L’armari ix de l’armari: així repensa el disseny i l’art valencià el seu paper

VALÈNCIA. Probablement l’armari siga uns dels mobles domèstics més antics i que menys ha evolucionat al llarg de la història. “El concepte d’armari, derivat de la caixa com a moble contenidor, té un precedent remot en l’armarium clàssic destinat a albergar tot gènere d’objectes”, conta la historiadora de l’art i doctora per la Universitat de València Maria Teresa Izquierdo Aranda. Segons el lingüista Joan Coromines, armarium era el lloc on es guardaven les armes a l’Edat Mitjana.

Un dels primers armaris documentats a València és del 1465 a l’actual Palau de la Generalitat. Segons les investigacions d’Izquierdo Aranda, “tot apuntaria a un armari encaixat amb l’interior revestit de fulles de fusta”. Com si fóra un armari encastat, “el prototipus d’armariat típicament medieval era bastit en el mur en el qual s’encastaven els prestatges, protegit després per cortinatges o per uns taulers subtils de fusta”, però segons indica la tesi doctoral d’Izquierdo Aranda, prompte s’afegirien les portes i els peus per crear l’armari tal com l’hem conegut durant segles.

Sembla que la tendència dels cortinatges ha tornat i aixina es fa latent a algunes tendes de la ciutat com Doctor Manzana, dissenyada per la consultora creativa Másquespacio. Fundada a València el 2010 per Ana Milena Hernández Palacios i Christophe Penasse, “En l’actualitat la majoria dels nostres projectes es troben fora de València. L’interiorisme valencià els últims anys ha anat prenent més interès, també com a conseqüència dels canvis en l’hàbit del consum. Ara no només es busca un lloc on menjar bé, sinó una experiència completa”, assegura Penasse.

“Per a nosaltres, a qualsevol projecte d’interior, l’armari que forma part de l’exposició de la tenda ha de ser obert i convertir-se en part de la presentació de l’espai, siga un producte a la venda o una planta. Optem per armaris oberts sempre que no creen un desordre per a l’espai de venda i utilitzem els armaris tancats únicament per al magatzem”.

Als seus dissenys és tot transparent i flexible, utilitzant fins i tot teles i cortines com a separadors de sales i ocultadors de magatzems. “La cortina té molts avantatges. Estèticament ens sembla molt més atractiva que una paret normal”. Però si les cortines amaguen darrere prestatgeries, aconsegueixes substituir l’armari amb un accés més fàcil -sense portes- i un preu més baix.

 “Treballem braç a braç amb el client: primer enfoquem el projecte i la seua estratègia visual i després comencen a dissenyar”, assegura Christophe Penasse. “En este cas la dificultat més gran va ser abastar el projecte amb un pressupost reduït. Per això era ideal utilitzar la rebotiga com a magatzem i així reduir la quantitat d’armaris visibles des de la tenda, que serien més cars”.

Un armari flexible

“La tecnologia esta fent que a les oficines l’emmagatzematge es reduix al mínim”, garanteix Soledat Berbegal, consellera i directora de comunicació d’Actiu, una fàbrica de mobles d’oficina amb seu a Castalla (l’Alcoià). “Ara els armaris no estan per guardar papers, sinó sobretot per guardar elements personals. Ara totes les oficines estan obertes, fins i tot moltes no tenen espais assignats. Potser un xicotet armariet mòbil serveix per a guardar eixos objectes personals, a voltes és seient, a voltes separa espais... L’emmagatzematge esta evolucionant d’una manera radical”.

“Al món de la casa és diferent perquè necessites guardar coses, però al corporatiu està ja tot als ordinadors. L’armari ha canviat radicalment, els nostres són per a separar ambients, fins i tot tenen un ús primordialment acústic. Col·loquem materials fono absorbents perquè facen que d’una àrea a altra no passe el soroll”.

“Sincerament crec que dins d’uns anys els armaris no existiran. Seran decoratius i passaran a ser espais polivalents, flexibles, reconfigurables i mòbils”. Una tendència que ja va recollir el dissenyador valencià Vicent Martínez Sancho amb peces com La Literatura, una icona del disseny des dels anys 80. “Un armari és un espai de memòria. Isabel Giner ho explica molt bé: un armari és una suma de sostrats. Un armari és com una caixa màgica on al fons anem dipositant les nostres vivències”, conta Martínez.

“El moble sempre configura l’espai, però entre tots els mobles que són arquitectura, l‘armari serà el que més implicacions té a l’espai: s’integra en les estructures que fan divisió de l’espai, necessiten superfície i volum i tendeixen a integrar-se en l’arquitectura”.

“Al final el procés de disseny es basa en tindre un programa de funcions que ha d’acomplir. Si hem d’introduir electrodomèstics o documents, això va canviant evidentment com passa a La Literatura”. Coincidint amb Másquespacio, ara “es va reduint la necessitat de tindre espais tancats, els contenidors es van obrint perquè el paisatge de les cases i dels espais de treball va canviant. Tenim necessitats de guardar l’equipament i el programa és això”.

“Els llocs de treball ara són més oberts i diàfans. Hi ha una tendència a mostrar-se molt més en naturalitat i transparència, tot això està influint sobre els contenidors. Abans al segle XIX era tot molt fosc i tancat, tot molt més misteriós. Ara la gent es mostra com és”.

Amb dissenys com La Literatura o la taula Màgic, Martínez es va avançar dècades a estes tendències. “Màgic naix en un moment en què tenia ganes de generar sorpresa, fer transformabilitat als mobles. Acabava de sortir de la Literatura i em plantejava reptes que foren màgics”. Davant espais menuts i dissenys versàtils, Martínez planteja una taula que és armari al mateix temps. “Va tindre molt d’èxit perquè era una tipologia que no tenia cap referència i en aquell moment va significar molt. La taula es plegava verticalment i es convertia en una espècie de tòtem on poder emmagatzemar coses. D’esta forma podies tindre una taula sense hipotecar l’espai”.

Eixir de l’armari

Però no tots els armaris són físics: eixir de l’armari és un pas clau hui en dia per a totes les persones no heterosexuals i cis gènere. “Mai vaig eixir de l’armari perquè mai vaig estar dins”, conta l’artista Carmelo Gabaldón. “Als 90 tenia completament clar que el que és personal també és polític. Ser maricón comportava percebre i ser percebut d’una manera distinta”, assegura Gabaldón. “Per tant, eixir de l’armari es convertia en un acte de visibilitat conscient, era en sí mateixa una disposició polititzada i crítica contra la societat circumdant. Una eixida de l’armari era un objecte llancívol, una arma de lluita, un acte de força allunyat de qualsevol confessió victimista o auto-inculpatòria...”.

Al 2017 la Universitat Politècnica de València li censurava a Gabaldón una intervenció artística on escrivia “Soy maricón” a un dels accessos a l’aparcament del campus de Tarongers. “Actualment des del meu punt de vista, l’eixida de l’armari s’ha dulcificat i a la seua versió més suavitzada s’ha estructurat com un acte de convencionalisme social. Ha perdut la seua força política, no per la mateixa natura de l’acte –que segueix mantenint el seu poder reivindicatiu- sinó per la forma com ha sigut absorbit dins de l’habitual, passant a formar part de l’aplanadora normalitat”.

Amb la instal·lació I can’t get no (satisfaction), l’artista evidenciava al Centre de Cultura Contemporània del Carme el 2016 com les noves tecnologies de comunicació han desplaçat els espais que abans acollien el desig homosexual. “Les xarxes socials ens han proporcionat unes meravelloses portes de vidre per a tancar el nostre estrenat armari digital”. Les xarxes socials “ens han permés inventar identitats i construir àlies perfeccionats per a la consecució d’encontres sexuals sense posar en perill la nostra identitat física o sense arriscar-nos al descobriment en llocs públics”.

 Amb la seua peça al CCCC, Gabaldón analitza que l’armariet del gimnàs és “una metàfora del nostre intermitent compromís amb la visibilitat”. Si el 2018 sembla que anem deixant enrere eixir de l’armari en una societat cada volta més oberta i tolerant, Gabaldón analitza que “definitivament hem abandonat els armaris per a tancar-nos en una cosa potencialment més segura i per tant menys transgressora. Sense transgressió no hi ha canvi, sense canvi no hi ha futur i sense futur ni tan sols hem de pensar un final”.