A fer la mà la bicicleta!
VALÈNCIA. El carril bici és el nou tema de moda de València. No hi ha esmorzar en què no es nomenen els beneficis o els inconvenients que genera en la ciutat. Està clar que encara cal conscienciar gran part de la població que per a anar a comprar el pa agafar el cotxe no és la millor opció. Cada vegada som més habitants a València i l’espai és el mateix, així que cal buscar alternatives als cotxes. Els que estan en contra d’això diuen que “per cada 6.000 cotxes hi ha una bicicleta” o “no volem arribar suats a treballar”. Jo que m’he parat a comptar-los, depenent de l’hora la ràtio ha passat d’una bici per cada 60-80 cotxes abans de l’anell ciclista, a 1-18 entre setmana i 1-4 els caps de setmana. Ciclistes kamikaze n’hi ha molts, igual que conductors tronats, o Valentinos Rossi de les motos, però els arguments de l’estil Southpark que alguns solten sense mirament com “ve una bici, i va a atacarnos” són un destrellat i un destarifo dignes de gent sense visió de futur, empatia ni respecte per la seua ciutat i el medi ambient.
La cassalla està de moda. Deia l’altre dia Eugeni Alemany en la presentació del festival urbà Distrito 008 que espera que no acabe com els gintònics, “barrejada amb tantes coses que sembla que estàs desdejunant llet amb cereals”. Perquè la moda dels gintònics va de baixada, ara els moderns de la ciutat es fan cassalles “arrancadores”, i palometes mentre demanen morro de porc o orella en un bar de tota la vida. Què hem de fer-li, els clàssics mai passen de moda, i ja voreu com no falta molt perquè torne a ser tendència la sang i ceba, i les vísceres com lleteroles amb alls tendres.
La regidora Sandra Gómez ha obtingut més notorietat esta setmana que en pràcticament tota la resta de legislatura. El vídeo en què li plantava cara a l’autobús transfòbic d’Hazte oir ha sigut viral en les xarxes socials i ha reforçat la seua posició de candidata més ferma del PSPV a l’alcaldia de València. La seua postura contrària a les restriccions d’aparcament en el carril bus la col·loca també en un perfil més moderat que el dels seus socis de govern, i la fa més “alcaldable” encara.
Parlant del carril bus. Està bé que l’alternativa siguen més autobusos nocturns, però també estaria bé que alguns pàrquings no costaren més que la sang d’unicorn, i que per a la gent dels pobles s’habilitaren zones d’aparcament en terrenys públics a l’entrada de la ciutat. Perquè, com deia algun savi, “si l’univers és infinit, per què no trobe mai lloc per a aparcar?”.
Sempre s’ha dit això que València viu d’esquena a la mar. Jo estic prou en desacord amb eixa afirmació, per a mi València no és una ciutat que destaque especialment pel seu vessant mariner, ha sigut sempre una ciutat fluvial i que vivia de l’horta. I precisament a qui li ha girat l’esquena València és a l’horta, al seu ecosistema, als seus productes, a la seua parla i a la seua economia. Este diumenge hi ha un interessant festival de l’Horta a l’Alqueria del Pi a Godella, i cada vegada hi ha més iniciatives per a reivindicar el nostre caire agrícola, com la venda de productes de proximitat a la plaça de l’Ajuntament o els projectes que permeten llogar el teu propi campet per plantar-te les teues tomaqueres. Tal volta caldria que els valencians de la ciutat ens deixem estar de complexos, ens llevem la careta d’urbanites cosmopolites i abracem la nostra tradició llauradora.
Els lloguers s’estan posant impossibles a la ciutat, entre el turisme, els estudiants Erasmus i els inversors estrangers que compren habitatges a la ciutat, barris com Russafa, el Cabanyal o l’Eixample estan veient com els preus són cada vegada més prohibitius per als veïns. Jo no sé vosaltres, però conec molta gent que està tenint problemes per a trobar un pis de lloguer a preu raonable en una zona mitjanament cèntrica. En canvi, la milla d’or ja és una milla d’argent i els negocis de luxe abandonen la ciutat, al seu lloc apareixen Primarks i La Pascuala. Tal volta, com que has d’invertir més diners en el lloguer, has d’estalviar en tota la resta.
Que vénen els catalans, que mos furten la paella, que volen obligar els xiquets a menjar calçots a les escoles! I altres ximpleries similars cal escoltar quan qualsevol cosa relaciona València amb Catalunya. Per exemple, que Empar Marco, natural de Godella, vinga de treballar a TV3 sembla que automàticament la convertix en “independentista radical”. Mentre que quan José López Jaraba, madrileny i madridista, venia de l’ABC, era un perfil professional. El temps ha posat Jaraba davant del jutge, i el temps ens tornarà una radiotelevisió pública en la nostra llengua. Per cert, potser molts no ho saben, però el concurs per a triar nom no se li va encarregar a Risto Mejide, era anònim, i després de triar (malament per al meu gust), és quan descobriren que es tractava d’una agència de publicitat valenciana, que treballa ací com a filial de la de Risto. Que ací també podem dir això de “molt parlar, poc encertar”, perquè el cunyadisme és el pa nostre de cada dia en l’època de la postveritat que ens està tocant viure. “Salut i força al canut!”