GRUPO PLAZA

VELES E BENS

La València blaugrana entre la plaça del Rosari i el bar el Polp

26/11/2016 - 

VALÈNCIA. Hi hagué un temps, a finals dels 70 i primeries dels 80, en que la crònica era més important que el propi partit de futbol. Jo, que tenia deu anys, ja era un llevantí irredent. No ho vaig triar. El tio Paco, el cunyat de la iaia Angeleta, em portava a Orriols quan encara gatejava. I quan Salva Regües, acabat d’entrar el segle XXI, escrivia, en Memorias de un granota, que Salvador Mut era el porter que va jugar amb les calces blaugrana com a local en tres estadis distints (Vallejo, Mestalla –mentres es construïa el Nou Estadi Antonio Román– i l’actual), jo –asseguren– ja l’havia vist de curt, per més que no sabria dir si ho recorde o si, de tantes voltes com he sentit parlar d’aquell temps, ja he bastit el record. També vaig vore al gran Toni Calpe, en el seu retorn, clar. Jo vaig nàixer el 6 de Juliol de 1969 i el 9 de setembre el Llevant estrenava el flamant estadi on tots pensàvem que anava a aconseguir per fi l’anhelat creiximent que mereixia el degà del futbol valencià.


Abduït per la crònica futbolística de finals dels 70

Als deu anys, mort de vergonya, jo intentava dissimular que ja era una maleït intelectual. La crònica era més important que el partit, perquè jo veïa el partit en clau de crònica i, per a mi, la recreació periodística era més entretinguda que el fet en sí, amb aquell primerenc afecte per les paraules que envoltaven la realitat per a vernissar-la i també –començava a intuïr-ho– per a capgirar-la, modificar-la, transformar-la. Les meues cròniques favorites eren les de Hoja del Lunes, extenses, abundants en detalls, molt opinatives. La majoria les signava Murcia Llin i moltes d’elles les conserve en retalls de diari que s’han fet grocs i oloren a un ofici ple de dignitat, el periodisme que jo, llavors, anhelava practicar algun dia. Llargues cròniques que s’esplaiaven en cada baló disputat, en el desplegament tàctic dels equips, els defectes i les virtuts fins i tot del qui torcava les botes. Eren explicatives i no contenien l’orfebreria lírica que va enriquir el gènere amb posterioritat, quan la irrupció de Santiago Segurola i tots els seus deixebles avançats. 

L’apocalipsi de la travessia de l’església del Rosari

També comprava el Marca en el Quiosc Ibiza, en la travessia de l’església del Rosari, just enfront de Guinart, on alguns diumenges especials ma mare m’enviava a per pastissets perquè en casa deien que eren els millors de tota València. L’home del quiosc odiava que els xiquets estiguérem mitja hora per a triar les llepolies i que en acabant a penes férem despesa. Un migdia li refilà els cèntims a terra a un amic, mentres dubtava entre pictolins i caramelets de cola i li digué que no tornara, que era un marejador. Potser només va tindre un mal dia, però per a nosaltres era el uelo rabut i malcarat del geni curt. No vaig deixar de comprar-li el Marca i La Hoja del Lunes. Aquella ubicació em permetia una operació discreta. El tercer cantó l’ocupava Durà, l’elegant tenda de roba d’home que regentava un altre il·lustre granota. Em fascinava aguaitar-me a través de les vitrines d’aquell edifici racionaliste i observar els armaris de noble fusta, amb dotzenes de calaixeres plenes de camises de coll almidonat. Era quasi tan suggerent com la paqueteria Mompó, junt a la carboneria i casa Montaña, on els calaixos eren encara més menuts i estrets i estaven reblits de botons que feien les nostres delícies per a donar-los una nova vida, com a porter, central trencatobillos, com Juan Puig, o llançador de faltes. Els depenents eren molt amables i tenien més paciència que un Sant. En l’altre cantó de la travessia, el senyor Paco, de veu rocallosa, venia regalíssia i còmics de segona mà, sempre vigilant que no li’n furtaren cap, entre les estanteries. I un poc més cap a l’església del Rosari estava la papereria Morata, amb les dos germanes que entraven i eixien de la rebotiga i amb el mostrador a gom de plomes per als regals de comunió, que a mi m’enxisaven. No m’importava l’espera, que solia ser llarga, perquè m’enjugassava amb aquelles estilògrafiques i sempre m’acabaven bonegant per posar els ditots damunt del mostrador, senyalant-li a ma mare les que me’n tenia que comprar en alguna gran ocasió.

Campanar de l’església del Rosari des del carrer de l’Alegria, un dels més antics del Canyamelar (Il.lustració: barracacrafts.com)De sobte esdevingué una espècie d’apocalipsi o i tot aquell esplendor comercial alimentat per la travessia de vianants, el carrer Major (actual de Josep Benlliure) i les escoles Villagrasa-Ballester i Hogar va desaparéixer en un tres i no res i hui, molts anys després, els comerços continuen tancats, com si la vida s’haguera detingut de sobte en el cor del Canyamelar, atenallat per dècades de degradació planificada per uns i consentida per altres, com en tants altres punts de tota la València marítima i en especial del Cabanyal, on el drama ha conviscut amb la tragèdia, mentres els munícips traçaven línies en un plànol i visualitzaven números en un extracte, amb ulls llèpols. 

Els matins gèlids de gener m’agradava assentar-me en un banquet, junt a la font de la plaça, i davant de l’icònica frontera de l’església del Rosari, amb l’escut de la caragola, la barqueta i el cairó de les barres coronades. Allí, discretament, protegit amb el coll de jaquetó, llegia les cròniques, quinze minuts ans d’entrar a escola, patint per si algun major em recriminava que feia llegint el diari i no jugant amb els altres xiquets. En acabar plegava el periòdic i el guardava en la motxilla. En el Marca contrastava la puntuació de 0 a 3 amb que jutjaven als futbolistes amb la que jo mateix havia anat el·laborant durant el partit del Llevant i havia anotat en tornar a casa. Llegia totes les cròniques, les de Primera, les de Segona i les que n’hi hagueren.També les de bàsquet i atletisme. Per a mi eren literatura.

El minut de silenci per Felipe “Fez”


El 18-2-1985 vaig llegir les cròniques de tota la premsa buscant el nom de mon pare. El Llevant havia perdut 0-2 davant el Jaén, però allò, per una volta, m’era indiferent. “Se guardó un minuto de silencio en memoria de Felipe Fez, presidente de la Peña El Polp”. Felipe ¡Fez!, toca’t el nas! Bens mai va ser un llinatge fàcil d’entendre. I menys a través de l’estrident megafonia d’Orriols. L’altra sorpresa és que mon pare fóra president de la Penya El Polp. Era discret, però tant? Per a mi, en 1985, ser president de la Penya El Polp era una de les millors coses que es podia ser en el món. I mon pare no m’ho havia dit. O potser els seus amics, tan atrevits, mentiren al club i el pujaren de rang per a què li dedicaren el minut de silenci. Tenia 15 anys i no vaig plorar, junt ad ells, en el racó de la grada de sempre. Se’m féu un borró el cos sancer i vaig sentir els ulls humits però vaig aguantar la llàgrima. Tots m’apretaren el bascoll o em pegaren algun carxot quan l’àrbitre va xiular el final d’aquell minut de silenci. Després aquella derrota sinistra per 0-2. I la seua absència, omnipresent, per a l’eternitat.

