóra un llavador i arribaven a la mar amb una aportació essencial d’aigua dolça plena de nutrients, després de travessar i regar la feraç horta valentina. Probablement, encara que estiga sense datar, l’estampa de la séquia d’en Gasch és, amb quasi total seguretat, de finals del segle XIX. El seu bucolisme i rusticitat són sorprenents, com l’exhuberància de les vores, i deixen intuir que l’escena seria ben semblant des de dècades precedents. Les cases –probablement del Clot– bolcades sobre la séquia i els fràgils pontets de fusta delaten l’íntima vinculació dels veïns amb la séquia. Al fons es besllumenen els dos cossos del casino de la Malleta, ja desaparegut, ubicat en l’actual carrer Reina 89. I sobre el cop de l’arbre, es distingix el miramar de Reina 93, encara dret.

Esta imatge de la séquia, que adopta el nom d’en Gasch en arribar al Cabanyal procedent de les terres d’en Felip Gasch, segons ens explica l’erudit Ximo Díez, i que tenia una font en el mateix nom, junt al mercat actual i el carrer Francesc Eiximenis, procedix de l’arxiu de José Huguet i és d’autor desconegut. Es tracta d’un autèntic exotisme des que la varen publicar Ángel Martínez y Andrés Giménez en «La Valencia desaparecida». Ara forma part també d’una extraordinària arreplega gràfica, de recent aparició, compilada per Pep Martorell i Dani Reverter: «Marítim. 100 instantáneas de la València marinera». Existix una altra estampa molt més reconeixible de la séquia, la clàssica amb les dones llavant la roba agenollades i el pont d’obra que creuava la séquia pel carrer la Reina. La postal titulada “Valencia – Cabañal. Acequia del Gas”, de 1906, va circular molt en el seu temps, per més que alguns especialistes com Joan Víctor Pascual estan segurs que la foto és molt anterior, de l’últim quart del segle XIX. I per descomptat tenim també les diverses preses del pontet de fusta sobre la séquia per a travessar el carrer del Progrés, obra de J. Lévy en l’any 1888.


Una séquia cabalosa abraçada per les aigües freàtiques

Diversos estudiosos, com Sanchis Pallarés o Ximo Díez, afirmen que la séquia, cabalosa, ampla i fonda, arribava carregada a la mar perquè en l’entorn del Mercat existia una bossa enorme d’aigua freàtica; d’ahí les fonts, com la d’En Gasch, on segons Blasco Ibáñez acodien els mariners només tocar terra per a poder beure aigua ben fresca. Fins i tot pareix que la fàbrica de cerveses El Águila –part de l’estructura de la qual sobreviu com a part del polideportiu– s’instal·là en este lloc per l’accés a abundant aigua d’excel·lent qualitat en el subsol.

Tant la séquia d’en Gasch com les altres estan hui cobertes, després que durant anys foren un autèntic i perillosíssim niu d’infeccions, per les aigües fecals que vessaven en elles. Res tenien ja a vore amb el flux transparent on era possible refrescar-se i inclús beure. La séquia pergué incomprensiblement el seu nom –per a molts durant els segles XIX i XX també “de Gasch” o “del Gas”– i adoptà el de carrer Mediterrani, hui i ahir artèria essencial del poble, que unix el Mercat del Cabanyal amb la platja. De fet, des de l’any 1957 en el qual es construí, des del miramar del mercat es pot ataüllar la mar. Just a la dreta queden les cúpules verdes de l’hotel de Las Arenas, de clares reminiscències estètiques orientals, que substituí al vell balneari. En l’últim tram de la séquia, sobre terrenys guanyats a la mar, s’alça la casa modernista més emblemàtica del Cabanyal (1919), amb el seu mosaïc de la peixca i els bous, just enfront de l’antic grup escolar Enrique Terrasa, hui col·legi Les Arenes, on nasqué el club de bàsquet Dimar i, molt abans, en els albors del segle XX, quan era la Platgeta, el futbol valencià, de la mà del mestre Vicent Ballester Fandos i del Llevant FC.

Ja en Eugènia Vinyes, a mà dreta, queden en peu uns quants dels xalets modernistes que jalonaven tot el carrer. El que es troba en pitjor estat –i que té més valor patrimonial– és el de l’arquitecte Demetrio Ribes. Diuen que si, que per fi el van a rehabilitar. Però hui en dia diuen tantes coses que no sabem ja què creure.


Les séquies i el seu rastre en el segle XXI

Hui els camins d’argent de la València marítima transcorren per baix de l’asfalt i salven fonaments de finques o túnels ferroviaris com el de Serradora en la seua devallada cap a la mar, soterrats per baix l’arena fins que un emisari les fa desaiguar mar endins. Així succeïx amb les séquies del Riuet, En Gasch, els Àngels –popularment Pixavaques, ja que en les rodalies pasturaven vaques i cabres– i la Cadena, de les quals hui a penes queda més rastre que la memòria –ja escassa– dels que les conegueren i la remor, en el silenci d’algunes nits, de l’aigua que corre serena per les entràmenes dels carrers, aliena al pas del temps.

Sí que es poden resseguir els vestigis de la de Vera, que encara discorre per superfície fins el túnel del tren i s’encaixona després, fent de frontera entre la Malva-rosa i la Patacona, fins la depuradora on es tracten les aigües abans de deixar-les anar a la mar, amb una desembocadura de dubotsa salubritat, molt prop de les cariàtides que ataüllen l’horitzó des del xalet de Blasco Ibáñez, al sud, i del modest palmeral que dóna la benvinguda als últims xalets de primera línia, quasi tots ja dedicats a l’hosteleria. Més al nord encara, el passeig marítim patacònic acaba en la séquia de la Mar, coberta també fins a la depuradora, junt al càmping d’Alboraia. En acabant anguileja fins a la platja, entre dunes i vestigis de la vegetació autòctona per a formar una platgeta que ha servit d’escenari, entre d’altres per a la meua novela «El cas Forlati».


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme