VALÈNCía.
No hem posat el nas en Santa Maria del Fiore,
no hem creuat el Ponte Vecchio
esquivant deu mil turistes,
no hem guardat fotografies
ni una mísera postal
de la cúpula gegant de Brunelleschi.
Mai no hem visitat la galeria dels Uffizi,
no hem vibrat amb l’obra mestra
dels pintors renaixentistes.
No hem pujat al Belvedere
ni hem vist Florència als nostres peus.
Amb esta confessió arranca Firenze; un dels dos senzills de L’amor i la ferocitat, el nou disc de Pau Alabajos. I només amb el títol, amprat a Sant Estellés, patró dels cantautors valencians, ja sabem que Alabajos torna amb el que millor sap fer, tot i que en esta ocasió amb un punt més rocker aconseguit en uns estudis de gravació de Tennessee. Regidor de l’Ajuntament de Torrent de dia, cantautor i creador de hashtags de nit, Pau es desdobla de nou per a cantar tant des del cor com des de l’estómac. Estimant amb la mateixa intensitat amb què protesta. Dolç i combatiu a parts iguals. Amb amor i amb ferocitat. I Firenze s’inscriu en la primera categoria, enumerant en una espècie de cançó-inventari de les que tan bé se li donen, totes les meravelles que no ha vist de Florència perquè tenia dins d’una habitació altres coses més interessants que fer que no turisme. Qui haja viscut una relació a distància no necessita més explicacions. La bona qüestió és que sembla que Alabajos va passar de puntetes per Florència i es va quedar sense conéixer-la, contràriament al que li passa amb València, una ciutat amb la qual no pot estar més implicat, blanc indiscutible de la seua lluita i els seus versos. Així és que amb permís del seu Torrent natal, esta és la València de Pau Alabajos:
Un monument.
“L’Església de Sant Nicolau. És un lloc per a deixar-se embriagar per l’art. No art museístic, sinó espiritual. Jo havia entrat alguna vegada abans de la restauració dels frescos, però mai no m’havia fixat en el sostre. Estava tot ennegrit i no cridava l’atenció. Ara la quantitat de colors, dibuixos i d’escenes que et vénen damunt quan entres és aborronadora. Crec que moltes guies de València s’hauran quedat desfasades perquè potser no parlaven d’estos frescos. I a partir d’ara recomanar visitar-los és obligatori”.
Un restaurant per a un dia especial.
“El Refugio. És un restaurant al costat del refugi del carrer de Dalt. Utilitza la mateixa tipografia dels refugis de la Guerra Civil. El que m’agrada és que tenen una carta molt curta de plats i no has de calfar-te el cap triant, perquè cadascuna de les coses que t’oferixen és exquisida. Ambient agradable, matèria primera de boníssima qualitat, i cuina excel·lent. Un lloc per a repetir les vegades que faça falta”.
Un Museu
“El d’història. És el gran oblidat. Trobe que és un museu preciós que conta amb molt de gust la història de València. Hauria de ser un dels més visitats de la ciutat. Totes les escoles i instituts haurien de passar alguna vegada per allí. Però això no ocorre, probablement per la seua ubicació als afores... És una llàstima”.
Una sala de concerts.
“El carrer Micalet. És el carrer de vianants en el qual es va iniciar la nostra carrera musical. Tocàvem enfront de la paret de la Seu, en meitat del carrer, i ahí és on va començar tot. És a dir, actuant i posant la funda per a finançar-se el berenar amb les monedes que els transeünts anaven donant. És molt especial per la sonoritat que té, perquè la seua acústica fa que no necessites un equip de so per a que se t’escolte en tot el carrer quan cantes. He viscut moltes coses allà. Va ser com fer una espècie de màster de música en directe”.
Un jardí.
“El botànic el trobe com una espècie d’oasi de tranquil·litat dins de la ciutat, on fugir de la pol·lució i del ritme accelerat dels cotxes. També és un lloc molt especial per a mi perquè és on vam presentar el disc d’Estellés. I m’agrada molt, a més, per un poema de Benedetti que es diu ‘A la izquierda del roble’ que parla d’un jardí botànic en Montevideo que vaig tindre ocasió de visitar. Quan estic allí me’n recorde de les sensacions que em provoca eixa poesia”.
Una llibreria.
“3i4. Per diversos motius. Primer pel que representa: un foradet de llibertat que es va obrir durant el franquimse. Després pel seu contingut: hi ha de tot un poc, tenen una sensibilitat especial cap als llibres en valencià, i la secció de poesia nostra és molt ampla, que és on jo solc anar a morir per a poder inspirar-me de cara a fer cançons... A més, la porta Núria Cadenes, una persona a la qual aprecie i que va col·laborar en l’anterior disc de Pau al Palau. Queda tot un poc en família”.
El primer lloc on portar un visitant.
“El Mercat Central. És un lloc en què et perds. M’agrada passejar per tots els raconets i vore el gènere. Contemplar l’explosió de colors de les verdureries o l’olor del peix fresc, tan diferent a un supermercat. Quan vull fer un dinar especial a casa i he de guisar, és allí on vaig”.
Una botiga de discos.
“Tinc el cor dividit entre dos. Per una banda està Oldies, una botiga de tota la vida on trobar rareses, vinils, material descatalogat... És una espècie de tenda d’antiguitats musicals on els dependents mimen els discos i el client d’una manera difícil de trobar en altres llocs. I després està Macondo, que acaba d’obrir. Va en un altra línia. Està especialitzada en música en valencià i té una amplia gama de marxandatge dels grups amb els quals he compartit escenari. Li hem d’agrair bona cosa la presència de la seua paradeta ambulant en tots els nostres concerts”.
Un lloc on passar un diumenge de matí.
“El Centre del Carme. Simplement visitar el claustre gòtic i l’edifici en general ja paga la pena. La programació és molt variada i les exposicions estan triades amb molt de gust. És un lloc on m’agrada anar habitualment. Ho trobe un privilegi”.
Una cançó per a València.
“‘Cada vegada’. Està inclosa en el nou disc. La vaig escriure quan vaig conèixer la meua parella. És una cançó d’amor per a ella, però també per a València. Evoca els passejos que fèiem per la ciutat mentre anàvem coneixent-nos. L’amor moltes vegades està relacionat amb el lloc on el vius i l’arquitectura que t’envolta. I a mi m’agrada molt recordar eixa sensació”.
Cada vegada que passe
prop de les torres de Serrans
o camine sense rumb
pels carrers del centre històric,
cada vegada que em fixe
en el Palau de l’Exposició,
en els solars de Velluters
o en el pont de Calatrava,
et trobe a faltar
terriblement,
em costa viure sense tu,
atrinxerat en la distància.