L’ascens de Xereç

Sí que vaig plorar, a llàgrima viva, vint anys després, en el meu despatx, a soles. Jo vaig planificar aquell ascens. No revelaré amb qui vaig pactar, pero ho vaig fer. Per tots els llevantins però sobretot per mon pare i per mos fills Borja, i Felipo, que llavors no estava ni en el pensament. Vaig reomplir els resultats dels aspirants, en les 15 jornades prèvies a Chapín, i vaig decidir que el Llevant UD pujaria allà, en Xereç. Vaig enredrar a Josep Vicent Miralles i a Enrique Pallàs en el projecte —encara no se com— i decidírem que ells dos anirien a Andalusia mentres jo tancava Levante UD. El libro del ascenso des de València, per a que puguera estar a la venda set dies després en l’estadi. I així ho vàrem fer. Vaig viure sense emoció la fita de Xereç, sabent què anava a succeir. Treballava en l’ordinador i, de tant en tant, alçava la vista cap al televisor. No vaig albergar cap dubte ni amb l’1-0 en contra, ni quan Reggi va cuinar a foc lent la vaselina de l’empat. Menys encara en vore a Rivera a onze metres del porter. Anava a succeir. Havia de succeir. I punt. 

També sabia què faria després: telefonar a ma mare i després a mon fill. I llavors va ser quan vaig plorar amb incontinència. El Llevant UD estava en Primera! Vaig pensar en el nostre racó de la grada, en aquell minut de silenci, se’m va fer el cos un borró, com llavors, i vaig destensar cada múscul del cos. No coneixia encara a José Luis García Nieves, però vaig imaginar que seria el dia més feliç de les vides de molts llevantins, com em confessà que havia sigut per a ell, cinc anys després, quan escriguérem la Historia del Llevant UD. Jo ho vaig arreglar. Les partides s’arreglen, diuen els vells en els trinquets. Just això!

La vida en El Polp

Hi ha que anar a espai amb les coses que ensomiem perquè, a voltes, si es desitgen amb fermea, succeïxen. No sempre. Però passa. Jo havia ensomiat aquell moment durant 35 anys, amb un desig exorbitant. Ho havia imaginat i recreat, havia editat de forma artesanal –tissora i pegamin– molts Don Balón Extra Liga en els que el Llevant era de Primera. Ho havia construït, havia sentit que era cert i per a mi ho era. Qui diu que els Reixos, els Reis d’Orient no existixen? Foren tan reals com la pròpia vida durant anys. I no hi ha que consentir que ningú rebata, amb arguments racionals, allò que s’ha viscut. Com els boverots que somreïen mentres m’escoltaven sostindre que el Llevant UD era el millor equip del món. Ho era i encara ho és. Ho vaig deprendre de ben menut en un d’eixos lloc on la certea o no de les coses la validen uns homenots als quals mai ningú s’atrevix a discutir-los res. No pels amples braços d’estibador, que també, sinó perquè tenen els ulls i les mans i el sol en la pell, plens de veritat, i a més dosifiquen amb modulació greus sentències. 

En el bar El Polp. Allí vaig conéixer l’única veritat absoluta, la que ha superat tots els filtres del raciocini tants anys després; allí vaig conéixer el respecte: als meus majors, al Cabanyal, a València, terra i llengua; allí es forjaren les meues fidelitats indestructibles; allí em va créixer l’orgull. Allí, a un pas de La Platgeta i de l’escola de Ballester Fandos, on varen nàixer el Llevant Foot-Ball Club i els hòmens lliures. No sóc un il·luminat ni estic ebri, encara que la meua relació amb el alcohol començara molt jove, als cinc anys, xino-xano. En El Polp, clar. Em pujava al repeu de l’immens taulell, envoltat de patilluts, i cridava al cambrer, descarat, per a que em posara un tocaet de Terry. I li’l portava a mon pare a la taula on jugaven al truc. Quan em fartava de vore’ls farolejar me n’anava a la porta de darrere del bar, on estava l’oficina de la Penya Llevantina El Polp, per a alimentar la meua creixent afició per la memòria amb pergamins, fotos mostoses i banderins. O eixia al carrer del doctor Lluch on, recolzats en la frontera sobre grans bastidors de fusta, se secaven al sol capellanets, mussoles i polps. M’encantava l’olor aquella a saladura, barrejada amb el fum dels puros, el conyac i les paraulotes. Del bar queden les parets i el nom. I una fe insostenible.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme